Immigració

Culpar les víctimes

  • Ni les persones que arriben en pastera ni els estiuejants que s’ho miren des de la tovallola són els culpables del drama actual
  • Migracio-immigrants-Sicilia-refugiats-2

    Un grup de persones, la majoria de Síria, Eritrea i Egipte, arriben al port d’Augusta, a Sícilia, l’agost de 2015. Foto de l’Albert González Farran, per Save the Chidren i l’OIM.


    Culpar les víctimes ha estat sempre una actitud injusta i pròpia de la nostra societat. Sovint hem sentit crítiques despietades contra els desesperats refugiats que arriben d’una manera o altra a Europa per reivindicar el dret a un futur millor. I ara darrerament n’hem sentit algunes altres que apunten contra els estiuejants que de vegades apareixen fotografiats, amb nocturnitat i alevosia, prenent el sol just en el moment que arriben a les costes uns quants africans moribunds. I amb això em ve al cap la fotografia de Javier Bauluz, com tantes altres que s’han publicat.
    Es poden dir moltes coses contra uns i contra els altres, però estic convençut que la direcció real de les nostres crítiques pels moments convulsos que estem vivint no és aquesta, sinó la que apunta als governs europeus per la seva incapacitat de gestionar aquesta realitat, l’obstinació d’alguns estats d’aixecar murs i tanques a les fronteres, la brutalitat policial contra el dret universal a la migració, la situació catastròfica que estan vivint els països del sud i, sí, també, la responsabilitat històrica que en tenim els països del nord.

    L’última moda de Milà

  • Milà és la ciutat del Duomo, la capital de la moda i la seu de l’Expo 2015. Però és també la porta d’entrada a Europa per a milers de refugiats.
  • Milan_migracions-immigrants

    Un jove nouvingut dorm sobre la seva maleta
    davant de l’estació central de trens de Milà.
    Foto de l’Albert González Farran, per a l’OIM i Save the Children.

     
    És dolorosa la contradicció de la ciutat de Milà, que avui en dia celebra una Expo dedicada a eradicar la fam al món, però que a la vegada es queixa de la “invasió” de milers de persones vingudes d’arreu de l’Àfrica i l’Àsia, a la recerca del somni europeu.

    L’emergència de les pasteres rescatades a Lampedusa i Sicília s’ha convertit en una rutina que ha acabat afectant aquesta ciutat que vol reivindicar el seu cosmopolitisme, però a qui se li escapa un cert provincianisme conservador quan remuga, amb les dents tancades, que ja n’hi ha prou de tants estrangers bruts i desarreglats.

    Els esforços de l’administració local i la incansable dedicació d’una part de la població per atendre els nouvinguts és poca cosa comparada amb una situació que pot esdevenir una bomba si els països europeus no prenen una decisió ràpida i raonada per donar una solució a tanta gent que reivindica el seu dret a un present millor. Un present que, per raons històriques, és també responsabilitat de les potències del nord.

    La puresa és a la barreja

  • Ja ho cantava Jarabe de Palo l’any 2001: “la pureza está en la mezcla”. Sembla una obvietat, però cal recordar-ho sovint perquè sembla fàcil d’oblidar-se’n.
  • 25 June 2015. Sabadell: German Acevedo, 23 years old from La Paz, El Salvador, participates in a training session of 'castellers' (human towers) with the Saballuts from Sabadell, Barcelona, Spain.  German arrived to Europe in summer 2012, running away from the gangs ("pandilleros") in San Salvador. The Spanish Government rejected his asylum request, but he is remaining in the country and attending courses to becomes a social worker in the future. He doesn't want to go back to El Salvador because he's afraid of being killed by the gangs. Photo by Albert Gonzalez Farran, CCAR - www.albertgonzalez.net

    German Acevedo, un immigrant de 23 anys de El Salvador, fa ‘pinya’ a una sessió d’entrenament de la colla de ‘castellers’ Saballuts de Sabadell.
    Foto de l’Albert González Farran, CCAR

     
    El German, un jove de 23 anys de San Salvador, va arribar a Catalunya fa dos anys escapant de la violència juvenil que envaïa la seva ciutat. Ha estat força temps patint gana i dormint als carrers de Barcelona i el govern espanyol li ha denegat dues vegades la seva petició d’asil. Però ara sembla que les coses comencen a anar-li bé. Està estudiant per convertir-se en treballador social i fa algunes feines mal pagades que l’ajuden a sobreviure. Però el més sorprenent de tot és que després d’aquest temps d’adaptació ja parla un català fluid i ha participat en la construcció dels millors castells de la colla dels Saballuts de Sabadell.
    Sense dubte, aquest món és un entramat que dóna sovint solucions tan riques com aquesta del German. I ja n’hi ha prou dels avorrits clixés sobre la immigració.

    Aquesta estúpida crisi no s’ha acabat

  • Molts, sobretot els polítics, presumeixen que el país s’està recuperant de la crisi. I no saben que el carrer explica una altra realitat.
  • 21 May 2015. Barcelona:  (Left) Yaya Ouahara collects food distributed by the local NGO Bona Voluntat en Acció, in Barcelona, as part of the food support program to help migrants and people at risk of exclusion. Yaya, 36 years old from Ivory Coast, arrived to Spain in 2009 by a small boat and after three years traveling through Africa. Yaya fled the civil war in his country and he recently got residence permit to stay in Spain permanently. Photo by Albert Gonzalez Farran, CCAR

    Un usuari de l’ONG Bona Voluntat en Acció de Barcelona recull menjar com a part del programa de suport alimentari per a immigrants i gent amb risc d’exclusió. Foto de l’Albert González Farran, CCAR


     
    Malgrat que les xifres macro-econòmiques són l’argument per a aquells que creuen que ens estem recuperant, és obvi que passejar-se pels carrers de Barcelona o de qualsevol altra ciutat espanyola ens ensenya una realitat ben diferent.
    La pobresa ha arribat a uns extrems que s’està convertint en un fet ben normal i quotidià. Ens estem acostumant massa a veure gent dormint als caixers automàtics, als parcs o als porxos dels edificis; joves i grans remenant dins els contenidors de brossa per veure què n’aprofiten; immigrants que són injustament acusats d’espoliar el nostre moribund estat del benestar; i, fins i tot, petits comerciants que supliquen ajuda als seus propis clients. El quadre és demolidor.
    Hem assolit una dinàmica en què els que tenen diners ja no veuen els que no en tenen. I els que no en tenen, viuen amb una resignació que fa mal. I mentre, aquells que han convertit la nostra societat en un mercat, celebren que aquesta estúpida crisi ja s’està acabant.

    Primer, els humans

  • Pena i nàusees m’estan provocant els discursos que exclouen i menyspreen els immigrants en aquesta campanya electoral.
  • 23 April 2015. Barcelona: 'Fodoy', from Gambia, attends practicals lessons of sewing by the owner (left) of a workshop in Barcelona, Spain. He has experience as a tailor back in his country and he wants to develop his skills. 'Fodoy' is a nickname for this migrant from Gambia, who arrived to Barcelona in 2007 without residence permit. He fled the country due to political prosecution and departed in a boat to Canary Islands. Then, the Spanish authorities reallocated him to Valencia and then to Barcelona. His asylum request has been blocked until 2017 due to having been condemned for drugs dealing. Until then, he is struggling to find accommodation and to have income to survive, although organizations such as CCAR assist him from time to time. Photo by Albert González Farran, CCAR

    “Primer els de casa”. Què carai vol dir això? Ja no sols és greu sentir-ho de la boca de candidats polítics del nostre país, perquè se’ls suposa un grau de responsabilitat. Sinó també perquè conté una càrrega d’odi que fa que semblem menys humans.
    Som precisament els de casa, els europeus, els que durant segles hem espoliat els països del Sud fins a la sacietat. Si ara vivim com vivim és “gràcies” al robatori continuat de l’Àfrica, l’Àsia i Amèrica del Sud.
    I ara, quan veiem l’arribada dels immigrants com una invasió i temem per una davallada del nostre benestar, els volem ben lluny. Que no molestin…
    Tot i que cada cop tinc més dubtes, encara vull pensar que la nostra condició és prou humana com per acceptar que no cal estrenar cotxe tan sovint com volem o no necessitem parlar amb l’Iphone més innovador. És prioritari que hi hagi més gent que també pugui gaudir de la nostra qualitat de vida.

    Articles més antics
    No hi ha articles més recents