Infància

Home blanc

  • Les lliçons de realitat que donen els nens i nenes del Sudan del Sud posen sempre les coses al seu lloc.
  • Una nena empeny un patí de fusta a casa seva a Juba, Sudan del Sud. Foto de l’Albert Gonzalez Farran / UNICEF


     
    Bateries carregades, targetes de memòria buides, càmera i òptiques netes, llibreta i bolígraf, botella d’aigua, un barret… Tot a punt per a una nova jornada al Sudan del Sud. Avui treballo per a UNICEF, l’agència de l’ONU que per excel·lència defensa els drets dels infants arreu del món. Anem a denunciar la gana i la malnutrició que pateixen moltes famílies d’aquest país, per tal que la comunitat internacional se sensibilitzi i hi aboqui més diners. La causa és prou legítima per anar a la feina amb un punt d’orgull. Dóna seguretat saber que la teva missió està legitimada per un objectiu crucial. Arribem a una casa i les dones i els nens riuen. Són rialles d’autèntica felicitat que donen vitamines al qui les veu. Les fotos surten soles perquè aquests nens mostren de ple la seva sinceritat. Te l’aboquen amb rauxa i desvergonyia. Com la rialla d’una de les nenes que, en veure’m, s’atansa amb els braços oberts. Em sento estimat. “Què bé!”, penso quan interpreto que la nena, a la seva manera, em ve a agrair la feina que porto fent durant anys. Crec que sense ser-ne conscient, la nena honora la fotografia com una eina que desperta les consciències. La nena arriba a les meves cames, s’agafa fort als pantalons i, mantenint la rialla, puja la mirada i literalment em diu: “Home blanc, has vingut a portar-nos menjar, oi?”.

    Ganes de menjar i d’aprendre

  • L’enorme motivació dels estudiants del Sudan del Sud no se sacia amb un sistema educatiu força deficient.
  • Nens participen en una classe d’anglès a una escola a la regió de Maban, al Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran


     
    La gana al Sudan del Sud és una veritat insistentment publicada. I la mala qualitat de l’educació n’és una altra, segurament no tan coneguda. Un sistema que es basa en la repetició sense sentit de paraules fins a la sacietat, en què els professors no tenen una formació suficient ni els alumnes, material adient, és lamentable comprovar que el nivell d’aprenentatge a les aules acaba sent insignificant, sobretot a les zones rurals.
    I per això, frases com les d’un jove alumne d’una petita escola de Bunj, a la regió de Maban, sorprenen més que mai:

    – Hi ha dues coses que m’agraden molt de l’escola.
    – Quines són?
    – Aprendre anglès, perquè així puc parlar amb els estrangers que veniu a veure’ns.
    – I la segona?
    – Aquesta tassa de melca que tinc a les mans.

    És aclaparant la motivació que els nens i nenes tenen per anar a aprendre a l’escola. A part de les ganes de menjar, tenen fam de saber més i més. Però si no hi ha una millora ràpida i substancial en els recursos i en la capacitat del professorat, es perdrà la gran oportunitat de convertir tota una generació en l’esperança de canviar un país que fa temps que va a la deriva.

    Podeu llegir més informació relacionada en un article recentment publicat al dominical LECTURA del diari SEGRE de Lleida.

    Sense esmorzar

  • La inseguretat alimentària al Sudan del Sud afecta ja a sis milions de persones, la meitat de la població.
  • Un nen arrossega una branca cap a la cuina de l’escola de primària d’Aber (Sudan del Sud). Foto de l’Albert González Farran – WTI


     
    Un vailet de poc més de set anys arrossega una branca enorme cap a la seva escola d’Aber, un poble perdut a la regió de Lakes, al Sudan del Sud. L’escena és entranyable, perquè respon a l’obligació que els estudiants tenen cada matí abans de començar les classes. Es tracta de la condició dels professors perquè les cuineres puguin preparar l’esmorzar dels alumnes, sovint l’únic àpat que tenen en tot el dia.

    Però aquest jove vailet no sap que avui es quedarà sense esmorzar. El matí ha estat plujós a Aber i tota la llenya que els nens i nenes han portat és humida. Les cuineres no la poden fer servir i han decidit no treballar.

    Però ningú es queixa. Tothom a classe i demà serà un altre dia.

    La llar dels quinze infants

  • L’arribada de desplaçats per la guerra a Yambio ha provocat que la casa de la Julie es converteixi en una llar d’infants.
  • Nou dels quinze nens que viuen a casa de la Julie juguen al pati amb un ninot de peluix. Foto de l’Albert González Farran – UNICEF


     
    Yambio, una petita ciutat d’uns 40.000 habitants a l’oest del Sudan del Sud, està absorbint una onada migratòria sense precedents. En els darrers mesos, els atacs indiscriminats per part de grups armats a la zona rural dels voltants ha provocat que centenars de famílies fugin a la ciutat. I ho fan allotjant-se a cases de parents, amics, coneguts o, fins i tot, ànimes solidàries que obren les portes als desemparats.
    A casa de la Julie Adriano, una mare soltera de dos fills, la situació ha arribat a ser gairebé insostenible. Julie va assumir l’arribada d’uns parents d’un poble que es diu Gitikiri, però a més va recollir dos nens que van perdre els seus pares durant la fugida. En total, els cinc adults de la família (la majoria dones) han de cuidar-se de 15 nens i nenes que voletegen per la casa. Tota una llar d’infants.
    L’augment del consum d’aigua, l’escassedat de menjar i la manca de sabó o de roba són alguns dels principals reptes que aquestes cases de Yambio estan assumint actualment.

    Fugir de l’infern amb un somriure

  • La història d’un nen que gairebé perd la infància després d’extraviar-se a la guerra del Sudan del Sud
  • 29 July 2016. Juba: Ramadan Mohammed (5 years old) is pictured alone in a classroom of the UN Protection of Civilians (PoC) in Juba, South Sudan, where he and his family have been temporary accommodated. Ramadan was lost and separated from his parents for two weeks after an intense fighting between Government and opposition forces broke out in Juba, South Sudan, on July 8. Ramadan and his family used to live near the Jebel Juba. When the fighting started, he was suddenly alone and ended in a church with other hundreds of displaced people who took take care of him until he finally found out that his parents were in the UN Protection of Civilians (PoC). Ramadan still suffers emotional and psychological stress and he barely eats and talks.  According to the UN, hundreds of people were killed, many wounded and 36,000 fled their homes after days of intense gun battles between Government and opposition forces that started on July 8 in the capital of South Sudan. Photo by Albert Gonzalez Farran - UNICEF

    Ramadà plora sol en un racó de l’escola on la seva família ha estat temporalment acollida. Foto de l’Albert González Farran – UNICEF

     
    Ramadà ElFaki té només cinc anys, però l’impacte de la guerra al Sudan del Sud és clarament visible. “Plora amb molta freqüència, tot just menja i està sempre sol,” diu el seu pare Mohammed molt preocupat.

    Durant els combats que hi va haver a Juba el 8 de juliol, el noi es va perdre mentre fugia amb els seus pares i germans de la seva llar a Jebel, una de les zones més afectades. Ramadà va seguir la multitud d’altres famílies desplaçades que buscaven aixopluc d’entre les bales i les bombes. Va passar dues setmanes en una església, fins que algú el va reconèixer i va contactar els seus pares, que s’havien allotjat al campament de desplaçats de l’ONU. El seu pare es va embarcar en un llarg i perillós camí a peu fins a la ciutat per rescatar-lo. “Els soldats em van colpejar diverses vegades,” Mohammed recorda mostrant una cicatriu al front.

    Els combats i la llarga separació han deixat Ramadà profundament afligit. “No ha dit una paraula des de llavors”, explica Mohammed.

    El peatge que la família va haver de pagar no s’acaba aquí. Un altre fill, Hissen, de només tres anys, va passar tota una setmana a la muntanya amb els soldats rebels, que es van fer càrrec d’ell fins que el van portar al campament. Hores abans, la mare de Ramadà, Joyce Sunday, va donar a llum a trigèmins que van morir tots poc després de la fugida.

    1 August 2016. Juba: Ramadan Mohammed (5 years old) plays with some of the toys donated by the UNICEF supported NGO Terre des Hommes, in a classroom of the UN Protection of Civilians (PoC) in Juba, South Sudan, where Ramadan has been temporary accommodated with his family.  Ramadan was lost and separated from his parents for two weeks after an intense fighting between Government and opposition forces broke out in Juba, South Sudan, on July 8. Ramadan and his family used to live near the Jebel Juba. When the fighting started, he was suddenly alone and ended in a church with other hundreds of displaced people who took take care of him until he finally found out that his parents were in the UN Protection of Civilians (PoC). Ramadan still suffers emotional and psychological stress and he barely eats and talks.  According to the UN, hundreds of people were killed, many wounded and 36,000 fled their homes after days of intense gun battles between Government and opposition forces that started on July 8 in the capital of South Sudan. Photo by Albert Gonzalez Farran - UNICEF

    Ramadà juga sol amb una pissarra donada per UNICEF. Foto de l’Albert González Farran – UNICEF

     
    Mohammed, Joyce i els seus cinc fills viuen ara amb altres dues famílies desplaçades en un petita classe del col·legi del campament. És un espai que la comunitat ofereix temporalment als nouvinguts que no tenen lloc més on dormir. “La nostra casa està destruïda, pel que no podrem tornar fins d’aquí a molt temps”, diu Mohammed.

    “Ramadà encara necessita temps per recuperar-se”, diuen experts psicòlegs. “Ha d’estar atès contínuament per la seva família i amics.” No obstant això, després de diverses setmanes, els seus primers somriures mostren certa esperança.

    3 August 2016. Juba: Ramadan Mohammed (5 years old) play with a blackboard donated by the UNICEF supported NGO Terre des Hommes, in a classroom of the UN Protection of Civilians (PoC) in Juba, South Sudan, where his family has been temporary accommodated.  Ramadan was lost and separated from his parents for two weeks after an intense fighting between Government and opposition forces broke out in Juba, South Sudan, on July 8. Ramadan and his family used to live near the Jebel Juba. When the fighting started, he was suddenly alone and ended in a church with other hundreds of displaced people who took take care of him until he finally found out that his parents were in the UN Protection of Civilians (PoC). Ramadan still suffers emotional and psychological stress and he barely eats and talks.  According to the UN, hundreds of people were killed, many wounded and 36,000 fled their homes after days of intense gun battles between Government and opposition forces that started on July 8 in the capital of South Sudan. Photo by Albert Gonzalez Farran

    Ramadà somriu per primer cop jugant amb el seu germà. Foto de l’Albert González Farran


     
    Llegiu la història completa aquí (en anglès).

    Articles més antics
    No hi ha articles més recents