Nens

Por a les fotos

  • Crec que ja havia vist totes les reaccions possibles de la gent davant la meva càmera. Però no.
  • 20160115 OutSchoolChildrenPoCJuba 031b

    Una nena es tapa les orelles mentre una amiga juga amb el hula hoop al campament de desplaçats de Juba (Sudan del Sud). Foto de l’Albert González Farran


     
    Durant els meus 17 anys de carrera, he fotografiat persones rient, plorant, cantant o sobreactuant. He fet fotos de gent que volia expressar les seves alegries i èxits, i d’altres que volien difondre els seus problemes i tristeses. Però encara no m’havia trobat la reacció de la nena d’ahir al campament de desplaçats de Juba, al Sudan del Sud.
    Les seves amigues estaven jugant amb el hula hoop en un centre recreatiu per a nens desplaçats i just quan em posava la càmera en posició de disparar, la nena es tapava les orelles amb cara d’angoixa.
    Els més de dos anys de guerra civil al país ja comencen a ser una llosa molt pesada per a una generació que ha viscut un drama des d’edats molt primerenques.
    Un estudi recent diu que més del 60% de la població sud-sudanesa ha sofert la mort d’un familiar per culpa del conflicte. I en algunes poblacions, el percentatge frega el 100%. Unes xifres que fan entendre la reacció d’aquesta nena que es pensava que en lloc d’immortalitzar una escena, pensava que jo anava a provocar una escena mortal.

    La curta infància dels afganesos

  • El futur de molts nens afganesos depèn directament dels pares que li han tocat.
  • KABUL. 15 December 2015. A boy has a cup of tea in his relatives' workshop at the Mandawi Market in Kabul, Afghanistan. Photo by UNAMA / Albert Gonzalez Farran

    Un nen pren el te durant un descans a la ferreria dels seus parents a Kabul, Afganistan. Foto de l’Albert González Farran, UNAMA


     
    És qüestió de sort. Si ets afganès i neixes al si d’una família de ferrers, et tocarà picar ferro la resta de la teva vida en un taller brut i gelat. Si sortosament el teu pare és un tradicional fabricant de barrets de caracul, molt típics al país, tindràs una vida menys dura cosint en un taller més càlid.
    Segons Unicef, un de cada deu nens està obligat a treballar a l’Afganistan. És, segons un estudi, el sisè país del món amb l’índex més gran de treball infantil.
    Una regulació adoptada pel govern local l’any 2007 permet que tots aquells que ja tinguin 14 anys puguin convertir-se en aprenents. Però donant una volta pels mercats de Kabul és fàcil de descobrir que nens encara molt més joves ja renuncien a l’escola perquè els seus pares els “necessiten” a la feina.

    Volant estels entre ‘haboobs’

    Actualment es compleixen dues condicions bàsiques perquè els nens puguin omplir d’estels el cel del Darfur: les vacances escolars i la temporada dels haboobs, les típiques tormentes de vent i sorra que es formen gairebé a diari.
    Fets amb una carcassa de canyes i embolicats amb restes de bosses de plàstic, els estels resulten una decoració ben quotidiana al Darfur, fins i tot als campaments de desplaçats.
    Com a l’exitosa novel·la El caçador d’estels (The Kite Runner) de Khaled Hosseini, aquestes joguines sobrevolen una regió ben agitada i cruent, però vull creure que també són la projecció dels somnis de les noves generacions del Darfur que volen un futur amb llibertat.

    Amb la cultura de l’aigua des de ben petits

    Aigua al Darfur

    Durant els darrers anys he fotografiat la manca d’aigua al Darfur de diverses maneres: llargues cues als pous, infants bebent amb deler, animals esquelètics o morts i abandonats, agricultors treballant en terres àrides i esquerdades… Però és el primer cop que aconsegueixo una imatge tan autèntica com aquesta.
    La vaig fer fa pocs dies al campament de desplaçats de Zam Zam, al Darfur Nord, en un nou assentament on centenars de famílies han arribat recentment fugint dels atacs a les seves poblacions. Quan em passejava per la zona, em vaig trobar dos infants dins una petita cabana feta de retalls de roba i plàstics. No hi havia cap adult a la vora. Els germans, un nen i una nena, van sobtar-se amb la meva arribada. No passa cada dia que de sobte els aparegui un home blanc amb dues càmeres immenses penjades al coll. I la seva primera reacció va ser abraçar-se amb força a les garrafes d’aigua que provablement la seva mare havia portat a “casa” després d’una llarga caminada. “No t’acostis que aquesta aigua és nostra”, em deien els jovenets amb la seva expressió. Amb la màxima educació i respecte, els vaig fotografiar i me’n vaig distanciar.
    No em podia perdre aquest gran missatge que m’estaven donant. Els nens del Darfur, com aquests dos, tenen molt clara la importància de l’aigua al seu país. L’escassedat n’ha donat un preu molt alt i totes les generacions del Darfur creixen educats amb uns valors sòlids en la seva defensa i preservació. Seria genial que aquesta cultura fos exportable!

    Els somriures s’esgoten

    New displacement in South Darfur

    És ben estrany veure un nen sense un somriure. Al Darfur, malgrat les dificultats i mancances que molts d’ells sofreixen, sempre tenen a punt una broma, un saltiró o una rialla quan algú els vol fotografiar. Però ahir va ser de les poques vegades que no en vaig veure gaires. Els nens que han arribat fa poc als campaments de desplaçats de Kalma i Al Salam, al Darfur Sud, fugint dels saquejos i atacs indiscriminats de les milícies, ja no els queda forces per somriure per a la foto. I això fa pensar que al Darfur, després de més de deu anys d’un avorrit i interminable conflicte, als nens se’ls està esgotant la paciència. L’alegria pròpia de la infància s’està esborrant de les seves cares de mica en mica. I fa por que això no tingui marxa enrere.
    Aquesta darrera experiència m’ha recordat la recent campanya de l’ONG Save The Children amb un vídeo impactant. El somriure de la protagonista, una nena britànica que interpreta els mateixos efectes que pateix una de Síria, es va apagant a mesura que avança la història. Podeu veure aquest vídeo aquí.

    Articles més antics
    Articles més recents