Fotoperiodisme

Una vocació poc còmoda
One thousand Times Goodnight

© Marcus Bleasdale

Veure One Thousand Times Goodnight (Mil Vegades Bona Nit), tot i no ser una pel·lícula extraordinària, serveix per allunyar la vocació del fotoperiodista d’aquells estereotips que la converteixen en una professió atractiva per l’aparent esperit d’aventura i risc.
El film, inspirat en el treball del britànic Marcus Bleasdale, explica que ser fotoperiodista de guerra és una opció de vida no gens còmoda. I això es pot extrapolar a qualsevol altre camp del periodisme, en què els professionals perden una gran part de la seva estabilitat quotidiana en favor d’un bé comú.
Anar a l’Àfrica a fotografiar campaments de refugiats o investigar un cas de corrupció de la banca europea impliquen un procés farragós, carregat de sacrificis físics i mentals i d’incomoditats que de vegades no compensen qualsevol elogi final o èxit editorial.
Ser fotoperiodista fa plorar, angoixar, estressar i atemorir, tot i que també fa viure!

Un crit de guerra o una vella desagradable

Sports for peace

L’anciana d’aquesta fotografia és una Hakamat, que en la tradició de les tribus àrabs del Darfur (al Sudan) és aquella dona que recita cançons de guerra per esperonar els homes que van al front. Sortosament, és un costum que està quedant progressivament en desús i es practica més aviat en festes culturals per invocar la memòria històrica.
La fotografia mostra l’agressivitat emocional amb què les Hakamat solen interpretar els seus cants de guerra i en els seus trets facials es poden llegir l’entusiasme i l’orgull per un paper molt important dins la seva comunitat.
Però aquesta és només la meva lectura. En poden haver d’altres, algunes tan contraposades com les que he rebut d’alguns companys sudanesos. Segurament per les diferències culturals, acadèmiques i de gust estètic, la seva reacció és la de girar la cara quan veuen aquesta anciana fotografiada tant de prop i la descriuen com una vella desagradable amb uns gestos grotescos que no li fan justícia.
Penso que no he atemptat contra la dignitat d’aquesta Hakamat al publicar el seu retrat si explico que hi he posat tota la meva sinceritat i respecte. Que la meva vinculació al món occidental crei percepcions contràries en altres cultures hauria de ser sols una mostra de la diversitat d’aquest món en què vivim.

Fent carrer d’amagat
barrio-chino-joan-colom-2

Una prostituta entra amb el seu client dins un edifici del barri del Raval.  ©Joan Colom

El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) ofereix fins al 25 de maig una apassionant exposició gràfica de Joan Colom, el fotògraf de carrer per excel·lència de Catalunya, popularment conegut pel seu extens treball al barri del Raval. Joan Colom és un talent que es mereix l’etiqueta del Cartier-Bresson català. Les seves imatges més conegudes són aquelles que va captar entre els anys 50 i 60, però al MNAC en veiem també moltes de la seva darrera etapa dels 90 i els primers anys del segle XXI.
“Jo només feia fotografia i buscava imatges que m’emocionessin. Jo feia carrer” va dir Joan Colom en algun moment. El que surt són, en la seva majoria, prostitutes de carrer parlant amb els seus clients, però també trobem molts sense sostre i rodamons, alcohòlics, nans, turistes, transexuals, infants… Tota una fauna que ell va “caçar” la majoria de vegades amb la càmera amagada i disparant sense ni tan sols mirar pel visor.
Em fa por criticar un monstre de l’art com Joan Colom, però després de sortir del MNAC m’he preguntat si aquell home vomitant en un arbre de la Rambla, el que es va esberlar el cap en una vorera, el borratxo dormint la “mona” en un banc o la turista ensenyant inconscientment les calces mentre menja un entrepà estarien contents de veure’s en aquesta exposició. Joan Colom ha publicat i mostrat moltes imatges en què la dignitat de la persona queda en dubte i mai n’ha demanat l’aprovació. Sí, és cert que totes les fotografies han estat captades en espais públics, però la intenció i la perspectiva del seu treball és, si més no, èticament discutible.

El fotògraf del Sudan
Buscadors d'or

Miners d’or busquen refugi durant una tormenta de sorra a Al-Ibedia, a l’estat de River Nile (Sudan). © Mohamed Nureldin Abdallah/Reuters

Ahir a Khartoum vaig tenir una llarga conversa amb el meu amic Mohamed Nureldin, el fotògraf del Sudan, dit expressament així amb tota seva connotació única i de moment inigualable. Van ser més de sis hores ininterrompudes de reflexions sobre el Sudan, el Darfur i la fotografia, amb una de les persones que malgrat la seva cinquantena llarga no ha perdut un bri per la seva passió professional.
És el corresponsal gràfic al Sudan de l’agència Reuters i un entregat a la justícia social i a la pau del seu país. Utilitza la seva càmera per manifestar les seves preocupacions i reflexions i no té cap por de rebutjar allò que no encaixa amb els seus principis.
Mohamed Nureldin sempre ha descrit el seu país amb imatges d’una impressionant amplitud tècnica, grans espais que, amb la seva lent preferida (16mm), donen aire als personatges perquè puguin actuar amb llibertat. Immenses buidors quietes i reflexives són el paradigma del seu treball que transmet poesia i veritat. Perquè ell, abans que fotoperiodista, és un artista amb aquella sensibilitat que molts pocs poden imitar.
Per això, seguirà ostentant el títol de el fotògraf del Sudan per una llarga temporada més.

Per veure el seu darrer treball sobre mineria d’or al Sudan, cliqueu aquí.

Pescadors i caçadors

Emilio Morenatti

El veterà fotoperiodista barceloní Joan Guerrero va classificar fa temps els fotoperiodistes en dos grups ben diferents: els pescadors i els caçadors. Els primers són aquells que s’asseuen a la pedra del riu, llencen la canya i esperen pacientment fins que la fotografia apareix; els caçadors són aquells que van a la recerca de la imatge, sota la pressió del temps i a punt de disparar en qualsevol moment. Els primers couen els seus treballs a foc lent; els segons més aviat ho fan de forma sobtada. Però els dos tenen l’obligació professional de fer-ho magistralment, copsant el moment, el missatge i l’atractiu estètic al mateix temps.
El programa Àgora de Televisió de Catalunya, dirigit per Xavier Bosch, va entrevistar ahir a la nit un bon exemple de cada categoria: Samuel Aranda, guanyador del World Press Photo de l’any passat, i Emilio Morenatti, el flamant premi Ortega y Gasset 2013 de periodisme gràfic. El primer és un fotoperiodista free-lance que sol invertir molts mesos a un sol projecte; el segon treballa per a l’agència nordamericana Associated Press i encadena cobertures i viatges de forma vertiginosa, al ritme de l’actualitat més rabiosa.
Durant tota una carrera professional, un pot saltar d’un grup i l’altre, al ritme dels ànims i les inquietuds que dicten les circumstàncies. Però en qualsevol dels dos casos, un s’ha de cenyir a la rigorositat, la decència i la sinceritat. Sense aquestes qualitats, un no pot ser mai un bon pescador ni un bon caçador.

Articles més antics
Articles més recents