Menjar

Les espigoladores del Sudan del Sud

  • La gana fa que molts sud sudanesos s’ajupin sense manies per aprofitar la darrera engruna de menjar.
  • Una dona recull els grans que han caigut durant la distribució humanitària de cereals a Ganyiel, al Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran – AFP.


     
    Anys enrere vaig veure el documental Els Espigoladors i l’Espigoladora, d’Agnès Varda, un treball que sempre he tingut imprès a la retina. Tracta de tots aquests col·lectius que es dediquen a recollir i aprofitar allò que altres llencen. Des de l’instant que vaig veure la pel·lícula, m’he trobat amb espigoladors per tot arreu on he viatjat, però mai tants com al Sudan del Sud. Aquí, la darrera engruna té una vàlua que en altres llocs no es té en consideració. Ampolles buides de plàstic, aigua entollada, bosses i diaris… i sobretot, en llocs on les organitzacions humanitàries distribueixen menjar, sempre hi ha un grup d’espigoladores que s’ajupen per recollir els grans de blat que han quedat perduts per terra. És una tasca que per a uns frega els límits de la dignitat humana, però per a altres és una lliçó d’aprofitament de tot el que es malbarata.

    Matant la gana a cop de volant

    WFP food distribution

    Condueixen uns camions gegants amb més de trenta tones de menjar per a les famílies desplaçades del Darfur, fan jornades maratonianes al volant, en rutes complicades tant per la seva orografia com pel perill de ser atacats en qualsevol moment per bandits i criminals. En acabar el dia, han de parar el seu llit just al costat del vehicle i buscar-se la vida per escalfar el menjar que han pogut arreplegar del mercat més proper. I al dia següent, abans de seguir la ruta, es renten la cara amb l’aigua del mateix camió. És la feina dels curtits conductors del Programa Mundial d’Aliments, uns herois anònims que per un salari d’uns cinc euros per dia treballat porten la felicitat a gairebé tres milions de persones, la majoria amuntegades en campaments.
    Fa uns dies vaig acompanyar un d’aquests convois que, per recórrer una distància de menys de cent quilòmetres, va trigar prop de nou hores. Després d’avaries, punxades i altres imprevistos, deu camions amb més de 350 tones de menjar van arribar al campament de desplaçats de Nifasha, al Darfur Nord.
    Se’m va caure la cara de vergonya quan un dels líders del campament, en veure’m saltar d’un dels camions, em va fer una abraçada i un petó al coll. Aquella rebuda em va semblar injusta perquè sabia que els seus autèntics mereixedors encara suaven per acostar els tràilers al millor lloc per descarregar l’ajuda humanitària.

    El pa de cada dia

    Pa al Darfur

    El pa és un dels aliments bàsics en la majoria de societats i cultures del món. El Darfur no és una excepció i la seva gent acompanya qualsevol àpat amb el pa, que a la vegada fa de forquilla i ganivet.
    El pa, que al Darfur és una peça lleugera, rodona i plana, es converteix doncs en una part essencial de les vides de la gent i de la qual no en poden prescindir. Les fleques es converteixen en un servei públic que posen a l’abast de tothom un ingredient únic i imprescindible a un preu irrisori (cada peça de pa sols costa al Darfur cinc cèntims d’euro).
    Els forns funcionen gairebé totes les hores del dia per tal de què la gent no es quedi sense pa. Des del matí fins al vespre, els forners del Darfur, la majoria joves emprenedors que s’associen en cooperatives, treballen sota la calor de les brases i el frenètic ritme de venda per tal de no deixar la població del Darfur sense un dels pocs drets bàsics que encara els queda.

    No hi ha articles més antics
    No hi ha articles més recents