Mines

Retrats per a la vergonya

Dia Mundial contra les Mines, Darfur, Sudan

El Suleiman Fatul, un noi de 10 anys de Dar al Salam (Darfur, Sudan), arrossega una profunda timidesa, molt estranya per a un nen de la seva edat. Fa sis anys, l’explosió d’una bomba que havia quedat abandonada prop de casa seva li va esgarrapar tota la seva bellesa per sempre més. I ara, quan la seva famíia rep visites a casa, no mira mai als ulls dels convidats i sempre procura d’amagar-se darrere la figura del seu pare.
El Harum Ali, de 17 anys i originari de Mellit (també al Darfur), exhibeix una actitud molt més extrovertida. Malgrat haver perdut dos germans i la movilitat de tot el seu cos després de l’explosió d’una altra bomba amb la que estava jugant el passat mes de gener, el Harum agraeix l’atenció que rep cada dia dels metges, de la seva família i dels seus tres amics que estan amb ell nit i dia des que va sofrir l’accident.
Tots dos, a pesar del sofriment de les seves experiències, accepten de bon grat ser retratats per a un reportatge que commemora el dia contra les mines. Volen que els seus rostres i les seves ben visibles ferides avergonyeixin tots aquells que participen activament en un conflicte que s’està allargant massa al Darfur.
Les Nacions Unides van batejar el 4 d’abril com el Dia International per a la Informació sobre el Perill de les Mines, perquè hi ha molta feina a fer a l’hora de conscienciar a la gent (sobretot als nens) dels perills que comporta manipular explosius que han quedat abandonats durant o després d’un conflicte bèl·lic. Però és important no descuidar que els responsables d’aquestes tragèdies no són els infants per desconèixer les conseqüències dramàtiques que poden comportar aquests artefactes, de vegades petits com una capsa de xiclets. Els principals i únics responsables són aquells que, a més de matar-se els uns als altres per uns ideals absurds, deixen la seva merda escampada per tot arreu.

Dia Mundial contra les Mines, Darfur, Sudan

Rostres de dignitat

Pallaqueras in La Rinconada

Després d’estar-me gairebé un mes a La Rinconada, un poble miner a prop de 6.000 metres d’alçada als Andes del Perú, puc dir que he après moltes coses. Allí he estat treballant en el meu darrer projecte fotogràfic, convivint hores i hores amb miners i pallaqueras (les dones que arrepleguen les restes que rebutgen a les mines), nens i metges, policies i prostitutes, comerciants i autoritats locals, treballadors socials i mestres… Al final, de les moltes conclusions que n’he extret, puc destacar aquella que m’ha fet valorar enormement els esforços d’un col·lectiu que dedica una gran part de la seva vida a construir els seus somnis.
La gent que viu i treballa a La Rinconada només és allà per un simple motiu: l’or. Aquest mineral engreixa les seves butxaques i obre portes a moltes possibilitats futures. Molts es prometen pujar a les mines per una curta temporada i s’hi acaben estant gairebé tota una vida, sofrint les inclemències més inhumanes (manca d’oxigen, un fred glacial, aigua contaminada, deixalles i excrements per tot arreu, un alt índex de delinqüència…). Però l’or funciona com un imant que fa difícil desampallegar-s’hi.
Els rostres que es veuen a La Rinconada són de gent que dedica esforços increïbles per crear una esperança a les seves vides. És cert que molts acaben al pou d’alcoholisme i la drogadicció, es perden entre els prostíbuls i es gasten les seves fortunes en regals superflus. Però no treu mèrit que dediquin a passar-se llargues hores remenant-se a les entranyes d’una muntanya freda i inhòspita, lluny del caliu de les seves famílies i terres i renunciant als plaers de la comoditat.
Aquest esforç els fa ben dignes i la intenció és fer-los justícia quan aquest projecte fotogràfic acabi veient la llum.

No hi ha articles més antics
No hi ha articles més recents