Nens

La curta infància dels afganesos

  • El futur de molts nens afganesos depèn directament dels pares que li han tocat.
  • KABUL. 15 December 2015. A boy has a cup of tea in his relatives' workshop at the Mandawi Market in Kabul, Afghanistan. Photo by UNAMA / Albert Gonzalez Farran

    Un nen pren el te durant un descans a la ferreria dels seus parents a Kabul, Afganistan. Foto de l’Albert González Farran, UNAMA


     
    És qüestió de sort. Si ets afganès i neixes al si d’una família de ferrers, et tocarà picar ferro la resta de la teva vida en un taller brut i gelat. Si sortosament el teu pare és un tradicional fabricant de barrets de caracul, molt típics al país, tindràs una vida menys dura cosint en un taller més càlid.
    Segons Unicef, un de cada deu nens està obligat a treballar a l’Afganistan. És, segons un estudi, el sisè país del món amb l’índex més gran de treball infantil.
    Una regulació adoptada pel govern local l’any 2007 permet que tots aquells que ja tinguin 14 anys puguin convertir-se en aprenents. Però donant una volta pels mercats de Kabul és fàcil de descobrir que nens encara molt més joves ja renuncien a l’escola perquè els seus pares els “necessiten” a la feina.

    Volant estels entre ‘haboobs’

    Actualment es compleixen dues condicions bàsiques perquè els nens puguin omplir d’estels el cel del Darfur: les vacances escolars i la temporada dels haboobs, les típiques tormentes de vent i sorra que es formen gairebé a diari.
    Fets amb una carcassa de canyes i embolicats amb restes de bosses de plàstic, els estels resulten una decoració ben quotidiana al Darfur, fins i tot als campaments de desplaçats.
    Com a l’exitosa novel·la El caçador d’estels (The Kite Runner) de Khaled Hosseini, aquestes joguines sobrevolen una regió ben agitada i cruent, però vull creure que també són la projecció dels somnis de les noves generacions del Darfur que volen un futur amb llibertat.

    Amb la cultura de l’aigua des de ben petits

    Aigua al Darfur

    Durant els darrers anys he fotografiat la manca d’aigua al Darfur de diverses maneres: llargues cues als pous, infants bebent amb deler, animals esquelètics o morts i abandonats, agricultors treballant en terres àrides i esquerdades… Però és el primer cop que aconsegueixo una imatge tan autèntica com aquesta.
    La vaig fer fa pocs dies al campament de desplaçats de Zam Zam, al Darfur Nord, en un nou assentament on centenars de famílies han arribat recentment fugint dels atacs a les seves poblacions. Quan em passejava per la zona, em vaig trobar dos infants dins una petita cabana feta de retalls de roba i plàstics. No hi havia cap adult a la vora. Els germans, un nen i una nena, van sobtar-se amb la meva arribada. No passa cada dia que de sobte els aparegui un home blanc amb dues càmeres immenses penjades al coll. I la seva primera reacció va ser abraçar-se amb força a les garrafes d’aigua que provablement la seva mare havia portat a “casa” després d’una llarga caminada. “No t’acostis que aquesta aigua és nostra”, em deien els jovenets amb la seva expressió. Amb la màxima educació i respecte, els vaig fotografiar i me’n vaig distanciar.
    No em podia perdre aquest gran missatge que m’estaven donant. Els nens del Darfur, com aquests dos, tenen molt clara la importància de l’aigua al seu país. L’escassedat n’ha donat un preu molt alt i totes les generacions del Darfur creixen educats amb uns valors sòlids en la seva defensa i preservació. Seria genial que aquesta cultura fos exportable!

    Els somriures s’esgoten

    New displacement in South Darfur

    És ben estrany veure un nen sense un somriure. Al Darfur, malgrat les dificultats i mancances que molts d’ells sofreixen, sempre tenen a punt una broma, un saltiró o una rialla quan algú els vol fotografiar. Però ahir va ser de les poques vegades que no en vaig veure gaires. Els nens que han arribat fa poc als campaments de desplaçats de Kalma i Al Salam, al Darfur Sud, fugint dels saquejos i atacs indiscriminats de les milícies, ja no els queda forces per somriure per a la foto. I això fa pensar que al Darfur, després de més de deu anys d’un avorrit i interminable conflicte, als nens se’ls està esgotant la paciència. L’alegria pròpia de la infància s’està esborrant de les seves cares de mica en mica. I fa por que això no tingui marxa enrere.
    Aquesta darrera experiència m’ha recordat la recent campanya de l’ONG Save The Children amb un vídeo impactant. El somriure de la protagonista, una nena britànica que interpreta els mateixos efectes que pateix una de Síria, es va apagant a mesura que avança la història. Podeu veure aquest vídeo aquí.

    Explotació infantil o una escola de valors?

    Nens del carrer

    La missió de pau de l’ONU al Darfur (Sudan) està treballant en un projecte comunicatiu per sensibilitzar els seus treballadors i la població local sudanesa sobre els perills de l’explotació laboral infantil. A mi m’ha encarregat el treball de proposar una imatge que il·lustri el cartell divulgatiu.
    La necessitat d’aquesta campanya de sensibilització és immediata. Centenars de nens del Darfur, fills de famílies desplaçades per culpa del conflicte armat, han deixat les escoles a causa de la creixent presència d’empleats de l’ONU. Els nens passen la major part dels dies netejant els tot-terrenys que omplen els carrers d’El Fasher i, com veuen que guanyen diners, sovint s’obliden d’anar a l’escola. És un problema que preocupa perquè, malgrat que Nacions Unides és aquí per millorar l’estabilitat del país (i així és), la gran quantitat de personal (gairebé 35.000 funcionaris sols al Darfur) provoca nombrosos desequilibris en la vida diària dels sudanesos.
    Treballar en aquesta campanya de sensibilització m’ha fet adonar, però, que no tot és blanc o negre, sinó que hi ha una confusa gradació de grisos que no permet tenir una opinió clara sobre el problema del treball infantil. El contacte amb treballadors socials del ministeri d’Afers Socials del Sudan m’ha permès entendre que el concepte que ells tenen d’explotació infantil no és el mateix que a Europa. Està clar que coincideixen en la defensa dels drets dels nens i en la importància que la seva educació passi sempre per les escoles. Però mentre nosaltres considerem que cap nen ha de dedicar ni un segon a activitats que haurien d’estar restringides als adults, aquí al Sudan (com a molts altres països de cultura diferent a l’Occidental) opinen que destinar les hores lliures de la setmana a col·laborar en l’economia familiar no és cap disbarat i contribueix fins i tot al procès de maduració del nen.
    És difícil discernir quina és la veritat absoluta. Un bon amic em va explicar un dia que qualsevol nivell de treball infantil és inadmisible perquè no sols degrada la vida del nen sinó perquè també provoca una perillosa devaluació dels salaris (si un nen treballa per cinc cèntims, per què s’ha de pagar el doble a un adult?). Aquest mateix company em va sentenciar clarament que: “els nens han de dedicar el seu temps lliure a jugar i només a jugar”.
    Potser té raó, però aquí al Sudan, els mateixos responsables de l’àrea sòcial consideren que el treball infantil, aquell treball que no castiga el físic del nen i que respecta fidelment les seves obligacions a les aules, és un complement ideal a la seva educació i, fins i tot, un joc formatiu. Vendre productes al carrer, netejar sabates o pulir la carrosseria d’un cotxe durant els caps de setmana es converteix, per a ells, en una altra escola que els ensenya a valorar l’esforç que costa aconseguir diners, a assumir les primeres responsabilitats i a entendre que cal ajudar la família en temps de limitacions…
    Així doncs, el treball infantil pot convertir-se per a uns en una injusta explotació que degrada el mercat laboral i, per a uns altres, en una segona escola de valors.
    Quina és, doncs, la resposta a aquest debat?

    Street children

    No hi ha articles més antics
    Articles més recents