Infants

La llar dels quinze infants

  • L’arribada de desplaçats per la guerra a Yambio ha provocat que la casa de la Julie es converteixi en una llar d’infants.
  • Nou dels quinze nens que viuen a casa de la Julie juguen al pati amb un ninot de peluix. Foto de l’Albert González Farran – UNICEF


     
    Yambio, una petita ciutat d’uns 40.000 habitants a l’oest del Sudan del Sud, està absorbint una onada migratòria sense precedents. En els darrers mesos, els atacs indiscriminats per part de grups armats a la zona rural dels voltants ha provocat que centenars de famílies fugin a la ciutat. I ho fan allotjant-se a cases de parents, amics, coneguts o, fins i tot, ànimes solidàries que obren les portes als desemparats.
    A casa de la Julie Adriano, una mare soltera de dos fills, la situació ha arribat a ser gairebé insostenible. Julie va assumir l’arribada d’uns parents d’un poble que es diu Gitikiri, però a més va recollir dos nens que van perdre els seus pares durant la fugida. En total, els cinc adults de la família (la majoria dones) han de cuidar-se de 15 nens i nenes que voletegen per la casa. Tota una llar d’infants.
    L’augment del consum d’aigua, l’escassedat de menjar i la manca de sabó o de roba són alguns dels principals reptes que aquestes cases de Yambio estan assumint actualment.

    Tota una vida sobre les espatlles

    WFP nutrition programs

    Sempre he estat reticent de fer comparacions entre els països dels anomenats primer i tercer món. Crec que no són mai justes ni realistes. Però inconscientment no me n’he pogut estar després del meu darrer viatge a un centre comunitari del campament de desplaçats de Tawila, al Darfur Nord. Allí, les dones treballen dur en diversos projectes cooperatius i, moltes d’elles, ho fan amb els seus nadons literalment carregats a les seves espatlles. Mentre fabriquen maons, pots o altres utensilis domèstics, mentre cuinen o netegen o, fins i tot, quan estan treballant al camp, els seus infants dormen, ploren, riuen o simplement observen sobre les espatlles de les mares.
    Al Darfur òbviament no hi ha “cangurs” per fer-se càrrec dels fills i quan aquests ja tenen l’edat per començar a caminar, les mares els deixen córrer lliurement amb la confiança que els membres de la comunitat tindran ulls per ells en tot moment.
    És una sort de veure que encara hi ha maneres diferents de pujar la canalla!

    No hi ha articles més antics
    No hi ha articles més recents