Fotoperiodista

El nou llenguatge multimèdia

  • Explorar el món del vídeo i l’animació és, per als fotògrafs, una barreja de necessitat i curiositat.
  • El fotoperiodista basc Mikel Aristregi, a qui li tinc una gran admiració i estima, va publicar fa poc un article al seu blog on radiografia gairebé a la perfecció el que ens passa o ha passat a la gran majoria de professionals del sector.
    La transició de la imatge fixa al moviment està sent una realitat que ens ha arribat a molts per les exigències d’un mercat cada cop més competitiu o per una curiositat que ens ha anat devorant de mica en mica.
    Les complicacions tècniques i econòmiques que es deriven del periodisme multimèdia, on un professional ha de vetllar perquè les fotografies continuïn sent atractives, que les seqüències segueixin un ordre narratiu coherent i que el so s’escolti amb nitidesa, fa que tot sigui més difícil i costós.
    Però és clar. Ningú va dir que el periodisme fos una cosa senzilla i, ni de bon tros, avorrida.

    La mirada dels solitaris

    Fotoperiodista

    Parlant amb un veterà fotògraf de Lleida, el Manel Viladrich, vaig coincidir en una de les reflexions més compartides al nostre sector. Es tracta del preu que ha de pagar un fotoperiodista quan vol crear un projecte amb cara i ulls. I aquest preu és la solitud.
    Sovint es diu dels fotògrafs que són éssers estranys, “vouyeurs” de la societat, introvertits, excèntrics i amb un punt d’egocentrisme. Però a més de tot això, es troben obligats a recloure’s en la seva solitud.
    I és ben cert. No valen excursions de família, ni sortides turístiques, ni trobades de col·legues professionals i, ni molt menys, passejades d’amor sota la llum de la lluna. Quan es treballa, s’ha de treballar. I en fotoperiodisme, vol dir estudiar detingudament el projecte que s’ha d’executar (els continguts, els objectius, els espais…), executar-lo amb una estricta concentració (on queden implícits els moments de reflexió, mirada, atenció i, sobretot, sensibilitat) i editar les imatges per seleccionar-ne les millors. I cal fer-ho des de la més estricta individualitat.
    No val res més que això. Cal ser professionals i per això és important que el fotògraf és converteixi en una pedra de camí, en un testimoni camuflat de tot allò que passa al seu voltant sense que ningú se n’assabenti de la seva presència. I per tot això, no hi ha millor fòrmula que el treball individual. El fotoperiodista s’ha d’enfrontar a la realitat des de la seva solitud, ha de vèncer les pors i mirar els fets cara a cara, sense la intromissió de terceres persones alienes al treball. N’hi ha molts que es passen la meitat del temps xerrant i comentant la jugada mentre les fotografies passen per la seva cara sense que se n’adonin. I per això només cal un antídot: professionalitat.
    Evidentment, no val a caure en errors d’extrems. El fotoperiodista ha de conèixer els límits del seu treball individual i acudir sempre (abans i després de cada projecte) a la tasca en equip (editors, redactors, fotoperiodistes, il·lustradors, impressors, públic…) per tal d’arrodonir el resultat de la seva feina.

    No hi ha articles més antics
    No hi ha articles més recents