Fotografia

El que amaga la fotografia

Militars

Un nou cas de vexacions perpretades per soldats nordamericans ha copat les portades dels mitjans de comunicació de tot el món: en un video, apareix un grup de quatre militars orinant sobre els cadàvers de membres talibans a l’Afganistan.
I això no és nou. El 2004, a la presó d’Abu Gharib (Bagdad), la soldat Lynndie England va ser la cara més coneguda de l’obscenitat a la que sotmetien els presoners.
Ara, un cop més, els mitjans carreguen amb una altra mostra gràfica de la violència que viu el nostre món. Sembla que l’espècie humana es torna increïblement cruel quan es pensa que ningú l’està observant. I és precisament la presència oportuna d’una inesperada càmera la que fa que tot se sàpiga.
Però no ens enganyem. El fet que una casualitat hagi immortalitzat aquests darrers fets vol dir que en altres racons del món hi ha accions més horribles i tortures molt més dures que queden ignorades. Són les que no podrem veure mai perquè s’han escapat de la mirada indiscreta de les càmeres.
Mirar allò que s’ha publicat ens fa pensar en tot allò que no veurem mai. Tot sovint, la fotografía s’explica més pel que amaga que pel que ensenya.
Per suposat que està malament el que hem vist, però més bo és que ho haguem pogut veure. Ens escandalitzen, però aquestes imatges reforcen el paper del periodisme com a document de la realitat.
Sort en tenim.

Pornografia

egch_02_img0157

Molts critiquen el fotoperiodisme actual de ser descarnadament frívol amb les desgràcies alienes. Molts critiquen els mitjans actuals de publicar imatges pornogràfiques, gratuïtament crues.
Reconeguts fotògrafs com Sebastiao Salgado han estat sovint defenestrats per voler fer “poesia” amb les desgràcies dels altres, per voler “embellir” la misèria més crua que acarnissa la nostra societat.
Però molts no saben que la publicació d’imatges cruentes no sols és un producte dels nostres dies. Es remunta a molts anys enrere, quan ja hi havia la necessitat de donar a conèixer les calamitats i injustícies en territoris llunyans.
Com aquesta fotografia anòmima captada a principis del segle XX al Congo, quan era sota la colonització sanguinària del rei Leopold de Bèlgica. L’home que apareix a la imatge es diu Nsala i està observant els fragments (la mà i el peu) que han quedat de la seva filla de cinc anys salvatgement assassinada.
Les fotografies publicades sobre el Congo belga van donar la volta al món i van fer possible que els països que aleshores dominaven l’ordre mundial manifestessin públicament el seu rebuig a les salvatges pretensions del rei Leopold.
Segurament la fotografia no pot resoldre mai res del que està passant arreu del món (Líbia, Síria, Afganistan…) però sí que pot influir en la mentalitat de la gent. Perquè sempre és millor una consciència “molestada” per una imatge repugnant que una altra que ignora el que està passant.
Molts poden dir que s’està publicant massa pornografia, però ningú denunciarà que hi ha manca d’informació.
El fotoperiodisme ens ha salvat de la ignorància.

Un bon parell de Collons

Llibret1201

L’Oriol Prat i el Jordi Jové, a part de ser dos dels meus millors amics, són uns músics excepcionals. Són Els Collons del Pare Rababa. De tot el que tenen al cap i al sentiment, en fan cançons. La veritat que d’una manera no gens convencional i és aquí on rau el seu èxit creatiu.
Després de molts anys esperant, per fi han publicat el seu segon disc. Es diu “Tenebrari”, el mateix mot que dóna nom a un triangular canelobre de 15 ciris que antigament se solia encendre per a l’ofici de Tenebres de Setmana Santa. I amb aquest obscur punt de partida, ells han volgut il·luminar el seu imaginari: la mort, la natura, els sentits… I tot plegat, amb la col·laboració musical del Pau Riba, el Roger Mas, el Ramon Pujol i l’Albert Higuero.
Els Collons m’han donat l’oportunitat d’il·lustrar aquest disc, una tasca completament nova per a mi i a la vegada molt llaminera. Es tractava, en definitiva, d’unir disciplines (la fotografia, la música i la poesia) i crear un tot que donés sentit al missatge dels Collons.
No sé si per a tothom la imatge triada és la millor per il·lustrar aquest treball, però la veritat és que ha estat fruit d’un treball col·lectiu d‘uns quants mesos.
La claror dels ciris encesos il·luminant un petit detall de Casafont (al Solsonès) és la forma més neta i pura  d’entendre la música dels Collons. Perquè la seva música és, per damunt de tot, sincera.
I al final del disc… per què no? Un cop de porta ben fort! Perquè després dels petits instants de llum i esperança que ens dóna la vida, només ens queda la mort i la foscor.

Tot està per reinventar

Fa més de tres anys vaig escriure un post, titulat Tot ja està inventat, en el que afirmava que és impossible sorprendre el públic amb noves imatges, perquè totes elles ja han estat fetes anteriorment. En aquell post vaig intentar donar una sortida que salvés la nostra professió, però és ara, després d’haver llegit el llibre On being a photographer (una conversa entre els fotògrafs David Hurn i el desaparegut Bill Jay) en què he trobat la resposta a aquest dilema: Tot està per reinventar.
Parafrasejant aquest interessant llibre, “els fotògrafs hem de treballar buscant idees al passat”, però no imitant-les, sinó simplement robant-les. “L’artista inmadur les imita, el madur les roba”. Així doncs, malgrat que tot ja està inventat, ens toca redescobrir i recuperar allò que s’ha perdut; i tornar a trobar allò que ja s’havia recuperat alguna vegada i que després s’havia tornat a perdre. Perquè la vida és com un cicle en què tot es redescobreix i es reinventa.
Els autors del llibre diuen que el treball del fotògraf és com un arbre que es va ramificant, com una escala que va pujant i pujant. Unes idees recuperades del passat et porten a unes altres, i aquelles a unes altres. I així es va mostrant al públic el que una vegada havia quedat a l’oblit. El fotògraf va pujant per l’escala a la recerca de noves idees per redescobrir amb la il·lusió de topar-ne amb d’altres.
“I el pitjor malson per a un fotògraf”, acaben dient, “es quan els graons s’han acabat i hem arribat al final de l’escala, quan no hi ha enlloc on anar, quan no queda res per reinventar”. Aleshores haurem arribat al final.

Un any més

Fleeing in Darfur

L’acabament de l’estiu coincideix, entre moltes altres coses, amb la celebració del festival de fotoperiodisme Visa Pour l’Image a Perpinyà (Catalunya Nord), el gran esdeveniment que atreu fotògrafs de tot el món durant un parell de setmanes. Per a molts de nosaltres, durant els propers dies, aquesta ciutat es converteix en l’NBA del fotoperiodisme, el lloc on es concentra el bo i el millor de la nostra professió, l’oportunitat de coincidir amb els autors de les portades que han donat la volta al món i que han captivat l’opinió pública.
Un any més, jo també en formaré part i duré amb mi el meu millor treball, l’esforç del darrer any per mostrar-lo als editors de les millors agències del món i als representants dels col·lectius internacionals perquè em donin la seva opinió i m’aportin alguna nova perspectiva que jo no coneixia sobre la meva feina.
Ja fa prop de deu anys que visito Perpinyà per al Visa Pour l’Image, però ha estat durant les tres darreres edicions quan m’he apropat més estretament a la seva realitat. Primer va ser l’any 2009, quan vaig participar a la secció no oficial del certamen (Visa Off) amb un reportatge sobre Etiòpia que va quedar entre els cinc finalistes. L’edició de l’any passat va ser la primera en què hi vaig assistir com a professional acreditat i vaig veure, per primer cop, les entranyes del festival: vaig presentar el meu primer portfoli sobre el Darfur i vaig contactar amb els editors i amb nombrosos fotògrafs perquè el valoresssin, vaig assistir a xerrades i debats, vaig presenciar les projeccions audiovisuals (en les que una de les meves fotografies del Darfur en va formar part) i, sobretot, em vaig emportar un gran nombre de consells i crítiques que m’han servit per corregir-me. Ara, després de dotze mesos intentant seguir el que em van dir, torno enguany amb un altre treball sota el braç i disposat a aprendre tot el que em vagi millor per a la meva carrera professional.
I és que aquest festival és una gran oportunitat que no cal perdre mai. No sols per als fotògrafs professionals que volen seguir al peu del canó, no sols per als amants de la fotografía, sinó simplement per a tots aquells que encara s’emocionen veient imatges que han remogut la nostra societat durant el darrer any.

Articles més antics
Articles més recents