IDP

Matant la gana a cop de volant

WFP food distribution

Condueixen uns camions gegants amb més de trenta tones de menjar per a les famílies desplaçades del Darfur, fan jornades maratonianes al volant, en rutes complicades tant per la seva orografia com pel perill de ser atacats en qualsevol moment per bandits i criminals. En acabar el dia, han de parar el seu llit just al costat del vehicle i buscar-se la vida per escalfar el menjar que han pogut arreplegar del mercat més proper. I al dia següent, abans de seguir la ruta, es renten la cara amb l’aigua del mateix camió. És la feina dels curtits conductors del Programa Mundial d’Aliments, uns herois anònims que per un salari d’uns cinc euros per dia treballat porten la felicitat a gairebé tres milions de persones, la majoria amuntegades en campaments.
Fa uns dies vaig acompanyar un d’aquests convois que, per recórrer una distància de menys de cent quilòmetres, va trigar prop de nou hores. Després d’avaries, punxades i altres imprevistos, deu camions amb més de 350 tones de menjar van arribar al campament de desplaçats de Nifasha, al Darfur Nord.
Se’m va caure la cara de vergonya quan un dels líders del campament, en veure’m saltar d’un dels camions, em va fer una abraçada i un petó al coll. Aquella rebuda em va semblar injusta perquè sabia que els seus autèntics mereixedors encara suaven per acostar els tràilers al millor lloc per descarregar l’ajuda humanitària.

“Això ja no és notícia”

Crisi humanitària a El Sereif, Darfur

El Sereif és una localitat del Darfur (Sudan) que ha multiplicat almenys per 10 la seva població en els darrers quatre mesos. A principis d’any, uns terribles enfrontaments per unes mines d’or entre dues tribus rivals (Benihussein i Abbala) van ocasionar un centenar de morts i més de cent mil desplaçats. Molts d’ells van anar a parar a aquesta petita població que ara es troba saturada.
L’hospital, que es va reobrir a causa de l’allau de desplaçats amb només un sol doctor, atén cada dia una mitjana de 300 pacients. Una greu epidèmia de malària i hepatitis està acabant amb la vida de molts d’ells, així com la de nadons que neixen prematurament o tenen greus síntomes de malnutrició.
Mentre segueixen els fracassats intents de reconciliació entre les dues tribus, la situació sanitària d’aquesta comunitat és força crítica. Vaig ser-hi el passat dilluns, per fotografiar aquestes víctimes i amb l’intent de denunciar públicament un fet que es repeteix massa sovint al Darfur sense que hi hagi gaire esforços per posar-hi remei. Però per a alguns, “això ja no és notícia”.
És clar. La misèria en què viuen els dos milions de desplaçats del Darfur es remunta a tants anys enrere (més de deu) que per a molts ja no paga la pena seguir comentant-ho. “Si al Darfur cada dia es mor gent per falta d’atenció mèdica, de deshidratació o una alimentació deficient, quina és la notícia fresca?”, diuen. És clar. Deixem-los morir a esquenes de l’opinió pública, perquè ha esdevingut una cosa tan normal que no desperta les nostres acostumades consciències.
Així doncs, què? Cal que els fotoperiodistes elaborem històries noves per atreure l’atenció? O potser tots plegats hauríem de fer una mica d’esforç per prestar atenció a les desgràcies desafortunadament repetides? O potser les dues coses?

Ajudant a pescar

Programa Mundial d'Aliments

Hi ha un proverbi Xinès que diu que donant un peix a un home l’alimentes per un dia, però ajudant-lo a pescar l’alimentes per a tota la vida. És una dita més que popular i sobre-utilitzada, però ajuda novament a entendre la importància que té un bon concepte del que és l’ajuda humanitària.
Des de fa més d’un any, el Programa Mundial d’Aliments (PMA) té un projecte al Darfur que consisteix a organitzar petits mercats de productes bàsics (sucre, farina, oli, ous, cereals…) que els seus beneficiaris obtenen bescanviant els tiquets que l’organització els dóna. Els que “venen” aquests productes no són responsables del PMA, sinó mercaders i comerciants locals que després de distribuir els aliments que ells mateixos compren als ramaders i pagesos de la zona, canvien els tiquets que han obtingut per una suma de diners prèviament acordada amb el PMA.
Es tracta d’un mecanisme que alhora d’assegurar  l’alimentació bàsica als més necessitats, contribueix a la consolidació i creixement de l’economia local.
Actualment al nord del Darfur hi ha més de 200.000 persones que se’n beneficien d’això (la majoria, residents en campaments de desplaçats) i l’èxit que ha tingut la iniciativa permetrà estendre-la a altres zones.
És cert que això no substituirà mai la distribució directa d’aliments a zones d’emergència (que malauradament sempre n’hi haurà), però és una contribució a trencar amb el tòpic que l’ajuda humanitària només crea més necessitat.

Programa Mundial d'Aliments

Que no s’acabin les emocions

Darfur (Sudan)

Recentment vaig visitar dos camps de desplaçats instal·lats fa molt poc a la zona centre del Darfur (Sudan). A Daar al Salam vaig veure famílies senceres que no han volgut prendre part del conflicte tribal de la seva regió original i que han estat obligades a abandonar les llars sota l’amenaça de mort. En el cas de Shangil Tubaya, els desplaçats són majoritàriament mares i nens (gairebé el 90%) que han anat a buscar refugi prop d’un campament de l’ONU. Mentre els homes lluiten i es maten uns als altres, les seves dones conviuen en un mateix indret malgrat pertànyer a tribus rivals. Contradiccions de la guerra…
La situació d’aquests nous desplaçats és caòtica. Sobreviuen amb el poc que han portat de les seves localitats: una mica de menjar, una part del bestiar, roba i estris de cuina… I amb branques i trossos de plàstic s’han construït les seves casetes en una zona on bufa molt vent i on les nits són gèlides. I no saben ni volen tornar als seus llocs d’origen.
I treballant de fotògraf… em vaig emocionar. Quan prenia les imatges d’aquesta realitat, em van caure un parell de llàgrimes. Una sensació dura i excitant a la vegada. Fins i tot estranya, perquè s’hi barregen tota mena de sentiments. Em sento frustat per aquesta gent, em poso en la seva pell, em veig impotent i, el més dur de tot és el fet d’adonar-me de què la immensa majoria de desplaçats no demana res. Tan sols vol viure en pau… Els nens es barallaven per donar-me la mà, algun adolescent em demanava el meu número de telèfon, les dones reien davant de la càmera… Aquesta melancòlica simpatia va ser encara més desesperant.
Ploro d’emoció i agraïment. Els refugiats del Darfur m’estan despertant (i ensenyant) molts sentiments.
Aquest món és terrible! Només estic veient un 1% de totes les injustícies que hi ha i se’m fa molt pesat… Una càrrega molt feixuga haver de suportar la condició d’una persona a qui no li falta de res, que de vegades es queixa per ximpleries en comparació a les necessitats que té aquesta gent . Què puc fer jo per ells? N’hi ha prou fent fotos i divulgant el màxim possible la seva situació? Acabaré immunitzat davant de tanta misèria quan hagi visitat una desena més de campaments com aquest? Espero que no… Espero no perdre mai l’emoció i la sensibilitat… És l’únic que em queda per ser, a més de fotògraf, una persona.

No hi ha articles més antics
Articles més recents