Nenes

Home blanc

  • Les lliçons de realitat que donen els nens i nenes del Sudan del Sud posen sempre les coses al seu lloc.
  • Una nena empeny un patí de fusta a casa seva a Juba, Sudan del Sud. Foto de l’Albert Gonzalez Farran / UNICEF


     
    Bateries carregades, targetes de memòria buides, càmera i òptiques netes, llibreta i bolígraf, botella d’aigua, un barret… Tot a punt per a una nova jornada al Sudan del Sud. Avui treballo per a UNICEF, l’agència de l’ONU que per excel·lència defensa els drets dels infants arreu del món. Anem a denunciar la gana i la malnutrició que pateixen moltes famílies d’aquest país, per tal que la comunitat internacional se sensibilitzi i hi aboqui més diners. La causa és prou legítima per anar a la feina amb un punt d’orgull. Dóna seguretat saber que la teva missió està legitimada per un objectiu crucial. Arribem a una casa i les dones i els nens riuen. Són rialles d’autèntica felicitat que donen vitamines al qui les veu. Les fotos surten soles perquè aquests nens mostren de ple la seva sinceritat. Te l’aboquen amb rauxa i desvergonyia. Com la rialla d’una de les nenes que, en veure’m, s’atansa amb els braços oberts. Em sento estimat. “Què bé!”, penso quan interpreto que la nena, a la seva manera, em ve a agrair la feina que porto fent durant anys. Crec que sense ser-ne conscient, la nena honora la fotografia com una eina que desperta les consciències. La nena arriba a les meves cames, s’agafa fort als pantalons i, mantenint la rialla, puja la mirada i literalment em diu: “Home blanc, has vingut a portar-nos menjar, oi?”.

    Ganes de menjar i d’aprendre

  • L’enorme motivació dels estudiants del Sudan del Sud no se sacia amb un sistema educatiu força deficient.
  • Nens participen en una classe d’anglès a una escola a la regió de Maban, al Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran


     
    La gana al Sudan del Sud és una veritat insistentment publicada. I la mala qualitat de l’educació n’és una altra, segurament no tan coneguda. Un sistema que es basa en la repetició sense sentit de paraules fins a la sacietat, en què els professors no tenen una formació suficient ni els alumnes, material adient, és lamentable comprovar que el nivell d’aprenentatge a les aules acaba sent insignificant, sobretot a les zones rurals.
    I per això, frases com les d’un jove alumne d’una petita escola de Bunj, a la regió de Maban, sorprenen més que mai:

    – Hi ha dues coses que m’agraden molt de l’escola.
    – Quines són?
    – Aprendre anglès, perquè així puc parlar amb els estrangers que veniu a veure’ns.
    – I la segona?
    – Aquesta tassa de melca que tinc a les mans.

    És aclaparant la motivació que els nens i nenes tenen per anar a aprendre a l’escola. A part de les ganes de menjar, tenen fam de saber més i més. Però si no hi ha una millora ràpida i substancial en els recursos i en la capacitat del professorat, es perdrà la gran oportunitat de convertir tota una generació en l’esperança de canviar un país que fa temps que va a la deriva.

    Podeu llegir més informació relacionada en un article recentment publicat al dominical LECTURA del diari SEGRE de Lleida.

    Sense esmorzar

  • La inseguretat alimentària al Sudan del Sud afecta ja a sis milions de persones, la meitat de la població.
  • Un nen arrossega una branca cap a la cuina de l’escola de primària d’Aber (Sudan del Sud). Foto de l’Albert González Farran – WTI


     
    Un vailet de poc més de set anys arrossega una branca enorme cap a la seva escola d’Aber, un poble perdut a la regió de Lakes, al Sudan del Sud. L’escena és entranyable, perquè respon a l’obligació que els estudiants tenen cada matí abans de començar les classes. Es tracta de la condició dels professors perquè les cuineres puguin preparar l’esmorzar dels alumnes, sovint l’únic àpat que tenen en tot el dia.

    Però aquest jove vailet no sap que avui es quedarà sense esmorzar. El matí ha estat plujós a Aber i tota la llenya que els nens i nenes han portat és humida. Les cuineres no la poden fer servir i han decidit no treballar.

    Però ningú es queixa. Tothom a classe i demà serà un altre dia.

    La llar dels quinze infants

  • L’arribada de desplaçats per la guerra a Yambio ha provocat que la casa de la Julie es converteixi en una llar d’infants.
  • Nou dels quinze nens que viuen a casa de la Julie juguen al pati amb un ninot de peluix. Foto de l’Albert González Farran – UNICEF


     
    Yambio, una petita ciutat d’uns 40.000 habitants a l’oest del Sudan del Sud, està absorbint una onada migratòria sense precedents. En els darrers mesos, els atacs indiscriminats per part de grups armats a la zona rural dels voltants ha provocat que centenars de famílies fugin a la ciutat. I ho fan allotjant-se a cases de parents, amics, coneguts o, fins i tot, ànimes solidàries que obren les portes als desemparats.
    A casa de la Julie Adriano, una mare soltera de dos fills, la situació ha arribat a ser gairebé insostenible. Julie va assumir l’arribada d’uns parents d’un poble que es diu Gitikiri, però a més va recollir dos nens que van perdre els seus pares durant la fugida. En total, els cinc adults de la família (la majoria dones) han de cuidar-se de 15 nens i nenes que voletegen per la casa. Tota una llar d’infants.
    L’augment del consum d’aigua, l’escassedat de menjar i la manca de sabó o de roba són alguns dels principals reptes que aquestes cases de Yambio estan assumint actualment.

    La curta infància dels afganesos

  • El futur de molts nens afganesos depèn directament dels pares que li han tocat.
  • KABUL. 15 December 2015. A boy has a cup of tea in his relatives' workshop at the Mandawi Market in Kabul, Afghanistan. Photo by UNAMA / Albert Gonzalez Farran

    Un nen pren el te durant un descans a la ferreria dels seus parents a Kabul, Afganistan. Foto de l’Albert González Farran, UNAMA


     
    És qüestió de sort. Si ets afganès i neixes al si d’una família de ferrers, et tocarà picar ferro la resta de la teva vida en un taller brut i gelat. Si sortosament el teu pare és un tradicional fabricant de barrets de caracul, molt típics al país, tindràs una vida menys dura cosint en un taller més càlid.
    Segons Unicef, un de cada deu nens està obligat a treballar a l’Afganistan. És, segons un estudi, el sisè país del món amb l’índex més gran de treball infantil.
    Una regulació adoptada pel govern local l’any 2007 permet que tots aquells que ja tinguin 14 anys puguin convertir-se en aprenents. Però donant una volta pels mercats de Kabul és fàcil de descobrir que nens encara molt més joves ja renuncien a l’escola perquè els seus pares els “necessiten” a la feina.

    No hi ha articles més antics
    No hi ha articles més recents