Malària

Sota els embats de la mala sort

  • L’assistència sanitària a moltes zones rurals del Sudan del Sud és inexistent i la gent se sol encomanar al destí.
  • Nyakong Kiir abraça emocionada la seva jove Nyanom, greument malalta de malària a Padding, Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran – AFP


     
    A Padding, una petita i remota localitat del Sudan del Sud, dins una cabana encara en construcció, hi ha una munió de gent que rodeja una dona estesa a terra. Es diu Nyanom, té 26 anys i sofreix una severa infecció de malària. Ha arribat a Padding des d’un poble encara més petit a uns quants quilòmetres de distància i la malària l’ha sorprès quan era de mercat. La gent l’ha arrossegada a la cabana a mig fer i la rodeja expectant, a veure com evoluciona la seva infecció. És tot el que poden fer. Això i un parell de pastilles que el remeier local li ha donat. No hi ha res més a fer. La clínica més propera és a més de 10 hores a peu i l’únic que queda és esperar que el cos de la Nyanom sobrevisqui.
    Aquesta és la sort dels centenars de milers que viuen a les zones rurals del Sudan del Sud. Amb una esperança de vida que la guerra civil i la crisi econòmica ha reduït a 56 anys, els sud-sudanesos simplement els queda encomanar-se a la sort. O a la mala sort.
    En aquesta darrera ocasió, Nyanom va sobreviure. Va passar la nit a casa d’un veí de Padding i al dia següent va poder tornar a anar a casa, a esperar un proper embat.

    “Això ja no és notícia”

    Crisi humanitària a El Sereif, Darfur

    El Sereif és una localitat del Darfur (Sudan) que ha multiplicat almenys per 10 la seva població en els darrers quatre mesos. A principis d’any, uns terribles enfrontaments per unes mines d’or entre dues tribus rivals (Benihussein i Abbala) van ocasionar un centenar de morts i més de cent mil desplaçats. Molts d’ells van anar a parar a aquesta petita població que ara es troba saturada.
    L’hospital, que es va reobrir a causa de l’allau de desplaçats amb només un sol doctor, atén cada dia una mitjana de 300 pacients. Una greu epidèmia de malària i hepatitis està acabant amb la vida de molts d’ells, així com la de nadons que neixen prematurament o tenen greus síntomes de malnutrició.
    Mentre segueixen els fracassats intents de reconciliació entre les dues tribus, la situació sanitària d’aquesta comunitat és força crítica. Vaig ser-hi el passat dilluns, per fotografiar aquestes víctimes i amb l’intent de denunciar públicament un fet que es repeteix massa sovint al Darfur sense que hi hagi gaire esforços per posar-hi remei. Però per a alguns, “això ja no és notícia”.
    És clar. La misèria en què viuen els dos milions de desplaçats del Darfur es remunta a tants anys enrere (més de deu) que per a molts ja no paga la pena seguir comentant-ho. “Si al Darfur cada dia es mor gent per falta d’atenció mèdica, de deshidratació o una alimentació deficient, quina és la notícia fresca?”, diuen. És clar. Deixem-los morir a esquenes de l’opinió pública, perquè ha esdevingut una cosa tan normal que no desperta les nostres acostumades consciències.
    Així doncs, què? Cal que els fotoperiodistes elaborem històries noves per atreure l’atenció? O potser tots plegats hauríem de fer una mica d’esforç per prestar atenció a les desgràcies desafortunadament repetides? O potser les dues coses?

    No hi ha articles més antics
    No hi ha articles més recents