Fotografia

Retrats per a la vergonya

Dia Mundial contra les Mines, Darfur, Sudan

El Suleiman Fatul, un noi de 10 anys de Dar al Salam (Darfur, Sudan), arrossega una profunda timidesa, molt estranya per a un nen de la seva edat. Fa sis anys, l’explosió d’una bomba que havia quedat abandonada prop de casa seva li va esgarrapar tota la seva bellesa per sempre més. I ara, quan la seva famíia rep visites a casa, no mira mai als ulls dels convidats i sempre procura d’amagar-se darrere la figura del seu pare.
El Harum Ali, de 17 anys i originari de Mellit (també al Darfur), exhibeix una actitud molt més extrovertida. Malgrat haver perdut dos germans i la movilitat de tot el seu cos després de l’explosió d’una altra bomba amb la que estava jugant el passat mes de gener, el Harum agraeix l’atenció que rep cada dia dels metges, de la seva família i dels seus tres amics que estan amb ell nit i dia des que va sofrir l’accident.
Tots dos, a pesar del sofriment de les seves experiències, accepten de bon grat ser retratats per a un reportatge que commemora el dia contra les mines. Volen que els seus rostres i les seves ben visibles ferides avergonyeixin tots aquells que participen activament en un conflicte que s’està allargant massa al Darfur.
Les Nacions Unides van batejar el 4 d’abril com el Dia International per a la Informació sobre el Perill de les Mines, perquè hi ha molta feina a fer a l’hora de conscienciar a la gent (sobretot als nens) dels perills que comporta manipular explosius que han quedat abandonats durant o després d’un conflicte bèl·lic. Però és important no descuidar que els responsables d’aquestes tragèdies no són els infants per desconèixer les conseqüències dramàtiques que poden comportar aquests artefactes, de vegades petits com una capsa de xiclets. Els principals i únics responsables són aquells que, a més de matar-se els uns als altres per uns ideals absurds, deixen la seva merda escampada per tot arreu.

Dia Mundial contra les Mines, Darfur, Sudan

Testimoni compromès

nachtwey+jakarta

Al maig de 1998, grans protestes van esclatar a Jakarta (Indonèsia) com a resultat de la debacle econòmica a tot l’Àsia. Milers de manifestants van sortir als carrers a protestar contra el president Suharto i es va desencadenar una violència massiva amb centenars de persones assassinades. Un càmera de televisió de Reuters, Des Wright, va veure el fotògraf nordamericà James Nachtwey prop d’una església en flames i rodejat de desenes de musulmans furiosos amb ganivets. La multitud va capturar tres homes cristians de l’illa d’Ambon i els van matar allà mateix i els van tallar a trossos. Després, van anar a la recerca d’un quart home. Nachtwey va seguir la persecució fent fotos en blanc i negre del pobre home amb tota la cara tacada de sang. Wright: “El van torturar com si fossin nens jugant amb un peluix. I James va agenollar-se tres cops durant vint minuts suplicant i dient que no hi havia cap motiu per assassinar aquell home. Les multituds no li van fer cas i el van matar de totes maneres”. I Nachtwey va fer la fotografía de l’execució final.
Amb aquest cas començo el meu proper assaig (encara en procés d’elaboració) que pretén construir una opinió sobre la dificultat del rol dels fotoperiodistes com a testimonis.
Potser els fotògrafs no canviaran mai el món (probablement no ni tampoc tenen perquè fer-ho), però el seu rol és essencial per despertar consciències i provocar opinió a la societat. Alguns asseguren que sense periodisme no hi ha democràcia ni llibertat. Els fotògrafs han de ser allí, a la primer a línia de front, per permetre que la gent sàpiga.
Aquesta feina porta riscos i dificultats. Els fotoperiodistes han d’afrontar tota mena de situations que han de solucionar amb el seu sentit comú. Ningú té dret de jutjar-los ni acusar-los de fer o no fer quan estan fotografiant tragèdies i atrocitats. La seva intervenció en la realitat ha de romandre en la privacitat perquè no hi estan obligats.
Aquest fet pot òbviament aplicar-se a la polèmia imatge de Kevin Carter (que va guanyar el premi Pulitzer el 1994 fotografiant un nen afamat del Sudan assetjat per un voltor), a la impressionant foto d’una freda execució al centre de Saigon en 1968 d’Eddie Adams i també pot aplicar-se a James Nachtwey quan, malgrat les seves súpliques perquè s’aturessin els torturadors de Jakarta, finalment va fotografiar l’assassinat perquè va pensar que allò ho havia de saber l’opinió pública.

Foto © James Natchwey

Elaborant la veritat

1796470669_86adbbf619_z

Aquesta fotografia és anònima i captada el septembre de 1940 a Londres, durant els bombardejos de l’aviació nazi a la II Guerra Mundial. Sembla una situació inversemblant: tres personatges consultant els volums de la biblioteca de Holland House d’unes prestatgeries que han quedat miraculosament salvades pel pas de les bombes. És gairebé segur que el fotògraf va demanar als tres individus que es col·loquessin en unes posicions estèticament calculades i fessin veure que estaven absorvits per la literatura que s’havia salvat de la destrucció. Un resultat agradable als ulls i que dóna una informació prou contundent sobre els sotracs de la guerra.
Es podria fer un llarg debat sobre el nivell de veritat que té aquesta imatge. És això, en definitiva, fotoperiodisme? O és una manipulació en tota regla?
També es podrien citar altres casos sospitosos com els de la llegendària imatge del soldat republicà abatut a la Guerra Civil espanyola de Robert Capa (alguns sostenen que el milicià en qüestió tan sols estava simulant una caiguda durant una instrucció), la plantada de bandera dels soldats nordamericans a Iwo Jima fotografiada per Joe Rosenthal o la imatge de Yevgeny Khaldei de la Berlin alliberada per les tropes soviètiques el 1945.
Alguns crítics diuen que és a partir de la guerra del Vietnam quan els més coneguts fotoperiodistes deixen de prefabricar la realitat abans de fotografiar-la.
Però, per ser sincer, jo no estic gaire convençut. El sol fet de demanar a un jugador de tennis que mossegui la seva medalla o a dos polítics que tornin a encaixar les mans per segona o tercera vegada… podrien ser també considerades situacions que alteren la realitat més estricta per posar-la al servei de la informació.
Aquesta fotografia ensenya una veritat elaborada i que per molts és motiu d’enuig. Alguns manuals d’ètica ho rebutgen, però és ben cert que es practica diàriament. I jo no vull ser el que llença la primera pedra.

Foto-psicoanàlisi

Senegalese troops

“Foto-psicoanàlisi” és, de ben cert, una paraula que no la trobarem al diccionari. La vaig escoltar per primer cop en una de les sessions del Màster en Fotoperiodisme impartit per la Universitat de les Arts de Londres. La va mencionar una de les alumnes de la meva promoció, Stefania Mizara, fent referència a la capacitat dels blocs per auto-analitzar, per reflexionar sobre un mateix, sobre el tram recorregut, sobre la situació actual i sobre les aspiracions de futur. Els blogs no són simplement una manifestació de l’ego, sinó una bona manera de vomitar tot els dubtes i certeses sobre un full (bé, sobre una pantalla), avaluar-les, analitzar-les i, per què no?, permetre que algú hi posi el nas i doni un cop de mà.
Després de gairebé cinc anys escrivint al bloc de la meva pàgina web en la seva versió en català (fa poc he encetat les traduccions a l’espanyol i l’anglès), puc fer una mirada enrere, veure la meva evolució passada i pensar en la meva projecció futura. És a dir, puc fer-me un exercici de “foto-psicoanàlisi”.
Ja fa 12 anys que vaig agafar una càmera per primer cop en la meva vida professional. Va ser el 1999, treballant per al diari Segre de Lleida, quan aleshores tan sols tenia una vaga idea del que significava el fotoperiodisme. Aleshores, no pensava en dedicar-m’hi plenament, perquè eren les lletres la meva principal obsessió.
Però com les coses no vénen mai estudiades ni previstes, el fotoperiodisme se’m va vestir com un guant. No perquè se’m donés bé (els meus començaments eren francament immadurs), sinó perquè va ser una vocació despertada.
I amb aquest despertar, he anat passant per les mans de diferents mentors dels que, cadascú amb el seu estil i maneres, n’he après alguna cosa. Gairebé cap d’ell és (encara) un referent documentat en la història del fotoperiodisme, però sí un element de màxima influència en la meva activitat diària.
El perfil professional de cada fotoperiodista està format d’una quarta part de matèria innata i tres quartes d’ingredients externs, aquells que van alimentant durant tota una vida.
I aquí em trobo, en un episodi dolç de la meva carrera que se m’ha calçat com una sabata feta a mida. Treballant al Darfur (Sudan) per les Nacions Unides és un caramel que encara estic disfrutant. És una de les millors maneres que he trobat per combinar en els dos camps que més m’apassionen: el fotoperiodisme i el desenvolupament.
El timó el tinc trabat en aquesta posició. No sé si algun dia canviaré el rumb, però de moment el sentit que em dóna la fotografia és perquè està al servei de la societat, en suport a projectes solidaris i a mercè del Tercer i Quart món.
I amb aquestes coordenades, el meu vaixell segueix rebent la visita de tots aquells que se’m creuen durant la ruta i, com no, de les millores tecnològiques amb què el segle XXI ens està bombardejant d’una forma accelerada.

La vida és en color

L1000011 Morning in Abu Shouk (El Fasher)

Acabo d’iniciar els primers exercicis pràctics del Màster en Fotoperiodisme impartit per la Universitat de les Arts de Londres. La veritat és que resulta interessant que les primeres proves que el professorat ens ha encomanat s’hagin de fer en blanc i negre, un gènere que fins ara no havia volgut tocar mai. Aquesta assignatura del Màster és una bona manera d’obligar-me a interpretar, almenys per una vegada, la vida en aquest sentit, com si ens trobéssim en una pel·lícula rodada a principis del segle XX. És, de fet, una imatge transformada que no es correspon amb la realitat. Amb la meva realitat.
És cert. El blanc i negre, com més contrastat i menys tonalitats de grisos tingui, aporta una nota de dramatisme que el color no arribarà mai a copsar. Aporta de vegades un misstage més punyent, més dur, més evident…
Però, malauradament, aquesta no és la realitat que tenim tots plegats. El nostre entorn està feta de colors, de milions de colors, que ens permeten entendre les primaveres verdes i les tardors marrons, les postes de sol ataronjades, els blaus del cel, el vermell intens del brases i el groc torrat del desert. Els colors són part del nostre món, el tenim a dins al cervell i a la retina dels nostres ulls. No ens en podem desprendre’n! Sigui al segle XXI o en plena Edat Mitjana.
Segueixo i seguiré treballant en blanc i negre quan així calgui, miraré i admiraré els grans mestres d’aquest estil i n’aprendré tot el que pugui, però molt em temo que la meva fotografia seguirà sent en color, en tot el seu espetec i diversitat. Perquè és així com està configurat el meu imaginari.

Articles més antics
Articles més recents