Immigrants

Culpar les víctimes

  • Ni les persones que arriben en pastera ni els estiuejants que s’ho miren des de la tovallola són els culpables del drama actual
  • Migracio-immigrants-Sicilia-refugiats-2

    Un grup de persones, la majoria de Síria, Eritrea i Egipte, arriben al port d’Augusta, a Sícilia, l’agost de 2015. Foto de l’Albert González Farran, per Save the Chidren i l’OIM.


    Culpar les víctimes ha estat sempre una actitud injusta i pròpia de la nostra societat. Sovint hem sentit crítiques despietades contra els desesperats refugiats que arriben d’una manera o altra a Europa per reivindicar el dret a un futur millor. I ara darrerament n’hem sentit algunes altres que apunten contra els estiuejants que de vegades apareixen fotografiats, amb nocturnitat i alevosia, prenent el sol just en el moment que arriben a les costes uns quants africans moribunds. I amb això em ve al cap la fotografia de Javier Bauluz, com tantes altres que s’han publicat.
    Es poden dir moltes coses contra uns i contra els altres, però estic convençut que la direcció real de les nostres crítiques pels moments convulsos que estem vivint no és aquesta, sinó la que apunta als governs europeus per la seva incapacitat de gestionar aquesta realitat, l’obstinació d’alguns estats d’aixecar murs i tanques a les fronteres, la brutalitat policial contra el dret universal a la migració, la situació catastròfica que estan vivint els països del sud i, sí, també, la responsabilitat històrica que en tenim els països del nord.

    L’última moda de Milà

  • Milà és la ciutat del Duomo, la capital de la moda i la seu de l’Expo 2015. Però és també la porta d’entrada a Europa per a milers de refugiats.
  • Milan_migracions-immigrants

    Un jove nouvingut dorm sobre la seva maleta
    davant de l’estació central de trens de Milà.
    Foto de l’Albert González Farran, per a l’OIM i Save the Children.

     
    És dolorosa la contradicció de la ciutat de Milà, que avui en dia celebra una Expo dedicada a eradicar la fam al món, però que a la vegada es queixa de la “invasió” de milers de persones vingudes d’arreu de l’Àfrica i l’Àsia, a la recerca del somni europeu.

    L’emergència de les pasteres rescatades a Lampedusa i Sicília s’ha convertit en una rutina que ha acabat afectant aquesta ciutat que vol reivindicar el seu cosmopolitisme, però a qui se li escapa un cert provincianisme conservador quan remuga, amb les dents tancades, que ja n’hi ha prou de tants estrangers bruts i desarreglats.

    Els esforços de l’administració local i la incansable dedicació d’una part de la població per atendre els nouvinguts és poca cosa comparada amb una situació que pot esdevenir una bomba si els països europeus no prenen una decisió ràpida i raonada per donar una solució a tanta gent que reivindica el seu dret a un present millor. Un present que, per raons històriques, és també responsabilitat de les potències del nord.

    Primer, els humans

  • Pena i nàusees m’estan provocant els discursos que exclouen i menyspreen els immigrants en aquesta campanya electoral.
  • 23 April 2015. Barcelona: 'Fodoy', from Gambia, attends practicals lessons of sewing by the owner (left) of a workshop in Barcelona, Spain. He has experience as a tailor back in his country and he wants to develop his skills. 'Fodoy' is a nickname for this migrant from Gambia, who arrived to Barcelona in 2007 without residence permit. He fled the country due to political prosecution and departed in a boat to Canary Islands. Then, the Spanish authorities reallocated him to Valencia and then to Barcelona. His asylum request has been blocked until 2017 due to having been condemned for drugs dealing. Until then, he is struggling to find accommodation and to have income to survive, although organizations such as CCAR assist him from time to time. Photo by Albert González Farran, CCAR

    “Primer els de casa”. Què carai vol dir això? Ja no sols és greu sentir-ho de la boca de candidats polítics del nostre país, perquè se’ls suposa un grau de responsabilitat. Sinó també perquè conté una càrrega d’odi que fa que semblem menys humans.
    Som precisament els de casa, els europeus, els que durant segles hem espoliat els països del Sud fins a la sacietat. Si ara vivim com vivim és “gràcies” al robatori continuat de l’Àfrica, l’Àsia i Amèrica del Sud.
    I ara, quan veiem l’arribada dels immigrants com una invasió i temem per una davallada del nostre benestar, els volem ben lluny. Que no molestin…
    Tot i que cada cop tinc més dubtes, encara vull pensar que la nostra condició és prou humana com per acceptar que no cal estrenar cotxe tan sovint com volem o no necessitem parlar amb l’Iphone més innovador. És prioritari que hi hagi més gent que també pugui gaudir de la nostra qualitat de vida.

    Documentant la immigració a casa meva

  • Algú em va dir fa un temps que els millors reportatges són aquells que es fan en terra pròpia. Aleshores no n’estava convençut.
  • Asylum Seeker from El Salvador

    Sempre havia pensat que els temes que són aliens a la cultura i arrels del periodista són els que es tracten amb més motivació, rigor i transparència. Egipte, Darfur, Etiòpia, Perú… estaven deslligats de l’ensopiment que em semblava treballar a casa. Però potser ara ho veig diferent.
    Documentar allò que passa al nostre propi entorn, com el que ara estic començant a fer amb els immigrants i refugiats que viuen i lluiten a Barcelona, pot donar sorpreses agradables. La seguretat de saber amb què s’enfronten els nouvinguts que arriben a Catalunya, la confiança que em dóna conèixer els carrers i la gent que sovint espanten els estrangers i la certesa de què estic fent quelcom transcendental per a la meva societat, fan que el projecte valgui la pena.
    Ara sí crec que no cal anar sempre lluny per desenvolupar bones històries que interessin el públic. Si el treball a fora, oxigena; el de casa, omple de sentit.

    No hi ha articles més antics
    No hi ha articles més recents