James Nachtwey

Testimoni compromès

nachtwey+jakarta

Al maig de 1998, grans protestes van esclatar a Jakarta (Indonèsia) com a resultat de la debacle econòmica a tot l’Àsia. Milers de manifestants van sortir als carrers a protestar contra el president Suharto i es va desencadenar una violència massiva amb centenars de persones assassinades. Un càmera de televisió de Reuters, Des Wright, va veure el fotògraf nordamericà James Nachtwey prop d’una església en flames i rodejat de desenes de musulmans furiosos amb ganivets. La multitud va capturar tres homes cristians de l’illa d’Ambon i els van matar allà mateix i els van tallar a trossos. Després, van anar a la recerca d’un quart home. Nachtwey va seguir la persecució fent fotos en blanc i negre del pobre home amb tota la cara tacada de sang. Wright: “El van torturar com si fossin nens jugant amb un peluix. I James va agenollar-se tres cops durant vint minuts suplicant i dient que no hi havia cap motiu per assassinar aquell home. Les multituds no li van fer cas i el van matar de totes maneres”. I Nachtwey va fer la fotografía de l’execució final.
Amb aquest cas començo el meu proper assaig (encara en procés d’elaboració) que pretén construir una opinió sobre la dificultat del rol dels fotoperiodistes com a testimonis.
Potser els fotògrafs no canviaran mai el món (probablement no ni tampoc tenen perquè fer-ho), però el seu rol és essencial per despertar consciències i provocar opinió a la societat. Alguns asseguren que sense periodisme no hi ha democràcia ni llibertat. Els fotògrafs han de ser allí, a la primer a línia de front, per permetre que la gent sàpiga.
Aquesta feina porta riscos i dificultats. Els fotoperiodistes han d’afrontar tota mena de situations que han de solucionar amb el seu sentit comú. Ningú té dret de jutjar-los ni acusar-los de fer o no fer quan estan fotografiant tragèdies i atrocitats. La seva intervenció en la realitat ha de romandre en la privacitat perquè no hi estan obligats.
Aquest fet pot òbviament aplicar-se a la polèmia imatge de Kevin Carter (que va guanyar el premi Pulitzer el 1994 fotografiant un nen afamat del Sudan assetjat per un voltor), a la impressionant foto d’una freda execució al centre de Saigon en 1968 d’Eddie Adams i també pot aplicar-se a James Nachtwey quan, malgrat les seves súpliques perquè s’aturessin els torturadors de Jakarta, finalment va fotografiar l’assassinat perquè va pensar que allò ho havia de saber l’opinió pública.

Foto © James Natchwey

James Nachtwey

James Nachtwey

Recentment he vist un vídeo documental sobre la carrera del fotoperiodista James Nachtwey, un nordamericà de 59 anys que ha cobert desenes de conflictes arreu del món, des del Nord d’Irlanda al Líban, de Vietnam al Brasil, de Sud-Àfrica a Kossovo.
El reportatge sobre aquest virtuós de la càmera m’ha deixat estabornit. Ha estat tant una fuetada a la meva consciència com a humà, com un sotrac als meus somnis com a professional.
Nachtwey no és sols un gran fotògraf per haver guanyat en dues ocasions el World Press Photo, per haber treballat durant molts anys per a l’agència Magnum, per ser elegant i calmat als llocs més conflictius i a les escenes més tenses, per saber posar-se sempre a primera línia, per voler ensenyar al món que encara hi ha injustícies…
La seva millor grandesa, sens dubte, és la seva humanitat. A partir del seu propi testimoni i, especialment, de les declaracions dels seus millors amics i col·legues, en aquest documental coneixem un Nachtwey que no sols es preocupa pels temes que cobreix sino que també els pateix.
Un “bon” dia, Nachtwey va cobrir un aldarull al centre de Jakarta (Indonèsia), en què centenars de persones perseguien un individu per ser d’una tribu rival. La massa embogida anava armada amb ganivets i espases per tal d’assassinar-lo i esquarterar-lo. Nachtwey va fotografiar tots els detalls d’aquella brutal carnisseria, però en els darrers instants de la vida d’aquell innocent, ell va implorar a la gent en tres ocasions i de genolls que el deixessin estar.
“Jo sempre tinc respecte per la gent que fotografio”, diu Nachtwey diverses vegades durant aquest reportatge. I és per això que no sols vol conèixer les seves desgràcies, sino que també les vol sentir amb la seva pròpia pell. És capaç de posar-se al costat dels joves palestins que llencen pedres contra els tancs israelites, o a les mines de sofre del Brasil respirant el mateix fum tòxic o esquivant les bales a la guerra de Bòsnia.
No parla més del compte ni li interessa la fama. Tan sols desitja que la fotografia sigui, en el futur, una arma per acabar amb les injustícies.

www.jamesnachtwey

No hi ha articles més antics
No hi ha articles més recents