Nacions Unides

Llenguatge corporal

  • En la meva carrera, he après com és d’important el llenguatge corporal en fotoperiodisme. Aquesta setmana, aquesta lliçó m’ha quedat confirmada.
  • L’ambaixadora nord-americana a les Nacions Unides Nikki Haley saluda el President del Sudan del Sud, Salva Kiir, en una reunió a Juba el 25 d’octubre de 2017. Foto de l’Albert González Farran / AFP


     
    El president del Sudan del Sud, Salva Kiir, està dret, sol, en una gran sala de reunions de la seva oficina, exposat a les càmeres i a un grup de periodistes, alguns dels quals l’interpel·len perquè respongui a les seves preguntes inquisitorials.
    Després d’uns trenta segons que devien fer-se molt llargs i que semblaven haver estat imposats a propòsit, arriba per fi la seva convidada, l’ambaixadora dels Estats Units a l’ONU, Nikki Haley, una de les més importants figures de l’administració de Donald Trump. I arribava caminant de pressa, amb decisió ferma, amb una evident autoconfiança, allargant la mà somrient i amb un toc de supremacia no gaire evident per no trencar el protocol diplomàtic. I ho feia gairebé dominant el President, que seguia quiet i amb un posat d’espera desesperada.
    Els periodistes no sabem què va passar i què es va dir en aquella reunió a porta tancada entre aquests dos polítics de rellevància. Però el llenguatge dels seus cossos va explicar algunes coses. Un llenguatge que va quedar immortalitzat al servei de l’opinió pública, que segur que en va treure les seves pròpies conclusions.

    Escletxes de llum entre la foscor

  • Entre la misèria i la injustícia del Sudan del Sud, es poden trobar petits racons de vida
  • 2 November 2015. Aweil: Children walk on the train tracks in Aweil, Northern Bahr al Gazal state, South Sudan. Photo by Albert Gonzalez Farran, UNDP

    Un grup de nens camina per les vies del tren d’Aweil, al Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran per al PNUD.

     
    En un país com el Sudan del Sud, nascut fa poc més de quatre anys, encara hi ha massa dubtes per resoldre. Les estructures d’Estat estan lluny de consolidar-se i la guerra civil ha fet malbé moltes de les esperances dipositades. Hi ha gana, malalties i una esperança de vida que no arriba als 60 anys. La corrupció és elevada, les importacions són un repte per la manca de moneda estrangera i l’atur és estratosfèric. La guerra continua malgrat el darrer acord de pau i una gran part de les joves generacions no han vist res més que violència.

    Però durant les darreres setmanes, treballant en un projecte fotogràfic per al Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), m’he adonat que sempre es troben espais de llum allà on predomina la foscor. A les cinc ciutats que he visitat (Juba, Yambio, Wau, Torit i Aweil) he trobat alguns parèntesis de vida, treball i pau que confirmen que no hi ha res impossible.

    Ara només cal que aquests ínfims racons s’estenguin com una taca d’oli, no sols pel territori sud-sudanès, sinó al conjunt del món en què tot sembla anar de cap per avall.

    Rèquiem per un gran amic

  • Era del Darfur, dur com una pedra i afectuós com un nen. Però va morir d’una forma sobtada, que a tots ens ha sorprès.
  • UNAMID's Protection of Civilians

    A l’Emadeldin Rijal li deien la Roca, perquè era fort, ple de vida i d’energia. Però per dins era tou com un infant, tan pacífic i reposat que sempre es deixava portar sense queixar-se.
    Fa un parell de dies, sense avisar, va deixar tothom sobtat en morir-se. Va ser ràpid i fulminant i va deixar un buit a casa i entre els amics i col·legues.
    L’Emad era la Roca del Darfur, un home amb la integritat i l’orgull que caracteritza els homes d’aquesta terra.
    Estava preparat per assumir tots els reptes que se li posessin per davant i, sobretot, estava compromès a ajudar el seu poble amb les millors eines que tenia a l’abast.
    Se’l trobarà a faltar l’Emad. La seva curta vida va tenir un gran sentit i em va acompanyar uns anys. La seva mort ens fa adonar que aquí al món hi som una estoneta, sense gaire temps a perdre en absurditats.
    Fins una altra, amic.

    Darfur? I què?

  • Alguna cosa no va bé quan se li demana a un actor de Hollywood que digui alguna cosa perquè algú mostri un mínim d’interés per un conflicte tan oblidat com el del Darfur
  • Darfur Forgotten 2

    L’actor George Clooney va escriure fa un parell de setmanes un article al The New York Times sobre el Darfur (Sudan) i ho va fer per denunciar el silenci d’una guerra civil que porta 12 anys sense resoldre’s, centenars de milers de morts i dos milions de persones confinades en campaments de desplaçats. Els editors del diari nord-americà van decidir titular l’article així: “George Clooney on Sudan’s rape of Darfur” (George Clooney ens parla com Sudan viola el Darfur).
    Aquesta és una petita mostra del que està passant en aquella regió de l’Àfrica: si no posem un actor ben atractiu i popular al davant, si no escrivim el seu nom ben gran al titular, si no fem servir el seu “ganxo”, pocs arribaran a llegir ni tan sols el primer paràgraf d’aquest text-denúncia. Trobar el Darfur al mapa no és una feina fàcil, pocs saben què hi està passant i gairebé ningú en mostra una gran preocupació.

    Això ha estat un extracte d’un text publicat a la versió en paper de la revista Territoris. Pots descarregar-te l’article sencer en versió pdf fes clic aquí.

    A les armes

    Sports for peace

    Des que vagi arribar al Darfur a finals de l’any 2009, ha estat la primera vegada que he aconseguit una fotografia com aquesta. Una dona, en companyia dels seus fills, mostra el seu fusell amb un orgull inusual. Per a ella i per a molts de la seva tribu tenir una arma a les mans és un signe de poder que els eleva un grau en la societat. Per a més ironies, aquest fotografia la vaig fer durant un acte que les Nacions Unides va organitzar per promoure la pau a El Sereif, una zona del Darfur Nord afectada per greus enfrontaments tribals des de principis de l’any passat i que va acabar amb milers de desplaçats i centenars de morts.
    Aquesta senyora armada, per ser una dona, és excepcional, però a El Sereif hi ha molts altres civils, joves i grans, que es passegen pel poble amb metralletes o fusells, alguns tan vells que es remunten a la Segona Guerra Mundial. I ho fan amb aquella satisfacció que els dóna l’opció de disparar a matar en qualsevol moment.
    La cultura i, sobretot, el mercat de les armes és un element ben viu al Darfur, del que uns pocs se’n beneficien i molts en surten malparats.

    Articles més antics
    No hi ha articles més recents