Hospital

La fatalitat geogràfica

Quan una mare d’un petit poble del Sudan del Sud perd el seu nadó perquè s’espatlla el generador de l’hospital

 
Són les tres de la tarda. El generador de l’hospital de Maiwut s’atura. Ningú sap per què. I segons després, també s’atura l’aparell que ajuda a respirar un nadó de cinc mesos. Es diu Nyanene i li van diagnosticar pneumònia dos dies abans. La pediatra d’aquest l’hospital de la Creu Roja, Jessica Hazelwood, intenta assistir el nadó amb massatges cardíacs i ventilació manual. Però deu minuts després, quan els tècnics del centre ja havien aconseguit reparar el generador, el nen ja era mort i la seva mare, desconsolada.
Aquesta és la tràgica demostració de què la vida juga a la ruleta geogràfica. Un nadó en aquesta situació en un hospital de Barcelona, París, Nova York o Tòquio sobreviuria. Al Sudan del Sud, no.
Segurament la Nyanene, en cas d’haver-se sobreposat a l’avaria del generador, hauria mort després per algun altre motiu. Era massa dèbil i tenia unes necessitats que el seu entorn no li podia aportar. Però eren dramàtiques les ganes i energies que aquest nadó va posar fins l’últim segon per seguir viu en aquest món tan desigual.

Podeu llegir aquí la història sencera (en anglès)

“Això ja no és notícia”

El Sereif és una localitat del Darfur (Sudan) que ha multiplicat almenys per 10 la seva població en els darrers quatre mesos. A principis d’any, uns terribles enfrontaments per unes mines d’or entre dues tribus rivals (Benihussein i Abbala) van ocasionar un centenar de morts i més de cent mil desplaçats. Molts d’ells van anar a parar a aquesta petita població que ara es troba saturada.
L’hospital, que es va reobrir a causa de l’allau de desplaçats amb només un sol doctor, atén cada dia una mitjana de 300 pacients. Una greu epidèmia de malària i hepatitis està acabant amb la vida de molts d’ells, així com la de nadons que neixen prematurament o tenen greus síntomes de malnutrició.
Mentre segueixen els fracassats intents de reconciliació entre les dues tribus, la situació sanitària d’aquesta comunitat és força crítica. Vaig ser-hi el passat dilluns, per fotografiar aquestes víctimes i amb l’intent de denunciar públicament un fet que es repeteix massa sovint al Darfur sense que hi hagi gaire esforços per posar-hi remei. Però per a alguns, “això ja no és notícia”.
És clar. La misèria en què viuen els dos milions de desplaçats del Darfur es remunta a tants anys enrere (més de deu) que per a molts ja no paga la pena seguir comentant-ho. “Si al Darfur cada dia es mor gent per falta d’atenció mèdica, de deshidratació o una alimentació deficient, quina és la notícia fresca?”, diuen. És clar. Deixem-los morir a esquenes de l’opinió pública, perquè ha esdevingut una cosa tan normal que no desperta les nostres acostumades consciències.
Així doncs, què? Cal que els fotoperiodistes elaborem històries noves per atreure l’atenció? O potser tots plegats hauríem de fer una mica d’esforç per prestar atenció a les desgràcies desafortunadament repetides? O potser les dues coses?