Infància

La fatalitat geogràfica

  • Quan una mare d’un petit poble del Sudan del Sud perd el seu nadó perquè s’espatlla el generador de l’hospital
  • 5 May 2016. Maiwut: Pediatrist Jessica Hazelwood attends a baby at the Intensive Care Unit of the hospital supported by the International Committee of the Red Cross (ICRC) in Maiwut, South Sudan. The baby, admitted with pneumonia on May 2, passed away on May 5 after a respiratory distress.<br />  Maiwut hospital is located in the Upper Nile region about 20 kilometers from Gambella. It is the only medical facility in the region providing surgical and advanced health care to the nearly 80,000 people living there.<br />  The ICRC currently supports seven medical and primary health care facilities in South Sudan. Since January this year ICRC teams have performed more than 1,600 surgeries.<br />  Photo by Albert Gonzalez Farran - ICRC

    La pediatra de la Creu Roja, Jessica Hazelwood, sosté el nadó malalt de pneumònia a l’hospital de Maiwut, al Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran / CICR


     
    Són les tres de la tarda. El generador de l’hospital de Maiwut s’atura. Ningú sap per què. I segons després, també s’atura l’aparell que ajuda a respirar un nadó de cinc mesos. Es diu Nyanene i li van diagnosticar pneumònia dos dies abans. La pediatra d’aquest l’hospital de la Creu Roja, Jessica Hazelwood, intenta assistir el nadó amb massatges cardíacs i ventilació manual. Però deu minuts després, quan els tècnics del centre ja havien aconseguit reparar el generador, el nen ja era mort i la seva mare, desconsolada.
    Aquesta és la tràgica demostració de què la vida juga a la ruleta geogràfica. Un nadó en aquesta situació en un hospital de Barcelona, París, Nova York o Tòquio sobreviuria. Al Sudan del Sud, no.
    Segurament la Nyanene, en cas d’haver-se sobreposat a l’avaria del generador, hauria mort després per algun altre motiu. Era massa dèbil i tenia unes necessitats que el seu entorn no li podia aportar. Però eren dramàtiques les ganes i energies que aquest nadó va posar fins l’últim segon per seguir viu en aquest món tan desigual.

    Podeu llegir aquí la història sencera (en anglès)

    Por a les fotos

  • Crec que ja havia vist totes les reaccions possibles de la gent davant la meva càmera. Però no.
  • 20160115 OutSchoolChildrenPoCJuba 031b

    Una nena es tapa les orelles mentre una amiga juga amb el hula hoop al campament de desplaçats de Juba (Sudan del Sud). Foto de l’Albert González Farran


     
    Durant els meus 17 anys de carrera, he fotografiat persones rient, plorant, cantant o sobreactuant. He fet fotos de gent que volia expressar les seves alegries i èxits, i d’altres que volien difondre els seus problemes i tristeses. Però encara no m’havia trobat la reacció de la nena d’ahir al campament de desplaçats de Juba, al Sudan del Sud.
    Les seves amigues estaven jugant amb el hula hoop en un centre recreatiu per a nens desplaçats i just quan em posava la càmera en posició de disparar, la nena es tapava les orelles amb cara d’angoixa.
    Els més de dos anys de guerra civil al país ja comencen a ser una llosa molt pesada per a una generació que ha viscut un drama des d’edats molt primerenques.
    Un estudi recent diu que més del 60% de la població sud-sudanesa ha sofert la mort d’un familiar per culpa del conflicte. I en algunes poblacions, el percentatge frega el 100%. Unes xifres que fan entendre la reacció d’aquesta nena que es pensava que en lloc d’immortalitzar una escena, pensava que jo anava a provocar una escena mortal.

    La curta infància dels afganesos

  • El futur de molts nens afganesos depèn directament dels pares que li han tocat.
  • KABUL. 15 December 2015. A boy has a cup of tea in his relatives' workshop at the Mandawi Market in Kabul, Afghanistan. Photo by UNAMA / Albert Gonzalez Farran

    Un nen pren el te durant un descans a la ferreria dels seus parents a Kabul, Afganistan. Foto de l’Albert González Farran, UNAMA


     
    És qüestió de sort. Si ets afganès i neixes al si d’una família de ferrers, et tocarà picar ferro la resta de la teva vida en un taller brut i gelat. Si sortosament el teu pare és un tradicional fabricant de barrets de caracul, molt típics al país, tindràs una vida menys dura cosint en un taller més càlid.
    Segons Unicef, un de cada deu nens està obligat a treballar a l’Afganistan. És, segons un estudi, el sisè país del món amb l’índex més gran de treball infantil.
    Una regulació adoptada pel govern local l’any 2007 permet que tots aquells que ja tinguin 14 anys puguin convertir-se en aprenents. Però donant una volta pels mercats de Kabul és fàcil de descobrir que nens encara molt més joves ja renuncien a l’escola perquè els seus pares els “necessiten” a la feina.

    Volant estels entre ‘haboobs’

    Actualment es compleixen dues condicions bàsiques perquè els nens puguin omplir d’estels el cel del Darfur: les vacances escolars i la temporada dels haboobs, les típiques tormentes de vent i sorra que es formen gairebé a diari.
    Fets amb una carcassa de canyes i embolicats amb restes de bosses de plàstic, els estels resulten una decoració ben quotidiana al Darfur, fins i tot als campaments de desplaçats.
    Com a l’exitosa novel·la El caçador d’estels (The Kite Runner) de Khaled Hosseini, aquestes joguines sobrevolen una regió ben agitada i cruent, però vull creure que també són la projecció dels somnis de les noves generacions del Darfur que volen un futur amb llibertat.

    Amb la cultura de l’aigua des de ben petits

    Aigua al Darfur

    Durant els darrers anys he fotografiat la manca d’aigua al Darfur de diverses maneres: llargues cues als pous, infants bebent amb deler, animals esquelètics o morts i abandonats, agricultors treballant en terres àrides i esquerdades… Però és el primer cop que aconsegueixo una imatge tan autèntica com aquesta.
    La vaig fer fa pocs dies al campament de desplaçats de Zam Zam, al Darfur Nord, en un nou assentament on centenars de famílies han arribat recentment fugint dels atacs a les seves poblacions. Quan em passejava per la zona, em vaig trobar dos infants dins una petita cabana feta de retalls de roba i plàstics. No hi havia cap adult a la vora. Els germans, un nen i una nena, van sobtar-se amb la meva arribada. No passa cada dia que de sobte els aparegui un home blanc amb dues càmeres immenses penjades al coll. I la seva primera reacció va ser abraçar-se amb força a les garrafes d’aigua que provablement la seva mare havia portat a “casa” després d’una llarga caminada. “No t’acostis que aquesta aigua és nostra”, em deien els jovenets amb la seva expressió. Amb la màxima educació i respecte, els vaig fotografiar i me’n vaig distanciar.
    No em podia perdre aquest gran missatge que m’estaven donant. Els nens del Darfur, com aquests dos, tenen molt clara la importància de l’aigua al seu país. L’escassedat n’ha donat un preu molt alt i totes les generacions del Darfur creixen educats amb uns valors sòlids en la seva defensa i preservació. Seria genial que aquesta cultura fos exportable!

    Articles més antics
    Articles més recents