Lleida

Art amb majúscules

Concurs de fotografia Itaca

Ja fa temps que el Toni pica pedra. Cada peça que en treu, per petita i insignificant que sembli, la tracta amb molta cura i sensibilitat, com si fos una pedra preciosa.  La seva feina és d’una constància gairebé irreal, perquè ho fa per pur amor a l’Art (mai més ben dit). I ben bé podem dir que és un Art amb majúscules, perquè està fet per i per a gent de veritat. La hipocresia no hi té cabuda i la sinceritat n’és una constant palpable. Talment, com la personalitat del Toni.
La seva feina al bar Itaca de Lleida li ha permès, durant un bon grapat d’anys, convertir aquest espai no sols en un lloc de socialització autèntica, sinó també en una plataforma per a molts artistes. El Toni s’entusiasma com un nen quan veu una obra de veritat i aviat s’ho manega per penjar-la a les parets del local. I així ha anat fent durant tot aquest temps, descobrint novetats amagades i consolidant talents ja coneguts.
El darrer projecte del Toni Itaca (així conegut per molts) és un concurs de fotografia de temàtica lliure que busca obres honestes i, a la vegada, donar un cop de mà solidari. Les obres premiades quedaran en propietat del bar per ser subhastades i els guanys seran depositats al banc d’aliments. Em trec el barret!
Per conèixer les bases del concurs, aneu a l’esdeveniment creat a la xarxa Facebook clicant aquí.

Profundament superficial

Pepo Curià

Un dia em va dir el dissenyador Pepo Curià que arriba un moment en la vida d’un artista que ja és massa tard per aconseguir alguna cosa en el difícil món de l’art. I es va equivocar. No sols perquè ell acaba de presentar una nova col·lecció d’art digital d’envejable qualitat, sinó perquè, quan m’ho va dir, va partir d’un concepte propi de la societat en què vivim, en la que estem acostumats a viure depressa i malament.
Tot això ho escric perquè ‘Superficial’, el nom amb què Pepo Curià ha batejat la seva nova proposta, és molt més del que nombrosos artistes consagrats d’avui, avalats per la crítica, que surten per televisió i guanyen molts diners, arribaran a fer algun dia. El que Pepo Curià i milers i milers d’artistes fan a les catacumbes, aliens de la voràgine festiva dels voltors del mercat, és l’autèntica definició d’art, aquella que es fa sincerament, amb intenció i treball. Ens hem d’acostumar a definir la victòria de l’artista no per ser ni sentir-se reconegut. Ni molt menys! El seu objectiu ha de ser sols allò que sap fer: crear. I deixem per als més mediocres la feina de parlar bé davant les càmeres, de promocionar-se a les revistes i de lluir-se en pomposes cerimònies per omplir aquell buit que la seva manca de creativitat els té resignats.
Plagiant la periodista lleidatana Anna Sàez, crec que la nova aposta de Pepo Curià és certament “Profundament Superficial”, un collage que surt de la ment de l’artista i de les eines que aporten les noves tecnologies. Desenganyem-nos. No és art difícil d’entendre. Ni tan sols cal que s’entengui! És pura imaginació juganera que quadra a la perfecció les formes, els colors, els equilibris i les textures sobre la tela blanca… del Photoshop.

Reinvents

Crisi Econòmica

En aquests temps que corren en què tothom es queixa del mateix, n’hi ha que s’espavilen. És precisament en aquests moments, que molts anomenen crisi, quan sorgeixen els autèntics creadors, els mags que amb una bareta s’atreveixen a fer coses insospitades, a atrevir-se amb projectes nous. No parlo de cometre riscos financers ni embarcar-se en grans inversions, només a l’abast d’uns pocs amb butxaques prodigioses. Em refereixo més als enginyers de noves idees, aquells que són els primers en concebre una nova manera d’afrontar els conflictes.
Em ve al cap el col·lectiu A Granel de Tàrrega (l’Urgell), una associació de set dones comerciants que han unit els seus projectes per tal de fer front a uns temps complicats i a una competència poc compassiva amb forma d’hipermercats. Elles, que encapçalen negocis basats en el producte de qualitat i artesanal (llibres, joguines, roba, joieria, articles per a la llar, infusions naturals i obres d’art), reivindiquen que hi ha una altra manera d’atraure clients. I és, primer de tot, amb l’honestedat. I després, amb l’originalitat, com si emboliquessin els seus productes amb un paper cridaner.
No estic fent publicitat d’aquest col·lectiu, que es presenta en societat a la Fira d’Artistes i Artesans de Tàrrega (del 6 al 8 de desembre de 2008), sinó que reivindico la valentia creativa en moments en què és fàcil queixar-se i amagar el cap sota l’ala.

La creativitat

© Albert González Farran

La feina més difícil per a un fotògraf és, sense cap mena de dubte, la creativitat. Quan cada dia s’han de fotografiar desenes d’històries de la nostra societat, quan per força s’ha d’omplir un diari, quan la rutina obliga a disposar sempre d’un ventall de fotografies atractives i punyents, quan la imatge ha de sorprendre els visitants d’una pàgina web i quan la societat de consum està acostumada a triar i rebutjar-ho tot amb presses i sense compassió, el paper del fotògraf-artista esdevé realment complicada.
Diuen els entesos que tenir una idea és la meitat d’un producte i crec que es queden curts. Un cop es domina la tècnica d’una càmera, es coneix la història que s’ha de copsar i se sap mirar amb ulls de veritat, la feina més difícil per al fotògraf és aconseguir una proposta creativa.
Ja sabem que tot està inventat, que és impossible sorprendre amb una novetat, però cal que els fotògrafs imaginin contínuament, no sols per mantenir desperta la societat, sinó també perquè ells mateixos no s’adormin.
I la cimera de la creativitat, l’èxit més rotund, arriba quan un artista és capaç de convertir el no-res en una autèntica obra d’art. Aquí és on es descobreixen els veritables talents. Els genis. Aquells que saben convertir en or allò que sembla inservible. El seu resultat passa per convertir un fet comú, aparentment avorrit i insuls, sense substància ni atractiu, amb pocs recursos, en una fotografia commovedora i esplèndida. I això no és a l’abast de tothom. Només per als més creatius.

Tot ja està inventat

Autisme

És impossible que els fotògrafs poguem avui en dia sorpendre el públic amb alguna cosa nova. Tot ja està inventat. Només cal posar-se a navegar per internet per adonar-se que qualsevol enquadrament, temàtica, personatge o paisatge ha estat ja utilitzat anteriorment.
Davant aquesta dura realitat, ens preguntem què cal fer per sobreviure, per donar sentit a la nostra professió. De fet, ens passa el mateix que als actors, els mags, els humoristes, els pintors o els escritors, entre moltes altres feines creatives.
El que cal és, doncs, donar la visió personal de les coses. Aquí radica la nostra única salvació. Crec que la millor arma per donar un significat al fotoperiodisme és que el fotògraf miri la realitat amb ulls d’humà, l’entengui, la interpreti i doni aquell toc personal que el farà diferent. Cal ser sincers, cal que ens hi esforcem, cal un punt d’atreviment per aconseguir aquella novetat que tant volem. I deixem-nos de buscar grans temes, grans inversions en tecnologia i discursos buits. Tot ja està inventat.

131353467_cf8018b8ce 2198301698_966b793b3a 2283154728_6f68979a1b

La cara de l’autisme segons diversos fotògrafs.

Articles més antics
No hi ha articles més recents