Nens

Fugir de l’infern amb un somriure

  • La història d’un nen que gairebé perd la infància després d’extraviar-se a la guerra del Sudan del Sud
  • 29 July 2016. Juba: Ramadan Mohammed (5 years old) is pictured alone in a classroom of the UN Protection of Civilians (PoC) in Juba, South Sudan, where he and his family have been temporary accommodated. Ramadan was lost and separated from his parents for two weeks after an intense fighting between Government and opposition forces broke out in Juba, South Sudan, on July 8. Ramadan and his family used to live near the Jebel Juba. When the fighting started, he was suddenly alone and ended in a church with other hundreds of displaced people who took take care of him until he finally found out that his parents were in the UN Protection of Civilians (PoC). Ramadan still suffers emotional and psychological stress and he barely eats and talks.  According to the UN, hundreds of people were killed, many wounded and 36,000 fled their homes after days of intense gun battles between Government and opposition forces that started on July 8 in the capital of South Sudan. Photo by Albert Gonzalez Farran - UNICEF

    Ramadà plora sol en un racó de l’escola on la seva família ha estat temporalment acollida. Foto de l’Albert González Farran – UNICEF

     
    Ramadà ElFaki té només cinc anys, però l’impacte de la guerra al Sudan del Sud és clarament visible. “Plora amb molta freqüència, tot just menja i està sempre sol,” diu el seu pare Mohammed molt preocupat.

    Durant els combats que hi va haver a Juba el 8 de juliol, el noi es va perdre mentre fugia amb els seus pares i germans de la seva llar a Jebel, una de les zones més afectades. Ramadà va seguir la multitud d’altres famílies desplaçades que buscaven aixopluc d’entre les bales i les bombes. Va passar dues setmanes en una església, fins que algú el va reconèixer i va contactar els seus pares, que s’havien allotjat al campament de desplaçats de l’ONU. El seu pare es va embarcar en un llarg i perillós camí a peu fins a la ciutat per rescatar-lo. “Els soldats em van colpejar diverses vegades,” Mohammed recorda mostrant una cicatriu al front.

    Els combats i la llarga separació han deixat Ramadà profundament afligit. “No ha dit una paraula des de llavors”, explica Mohammed.

    El peatge que la família va haver de pagar no s’acaba aquí. Un altre fill, Hissen, de només tres anys, va passar tota una setmana a la muntanya amb els soldats rebels, que es van fer càrrec d’ell fins que el van portar al campament. Hores abans, la mare de Ramadà, Joyce Sunday, va donar a llum a trigèmins que van morir tots poc després de la fugida.

    1 August 2016. Juba: Ramadan Mohammed (5 years old) plays with some of the toys donated by the UNICEF supported NGO Terre des Hommes, in a classroom of the UN Protection of Civilians (PoC) in Juba, South Sudan, where Ramadan has been temporary accommodated with his family.  Ramadan was lost and separated from his parents for two weeks after an intense fighting between Government and opposition forces broke out in Juba, South Sudan, on July 8. Ramadan and his family used to live near the Jebel Juba. When the fighting started, he was suddenly alone and ended in a church with other hundreds of displaced people who took take care of him until he finally found out that his parents were in the UN Protection of Civilians (PoC). Ramadan still suffers emotional and psychological stress and he barely eats and talks.  According to the UN, hundreds of people were killed, many wounded and 36,000 fled their homes after days of intense gun battles between Government and opposition forces that started on July 8 in the capital of South Sudan. Photo by Albert Gonzalez Farran - UNICEF

    Ramadà juga sol amb una pissarra donada per UNICEF. Foto de l’Albert González Farran – UNICEF

     
    Mohammed, Joyce i els seus cinc fills viuen ara amb altres dues famílies desplaçades en un petita classe del col·legi del campament. És un espai que la comunitat ofereix temporalment als nouvinguts que no tenen lloc més on dormir. “La nostra casa està destruïda, pel que no podrem tornar fins d’aquí a molt temps”, diu Mohammed.

    “Ramadà encara necessita temps per recuperar-se”, diuen experts psicòlegs. “Ha d’estar atès contínuament per la seva família i amics.” No obstant això, després de diverses setmanes, els seus primers somriures mostren certa esperança.

    3 August 2016. Juba: Ramadan Mohammed (5 years old) play with a blackboard donated by the UNICEF supported NGO Terre des Hommes, in a classroom of the UN Protection of Civilians (PoC) in Juba, South Sudan, where his family has been temporary accommodated.  Ramadan was lost and separated from his parents for two weeks after an intense fighting between Government and opposition forces broke out in Juba, South Sudan, on July 8. Ramadan and his family used to live near the Jebel Juba. When the fighting started, he was suddenly alone and ended in a church with other hundreds of displaced people who took take care of him until he finally found out that his parents were in the UN Protection of Civilians (PoC). Ramadan still suffers emotional and psychological stress and he barely eats and talks.  According to the UN, hundreds of people were killed, many wounded and 36,000 fled their homes after days of intense gun battles between Government and opposition forces that started on July 8 in the capital of South Sudan. Photo by Albert Gonzalez Farran

    Ramadà somriu per primer cop jugant amb el seu germà. Foto de l’Albert González Farran


     
    Llegiu la història completa aquí (en anglès).

    Por a les fotos

  • Crec que ja havia vist totes les reaccions possibles de la gent davant la meva càmera. Però no.
  • 20160115 OutSchoolChildrenPoCJuba 031b

    Una nena es tapa les orelles mentre una amiga juga amb el hula hoop al campament de desplaçats de Juba (Sudan del Sud). Foto de l’Albert González Farran


     
    Durant els meus 17 anys de carrera, he fotografiat persones rient, plorant, cantant o sobreactuant. He fet fotos de gent que volia expressar les seves alegries i èxits, i d’altres que volien difondre els seus problemes i tristeses. Però encara no m’havia trobat la reacció de la nena d’ahir al campament de desplaçats de Juba, al Sudan del Sud.
    Les seves amigues estaven jugant amb el hula hoop en un centre recreatiu per a nens desplaçats i just quan em posava la càmera en posició de disparar, la nena es tapava les orelles amb cara d’angoixa.
    Els més de dos anys de guerra civil al país ja comencen a ser una llosa molt pesada per a una generació que ha viscut un drama des d’edats molt primerenques.
    Un estudi recent diu que més del 60% de la població sud-sudanesa ha sofert la mort d’un familiar per culpa del conflicte. I en algunes poblacions, el percentatge frega el 100%. Unes xifres que fan entendre la reacció d’aquesta nena que es pensava que en lloc d’immortalitzar una escena, pensava que jo anava a provocar una escena mortal.

    La curta infància dels afganesos

  • El futur de molts nens afganesos depèn directament dels pares que li han tocat.
  • KABUL. 15 December 2015. A boy has a cup of tea in his relatives' workshop at the Mandawi Market in Kabul, Afghanistan. Photo by UNAMA / Albert Gonzalez Farran

    Un nen pren el te durant un descans a la ferreria dels seus parents a Kabul, Afganistan. Foto de l’Albert González Farran, UNAMA


     
    És qüestió de sort. Si ets afganès i neixes al si d’una família de ferrers, et tocarà picar ferro la resta de la teva vida en un taller brut i gelat. Si sortosament el teu pare és un tradicional fabricant de barrets de caracul, molt típics al país, tindràs una vida menys dura cosint en un taller més càlid.
    Segons Unicef, un de cada deu nens està obligat a treballar a l’Afganistan. És, segons un estudi, el sisè país del món amb l’índex més gran de treball infantil.
    Una regulació adoptada pel govern local l’any 2007 permet que tots aquells que ja tinguin 14 anys puguin convertir-se en aprenents. Però donant una volta pels mercats de Kabul és fàcil de descobrir que nens encara molt més joves ja renuncien a l’escola perquè els seus pares els “necessiten” a la feina.

    Volant estels entre ‘haboobs’

    Actualment es compleixen dues condicions bàsiques perquè els nens puguin omplir d’estels el cel del Darfur: les vacances escolars i la temporada dels haboobs, les típiques tormentes de vent i sorra que es formen gairebé a diari.
    Fets amb una carcassa de canyes i embolicats amb restes de bosses de plàstic, els estels resulten una decoració ben quotidiana al Darfur, fins i tot als campaments de desplaçats.
    Com a l’exitosa novel·la El caçador d’estels (The Kite Runner) de Khaled Hosseini, aquestes joguines sobrevolen una regió ben agitada i cruent, però vull creure que també són la projecció dels somnis de les noves generacions del Darfur que volen un futur amb llibertat.

    Amb la cultura de l’aigua des de ben petits

    Aigua al Darfur

    Durant els darrers anys he fotografiat la manca d’aigua al Darfur de diverses maneres: llargues cues als pous, infants bebent amb deler, animals esquelètics o morts i abandonats, agricultors treballant en terres àrides i esquerdades… Però és el primer cop que aconsegueixo una imatge tan autèntica com aquesta.
    La vaig fer fa pocs dies al campament de desplaçats de Zam Zam, al Darfur Nord, en un nou assentament on centenars de famílies han arribat recentment fugint dels atacs a les seves poblacions. Quan em passejava per la zona, em vaig trobar dos infants dins una petita cabana feta de retalls de roba i plàstics. No hi havia cap adult a la vora. Els germans, un nen i una nena, van sobtar-se amb la meva arribada. No passa cada dia que de sobte els aparegui un home blanc amb dues càmeres immenses penjades al coll. I la seva primera reacció va ser abraçar-se amb força a les garrafes d’aigua que provablement la seva mare havia portat a “casa” després d’una llarga caminada. “No t’acostis que aquesta aigua és nostra”, em deien els jovenets amb la seva expressió. Amb la màxima educació i respecte, els vaig fotografiar i me’n vaig distanciar.
    No em podia perdre aquest gran missatge que m’estaven donant. Els nens del Darfur, com aquests dos, tenen molt clara la importància de l’aigua al seu país. L’escassedat n’ha donat un preu molt alt i totes les generacions del Darfur creixen educats amb uns valors sòlids en la seva defensa i preservació. Seria genial que aquesta cultura fos exportable!

    Articles més antics
    Articles més recents