Fotògrafs

Pescadors i caçadors

Emilio Morenatti

El veterà fotoperiodista barceloní Joan Guerrero va classificar fa temps els fotoperiodistes en dos grups ben diferents: els pescadors i els caçadors. Els primers són aquells que s’asseuen a la pedra del riu, llencen la canya i esperen pacientment fins que la fotografia apareix; els caçadors són aquells que van a la recerca de la imatge, sota la pressió del temps i a punt de disparar en qualsevol moment. Els primers couen els seus treballs a foc lent; els segons més aviat ho fan de forma sobtada. Però els dos tenen l’obligació professional de fer-ho magistralment, copsant el moment, el missatge i l’atractiu estètic al mateix temps.
El programa Àgora de Televisió de Catalunya, dirigit per Xavier Bosch, va entrevistar ahir a la nit un bon exemple de cada categoria: Samuel Aranda, guanyador del World Press Photo de l’any passat, i Emilio Morenatti, el flamant premi Ortega y Gasset 2013 de periodisme gràfic. El primer és un fotoperiodista free-lance que sol invertir molts mesos a un sol projecte; el segon treballa per a l’agència nordamericana Associated Press i encadena cobertures i viatges de forma vertiginosa, al ritme de l’actualitat més rabiosa.
Durant tota una carrera professional, un pot saltar d’un grup i l’altre, al ritme dels ànims i les inquietuds que dicten les circumstàncies. Però en qualsevol dels dos casos, un s’ha de cenyir a la rigorositat, la decència i la sinceritat. Sense aquestes qualitats, un no pot ser mai un bon pescador ni un bon caçador.

Tot està per reinventar

Fa més de tres anys vaig escriure un post, titulat Tot ja està inventat, en el que afirmava que és impossible sorprendre el públic amb noves imatges, perquè totes elles ja han estat fetes anteriorment. En aquell post vaig intentar donar una sortida que salvés la nostra professió, però és ara, després d’haver llegit el llibre On being a photographer (una conversa entre els fotògrafs David Hurn i el desaparegut Bill Jay) en què he trobat la resposta a aquest dilema: Tot està per reinventar.
Parafrasejant aquest interessant llibre, “els fotògrafs hem de treballar buscant idees al passat”, però no imitant-les, sinó simplement robant-les. “L’artista inmadur les imita, el madur les roba”. Així doncs, malgrat que tot ja està inventat, ens toca redescobrir i recuperar allò que s’ha perdut; i tornar a trobar allò que ja s’havia recuperat alguna vegada i que després s’havia tornat a perdre. Perquè la vida és com un cicle en què tot es redescobreix i es reinventa.
Els autors del llibre diuen que el treball del fotògraf és com un arbre que es va ramificant, com una escala que va pujant i pujant. Unes idees recuperades del passat et porten a unes altres, i aquelles a unes altres. I així es va mostrant al públic el que una vegada havia quedat a l’oblit. El fotògraf va pujant per l’escala a la recerca de noves idees per redescobrir amb la il·lusió de topar-ne amb d’altres.
“I el pitjor malson per a un fotògraf”, acaben dient, “es quan els graons s’han acabat i hem arribat al final de l’escala, quan no hi ha enlloc on anar, quan no queda res per reinventar”. Aleshores haurem arribat al final.

No hi ha articles més antics
No hi ha articles més recents