Noves tecnologies

Incògnites de l’era multimèdia

  • Les dificultats que atravessa el mercat del fotoperiodisme clàssic ens obliga a buscar nous formats i ens permet alhora explorar les grans possibilitats que el món digital ens ofereix. Però també ens posa en perill de perdren’s en les formes i oblidar els continguts.


  • En l’era de les noves tecnologies, els periodistes, i per extensió els fotoperiodistes, hem de tenir una cosa ben clara: primer és el contingut i després, la forma. El fotoperiodisme clàssic, així com la premsa tradicional, estan perdent espais i quota de mercat a passos accelerats, i cal buscar ràpidament nous llenguatges, nous canals, nous formats que ens permetin fer arribar el que sempre hem volgut explicar a una audiència que ja no és la mateixa.
    El fotoperiodista madrileny Olmo Calvo, força compromès amb assumptes d’importància social, ho va dir també així en el marc de les jornades FOCUS ON de Barcelona i ho va exemplificar amb alguns dels seus darrers projectes que es caracteritzen per una excel·lent senzillesa, amb el més bon sentit de la paraula. Imatge fixa, vídeo, so i text es combinen d’una forma sòbria i eficaç.
    Durant aquestes jornades, Olmo va compartir taula rodona amb dos altres exemples multimèdia, força diferents: José Colón, un dels artífexs de la revista MEMO, una aplicació documentalista molt esbojarrada per a iPad; i els autors del The Sochi Project, un interminable web holandès que penetra en les foscors dels Jocs Olímpics de Sochi (Rússia) del 2014.
    Aquests darrers dos exemples són, en la meva opinió, un pas que va lluny en aquesta recerca de nous mercats i nous llenguatges per a una nova audiència. I jo em pregunto: ens cal anar per futurs laberíntics en què la fotografia, i la imatge en general, s’acabin diluint? Ens interessa bombardejar el públic amb tones d’informació, imatges i efectismes?
    Cal anar en compte amb els reptes d’aquests nous temps, en què no sabem amb certesa cap a on anem. Encara queden anys per consolidar el que és la nova era de la comunicació i haurem d’anar a les palpentes. Alguns més agosarats que altres.

    Second Life

    Second Life

    Pixel Taurus és el meu alter ego a Second Life, el món virtual que s’estén al llarg i ample de la xarxa d’Internet. Es tracta d’un personatge que, a l’igual que el seu referent a la vida real, vol fer-se un lloc en el món del fotoperiodisme i portar els seus treballs a galeries i museus. I el seu objectiu s’ha fet realitat. Gràcies al dissenyador Pepo Curià (Handy Jewell, a Second Life), Pixel Taurus va estrenar el passat 13 de febrer de 2009 (en un dels espais de la Catalunya Virtual) el projecte Etiòpia amb Ulls Propis, on s’exposen una quinzena d’imatges realitzades per joves adolescents de Wukro (nord d’Etiòpia).
    Second Life és un fenomen que ja fa anys que sobreviu de forma paral·lela al món de carn i ossos. Tothom hi té les portes obertes i les possibilitats són il·limitades: conversar i intimar amb altres personatges virtuals, executar projectes artístics ambiciosos, cercar informació útil de qualsevol àmbit i, fins i tot, fer negocis amb beneficis reals. Second Life ofereix un aparador gegantí.
    N’hi ha que diuen que aquest format serà el dels futurs navegadors d’internet. Però el més cert de moment és que, amb el control d’uns personatges que poden vestir la roba més atractiva i tenir el cos que sempre hem somiat, Second Life pot arribar a ser una bona plataforma no sols per fer volar la imaginació, sinó també per fer realitat idees que, per l’absurd de la nostra societat, esdevenen silenciades al món real.

    No hi ha articles més antics
    No hi ha articles més recents