
Guerra
Fugir de l’infern amb un somriure
La història d’un nen que gairebé perd la infància després d’extraviar-se a la guerra del Sudan del Sud

Ramadà plora sol en un racó de l’escola on la seva família ha estat temporalment acollida. Foto de l’Albert González Farran – UNICEF
Ramadà ElFaki té només cinc anys, però l’impacte de la guerra al Sudan del Sud és clarament visible. “Plora amb molta freqüència, tot just menja i està sempre sol,” diu el seu pare Mohammed molt preocupat.
Durant els combats que hi va haver a Juba el 8 de juliol, el noi es va perdre mentre fugia amb els seus pares i germans de la seva llar a Jebel, una de les zones més afectades. Ramadà va seguir la multitud d’altres famílies desplaçades que buscaven aixopluc d’entre les bales i les bombes. Va passar dues setmanes en una església, fins que algú el va reconèixer i va contactar els seus pares, que s’havien allotjat al campament de desplaçats de l’ONU. El seu pare es va embarcar en un llarg i perillós camí a peu fins a la ciutat per rescatar-lo. “Els soldats em van colpejar diverses vegades,” Mohammed recorda mostrant una cicatriu al front.
Els combats i la llarga separació han deixat Ramadà profundament afligit. “No ha dit una paraula des de llavors”, explica Mohammed.
El peatge que la família va haver de pagar no s’acaba aquí. Un altre fill, Hissen, de només tres anys, va passar tota una setmana a la muntanya amb els soldats rebels, que es van fer càrrec d’ell fins que el van portar al campament. Hores abans, la mare de Ramadà, Joyce Sunday, va donar a llum a trigèmins que van morir tots poc després de la fugida.

Ramadà juga sol amb una pissarra donada per UNICEF. Foto de l’Albert González Farran – UNICEF
Mohammed, Joyce i els seus cinc fills viuen ara amb altres dues famílies desplaçades en un petita classe del col·legi del campament. És un espai que la comunitat ofereix temporalment als nouvinguts que no tenen lloc més on dormir. “La nostra casa està destruïda, pel que no podrem tornar fins d’aquí a molt temps”, diu Mohammed.
“Ramadà encara necessita temps per recuperar-se”, diuen experts psicòlegs. “Ha d’estar atès contínuament per la seva família i amics.” No obstant això, després de diverses setmanes, els seus primers somriures mostren certa esperança.

Ramadà somriu per primer cop jugant amb el seu germà. Foto de l’Albert González Farran
Llegiu la història completa aquí (en anglès).
Temps de males notícies
Després de l’esclat de nous enfrontaments armats, les males notícies al Sudan del Sud es repeteixen fins a la sacietat

Elisa Jon dóna el pit al seu fill Jal Fou (1 any) que pateix severa malnutrició a la clínica del campament de desplaçats de Juba, Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran – UNICEF
Alguns mitjans o col·legues em comenten que els fets que he estat fotografiant durant les darreres setmanes són massa repetitius: nens desnodrits i a les portes de la mort, desplaçaments massius, clíniques desbordades per epidèmies sobrevingudes, ferits de guerra, víctimes sexuals… Un dia darrere l’altre apareixen les mateixes imatges, les mateixes cares de decepció davant una realitat que converteix el Sudan del Sud en un país que ha perdut tota esperança. Si aquesta és la notícia, no podem obviar-la o deixar-la de denunciar pel sols fet que està ja massa repetida. O és que no és repetitiu veure titulars esportius cada setmana que gairebé sempre diuen el mateix? O no és repetitiu que el candidat Truman faci un estirabot darrere un altre en públic? O les vacances estivals dels famosos cada any?
Fa uns dies, el company Xavier Aldekoa, quan ja finalitzava la seva visita a Juba, em va explicar que aquest cop no tenia més remei que parlar dels mals estereotipats de l’Àfrica per descriure aquest país: pobresa, fam, violència. “Em sap greu, però ara mateix no veig cap altra realitat”, conclou.
Llegiu més al diari diari La Vanguardia (en castellà).
Fugir de la mort per caure en el menyspreu
No hi ha cap motiu que justifiqui les condicions indignes en què viuen molts desplaçats al Sudan del Sud

Una anciana cau al fang al campament de desplaçats de Malakal, al Sudan del Sud. © Albert González Farran – Metges Sense Fronteres (MSF)
Malakal, una ciutat que fa uns anys tenia un gran potencial econòmic al Sudan del Sud, és ara un paratge trist i desolat per culpa de la guerra civil. I la pitjor part els ha tocat a les desenes de milers de persones desplaçades que viuen en un campament que sovint no compleix amb les garanties per a una vida digna.
L’època de pluges està empitjorant una convivència que ja de per si era difícil. “Un campament de desplaçats no és un hotel”, diuen alguns. Però tampoc ha de ser un lloc on els nens juguen amb una barreja de fang, excrements i orina, on els gossos morts queden abandonats entre la gent, on els ancians i discapacitats rellisquen i cauen repetidament i on la malària i el còlera són un perill constant.
Ara, molts estan marxant del campament i migren cap al Sudan, al país veí. I no ho fan perquè la vida a Malakal sigui difícil, sinó perquè temen que ni tan sols la seva protecció està garantida. I després, als països desenvolupats, ens queixem de l’onada de refugiats…
Sobreviure amb fulles i fruits bords
La meitat dels habitants del Sudan del Sud viu sense saber quan tindrà el proper àpat.

Dues dones i un nadó mengen fulles recollides dels arbres a Lankien, al Sudan del Sud. © Albert González Farran
Fulles dels arbres i fruits bords collits cada cop més lluny de les zones poblades. Aquesta és l’única alternativa per a molts habitants del Sudan del Sud que ja no tenen gaire més per sobreviure. Es tracta d’un país on gairebé sis milions de persones sofreixen inseguretat alimentària, per culpa del conflicte armat i per la greu crisi econòmica que els està escanyant. Els actors humanitaris ja no donen a l’abast, tant per les dificultats logístiques d’arribar a tots els racons del país, com pel greu forat financer provocat per uns donants que cada cop confien menys en un país on la corrupció és a l’ordre del dia polític.
La gent menja fulles i qui més ho paguen són els vells i els infants, que sovint sofreixen problemes d’indigestió o una malnutrició tan severa que ONGs com Metges sense Fronteres adverteixen que el país frega ja els nivells d’emergència.
Si a tot això se li afegeix una guerra encara bategant, amb violacions, execucions i destruccions constants, costa de creure que la humanitat hagi decaigut a estats paleolítics…
Feu clic aquí per veure el recent video-reportatge produït per a France Presse (en anglès)
El pitjor enemic del Sudan del Sud
Mentre l’ajuda humanitària es veu cada cop més limitada, el país pot afrontar aviat una cruel onada de fam.

Un infermer pesa un nen amb greu desnutrició a l’hospital Al Sabbah de Juba, al Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran – UNICEF
Un recent article a l’edició africana digital de la revista Forbes (en francès) em va fer reflexionar com és de cruel l’existència de la gent del Sudan del Sud, que a més de patir una llarga guerra fratricida, desplaçaments, epidèmies, manca de recursos i una cruenta crisi econòmica, ha d’afrontar també una de les pitjors agonies per a un ésser viu: la gana.
Agències de les Nacions Unides adverteixen que prop de 3 milions de persones, una quarta part de la població, sofreixen una “necessitat urgent d’ajuda alimentària”, i que 40.000 ja són “a la vora de la catàstrofe “. Què queda doncs després d’aquestes xifres? Doncs només incrementar-les una mica més, que és força probable, i concloure amb la mort, que és el resultat final de tot aquest sense sentit.
Quant de temps haurem d’esperar per replantejar-nos l’ordre mundial i afrontar amb més profunditat les crisis, no sols al Sudan del Sud, si no a tants altres llocs del món que estan sofrint la barbàrie d’unes polítiques egoistes i un mercat deshumanitzat?