La Rinconada

Rostres de dignitat

Pallaqueras in La Rinconada

Després d’estar-me gairebé un mes a La Rinconada, un poble miner a prop de 6.000 metres d’alçada als Andes del Perú, puc dir que he après moltes coses. Allí he estat treballant en el meu darrer projecte fotogràfic, convivint hores i hores amb miners i pallaqueras (les dones que arrepleguen les restes que rebutgen a les mines), nens i metges, policies i prostitutes, comerciants i autoritats locals, treballadors socials i mestres… Al final, de les moltes conclusions que n’he extret, puc destacar aquella que m’ha fet valorar enormement els esforços d’un col·lectiu que dedica una gran part de la seva vida a construir els seus somnis.
La gent que viu i treballa a La Rinconada només és allà per un simple motiu: l’or. Aquest mineral engreixa les seves butxaques i obre portes a moltes possibilitats futures. Molts es prometen pujar a les mines per una curta temporada i s’hi acaben estant gairebé tota una vida, sofrint les inclemències més inhumanes (manca d’oxigen, un fred glacial, aigua contaminada, deixalles i excrements per tot arreu, un alt índex de delinqüència…). Però l’or funciona com un imant que fa difícil desampallegar-s’hi.
Els rostres que es veuen a La Rinconada són de gent que dedica esforços increïbles per crear una esperança a les seves vides. És cert que molts acaben al pou d’alcoholisme i la drogadicció, es perden entre els prostíbuls i es gasten les seves fortunes en regals superflus. Però no treu mèrit que dediquin a passar-se llargues hores remenant-se a les entranyes d’una muntanya freda i inhòspita, lluny del caliu de les seves famílies i terres i renunciant als plaers de la comoditat.
Aquest esforç els fa ben dignes i la intenció és fer-los justícia quan aquest projecte fotogràfic acabi veient la llum.

No hi ha articles més antics
No hi ha articles més recents