Fotoperiodisme

Por a les fotos

  • Crec que ja havia vist totes les reaccions possibles de la gent davant la meva càmera. Però no.
  • 20160115 OutSchoolChildrenPoCJuba 031b

    Una nena es tapa les orelles mentre una amiga juga amb el hula hoop al campament de desplaçats de Juba (Sudan del Sud). Foto de l’Albert González Farran


     
    Durant els meus 17 anys de carrera, he fotografiat persones rient, plorant, cantant o sobreactuant. He fet fotos de gent que volia expressar les seves alegries i èxits, i d’altres que volien difondre els seus problemes i tristeses. Però encara no m’havia trobat la reacció de la nena d’ahir al campament de desplaçats de Juba, al Sudan del Sud.
    Les seves amigues estaven jugant amb el hula hoop en un centre recreatiu per a nens desplaçats i just quan em posava la càmera en posició de disparar, la nena es tapava les orelles amb cara d’angoixa.
    Els més de dos anys de guerra civil al país ja comencen a ser una llosa molt pesada per a una generació que ha viscut un drama des d’edats molt primerenques.
    Un estudi recent diu que més del 60% de la població sud-sudanesa ha sofert la mort d’un familiar per culpa del conflicte. I en algunes poblacions, el percentatge frega el 100%. Unes xifres que fan entendre la reacció d’aquesta nena que es pensava que en lloc d’immortalitzar una escena, pensava que jo anava a provocar una escena mortal.

    La vida segueix obstinada l’Afganistan

  • L’Afganistan viu amb resignació una història de tres dècades de guerres.
  • KABUL. 15 December 2015. A woman with a child walk by in Mandawi Market in Kabul, Afghanistan. Photo by UNAMA / Albert Gonzalez Farran

    Gent passejant pel mercat de Mandawi, un dels més importants de Kabul (Afganistan). Foto de l’Albert González Farran per UNAMA.


     
    La meva experiència a Kabul, a l’Afganistan, ha estat curta, però intensa. Tot i que durament limitat per les restriccions que imposa la inseguretat d’aquest país, he pogut tastar les mels d’una ciutat que la seva elevada pol·lució la converteix en un lloc amb una llum molt especial per fotografiar.
    El mercat de Mandawi, al nord del riu Kabul, hi ha una gran activitat que sembla aliena a les bombes i atacs suïcides dels talibans. “Cada dia juguem amb la nostra vida”, diuen alguns mig somrients però amb l’amargor d’algú que està dient una veritat molt trista. En qualsevol moment, una explosió pot canviar completament el curs de l’aparent tranquil·litat de la vida dels afganesos.
    No els preocupa que els facin fotos. De fet, a molts els agrada. I no tan sols això. Un cop retratats, et conviden a prendre el té amb ells. I és que segons em va comentar un company que hi va estar un llarg temps a l’Afganistan, “en aquest país estan tan acostumats a veure milers de periodistes estrangers cobrint les seves guerres durant les darreres dècades, que els fotògrafs s’han convertit en un membre més de la seva societat”.

    El nou llenguatge multimèdia

  • Explorar el món del vídeo i l’animació és, per als fotògrafs, una barreja de necessitat i curiositat.
  • El fotoperiodista basc Mikel Aristregi, a qui li tinc una gran admiració i estima, va publicar fa poc un article al seu blog on radiografia gairebé a la perfecció el que ens passa o ha passat a la gran majoria de professionals del sector.
    La transició de la imatge fixa al moviment està sent una realitat que ens ha arribat a molts per les exigències d’un mercat cada cop més competitiu o per una curiositat que ens ha anat devorant de mica en mica.
    Les complicacions tècniques i econòmiques que es deriven del periodisme multimèdia, on un professional ha de vetllar perquè les fotografies continuïn sent atractives, que les seqüències segueixin un ordre narratiu coherent i que el so s’escolti amb nitidesa, fa que tot sigui més difícil i costós.
    Però és clar. Ningú va dir que el periodisme fos una cosa senzilla i, ni de bon tros, avorrida.

    Incògnites de l’era multimèdia

  • Les dificultats que atravessa el mercat del fotoperiodisme clàssic ens obliga a buscar nous formats i ens permet alhora explorar les grans possibilitats que el món digital ens ofereix. Però també ens posa en perill de perdren’s en les formes i oblidar els continguts.


  • En l’era de les noves tecnologies, els periodistes, i per extensió els fotoperiodistes, hem de tenir una cosa ben clara: primer és el contingut i després, la forma. El fotoperiodisme clàssic, així com la premsa tradicional, estan perdent espais i quota de mercat a passos accelerats, i cal buscar ràpidament nous llenguatges, nous canals, nous formats que ens permetin fer arribar el que sempre hem volgut explicar a una audiència que ja no és la mateixa.
    El fotoperiodista madrileny Olmo Calvo, força compromès amb assumptes d’importància social, ho va dir també així en el marc de les jornades FOCUS ON de Barcelona i ho va exemplificar amb alguns dels seus darrers projectes que es caracteritzen per una excel·lent senzillesa, amb el més bon sentit de la paraula. Imatge fixa, vídeo, so i text es combinen d’una forma sòbria i eficaç.
    Durant aquestes jornades, Olmo va compartir taula rodona amb dos altres exemples multimèdia, força diferents: José Colón, un dels artífexs de la revista MEMO, una aplicació documentalista molt esbojarrada per a iPad; i els autors del The Sochi Project, un interminable web holandès que penetra en les foscors dels Jocs Olímpics de Sochi (Rússia) del 2014.
    Aquests darrers dos exemples són, en la meva opinió, un pas que va lluny en aquesta recerca de nous mercats i nous llenguatges per a una nova audiència. I jo em pregunto: ens cal anar per futurs laberíntics en què la fotografia, i la imatge en general, s’acabin diluint? Ens interessa bombardejar el públic amb tones d’informació, imatges i efectismes?
    Cal anar en compte amb els reptes d’aquests nous temps, en què no sabem amb certesa cap a on anem. Encara queden anys per consolidar el que és la nova era de la comunicació i haurem d’anar a les palpentes. Alguns més agosarats que altres.

    Una vocació poc còmoda
    One thousand Times Goodnight

    © Marcus Bleasdale

    Veure One Thousand Times Goodnight (Mil Vegades Bona Nit), tot i no ser una pel·lícula extraordinària, serveix per allunyar la vocació del fotoperiodista d’aquells estereotips que la converteixen en una professió atractiva per l’aparent esperit d’aventura i risc.
    El film, inspirat en el treball del britànic Marcus Bleasdale, explica que ser fotoperiodista de guerra és una opció de vida no gens còmoda. I això es pot extrapolar a qualsevol altre camp del periodisme, en què els professionals perden una gran part de la seva estabilitat quotidiana en favor d’un bé comú.
    Anar a l’Àfrica a fotografiar campaments de refugiats o investigar un cas de corrupció de la banca europea impliquen un procés farragós, carregat de sacrificis físics i mentals i d’incomoditats que de vegades no compensen qualsevol elogi final o èxit editorial.
    Ser fotoperiodista fa plorar, angoixar, estressar i atemorir, tot i que també fa viure!

    Articles més antics
    No hi ha articles més recents