ONU

Fugir de l’infern amb un somriure

  • La història d’un nen que gairebé perd la infància després d’extraviar-se a la guerra del Sudan del Sud
  • 29 July 2016. Juba: Ramadan Mohammed (5 years old) is pictured alone in a classroom of the UN Protection of Civilians (PoC) in Juba, South Sudan, where he and his family have been temporary accommodated. Ramadan was lost and separated from his parents for two weeks after an intense fighting between Government and opposition forces broke out in Juba, South Sudan, on July 8. Ramadan and his family used to live near the Jebel Juba. When the fighting started, he was suddenly alone and ended in a church with other hundreds of displaced people who took take care of him until he finally found out that his parents were in the UN Protection of Civilians (PoC). Ramadan still suffers emotional and psychological stress and he barely eats and talks.  According to the UN, hundreds of people were killed, many wounded and 36,000 fled their homes after days of intense gun battles between Government and opposition forces that started on July 8 in the capital of South Sudan. Photo by Albert Gonzalez Farran - UNICEF

    Ramadà plora sol en un racó de l’escola on la seva família ha estat temporalment acollida. Foto de l’Albert González Farran – UNICEF

     
    Ramadà ElFaki té només cinc anys, però l’impacte de la guerra al Sudan del Sud és clarament visible. “Plora amb molta freqüència, tot just menja i està sempre sol,” diu el seu pare Mohammed molt preocupat.

    Durant els combats que hi va haver a Juba el 8 de juliol, el noi es va perdre mentre fugia amb els seus pares i germans de la seva llar a Jebel, una de les zones més afectades. Ramadà va seguir la multitud d’altres famílies desplaçades que buscaven aixopluc d’entre les bales i les bombes. Va passar dues setmanes en una església, fins que algú el va reconèixer i va contactar els seus pares, que s’havien allotjat al campament de desplaçats de l’ONU. El seu pare es va embarcar en un llarg i perillós camí a peu fins a la ciutat per rescatar-lo. “Els soldats em van colpejar diverses vegades,” Mohammed recorda mostrant una cicatriu al front.

    Els combats i la llarga separació han deixat Ramadà profundament afligit. “No ha dit una paraula des de llavors”, explica Mohammed.

    El peatge que la família va haver de pagar no s’acaba aquí. Un altre fill, Hissen, de només tres anys, va passar tota una setmana a la muntanya amb els soldats rebels, que es van fer càrrec d’ell fins que el van portar al campament. Hores abans, la mare de Ramadà, Joyce Sunday, va donar a llum a trigèmins que van morir tots poc després de la fugida.

    1 August 2016. Juba: Ramadan Mohammed (5 years old) plays with some of the toys donated by the UNICEF supported NGO Terre des Hommes, in a classroom of the UN Protection of Civilians (PoC) in Juba, South Sudan, where Ramadan has been temporary accommodated with his family.  Ramadan was lost and separated from his parents for two weeks after an intense fighting between Government and opposition forces broke out in Juba, South Sudan, on July 8. Ramadan and his family used to live near the Jebel Juba. When the fighting started, he was suddenly alone and ended in a church with other hundreds of displaced people who took take care of him until he finally found out that his parents were in the UN Protection of Civilians (PoC). Ramadan still suffers emotional and psychological stress and he barely eats and talks.  According to the UN, hundreds of people were killed, many wounded and 36,000 fled their homes after days of intense gun battles between Government and opposition forces that started on July 8 in the capital of South Sudan. Photo by Albert Gonzalez Farran - UNICEF

    Ramadà juga sol amb una pissarra donada per UNICEF. Foto de l’Albert González Farran – UNICEF

     
    Mohammed, Joyce i els seus cinc fills viuen ara amb altres dues famílies desplaçades en un petita classe del col·legi del campament. És un espai que la comunitat ofereix temporalment als nouvinguts que no tenen lloc més on dormir. “La nostra casa està destruïda, pel que no podrem tornar fins d’aquí a molt temps”, diu Mohammed.

    “Ramadà encara necessita temps per recuperar-se”, diuen experts psicòlegs. “Ha d’estar atès contínuament per la seva família i amics.” No obstant això, després de diverses setmanes, els seus primers somriures mostren certa esperança.

    3 August 2016. Juba: Ramadan Mohammed (5 years old) play with a blackboard donated by the UNICEF supported NGO Terre des Hommes, in a classroom of the UN Protection of Civilians (PoC) in Juba, South Sudan, where his family has been temporary accommodated.  Ramadan was lost and separated from his parents for two weeks after an intense fighting between Government and opposition forces broke out in Juba, South Sudan, on July 8. Ramadan and his family used to live near the Jebel Juba. When the fighting started, he was suddenly alone and ended in a church with other hundreds of displaced people who took take care of him until he finally found out that his parents were in the UN Protection of Civilians (PoC). Ramadan still suffers emotional and psychological stress and he barely eats and talks.  According to the UN, hundreds of people were killed, many wounded and 36,000 fled their homes after days of intense gun battles between Government and opposition forces that started on July 8 in the capital of South Sudan. Photo by Albert Gonzalez Farran

    Ramadà somriu per primer cop jugant amb el seu germà. Foto de l’Albert González Farran


     
    Llegiu la història completa aquí (en anglès).

    Escletxes de llum entre la foscor

  • Entre la misèria i la injustícia del Sudan del Sud, es poden trobar petits racons de vida
  • 2 November 2015. Aweil: Children walk on the train tracks in Aweil, Northern Bahr al Gazal state, South Sudan. Photo by Albert Gonzalez Farran, UNDP

    Un grup de nens camina per les vies del tren d’Aweil, al Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran per al PNUD.

     
    En un país com el Sudan del Sud, nascut fa poc més de quatre anys, encara hi ha massa dubtes per resoldre. Les estructures d’Estat estan lluny de consolidar-se i la guerra civil ha fet malbé moltes de les esperances dipositades. Hi ha gana, malalties i una esperança de vida que no arriba als 60 anys. La corrupció és elevada, les importacions són un repte per la manca de moneda estrangera i l’atur és estratosfèric. La guerra continua malgrat el darrer acord de pau i una gran part de les joves generacions no han vist res més que violència.

    Però durant les darreres setmanes, treballant en un projecte fotogràfic per al Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), m’he adonat que sempre es troben espais de llum allà on predomina la foscor. A les cinc ciutats que he visitat (Juba, Yambio, Wau, Torit i Aweil) he trobat alguns parèntesis de vida, treball i pau que confirmen que no hi ha res impossible.

    Ara només cal que aquests ínfims racons s’estenguin com una taca d’oli, no sols pel territori sud-sudanès, sinó al conjunt del món en què tot sembla anar de cap per avall.

    Rèquiem per un gran amic

  • Era del Darfur, dur com una pedra i afectuós com un nen. Però va morir d’una forma sobtada, que a tots ens ha sorprès.
  • UNAMID's Protection of Civilians

    A l’Emadeldin Rijal li deien la Roca, perquè era fort, ple de vida i d’energia. Però per dins era tou com un infant, tan pacífic i reposat que sempre es deixava portar sense queixar-se.
    Fa un parell de dies, sense avisar, va deixar tothom sobtat en morir-se. Va ser ràpid i fulminant i va deixar un buit a casa i entre els amics i col·legues.
    L’Emad era la Roca del Darfur, un home amb la integritat i l’orgull que caracteritza els homes d’aquesta terra.
    Estava preparat per assumir tots els reptes que se li posessin per davant i, sobretot, estava compromès a ajudar el seu poble amb les millors eines que tenia a l’abast.
    Se’l trobarà a faltar l’Emad. La seva curta vida va tenir un gran sentit i em va acompanyar uns anys. La seva mort ens fa adonar que aquí al món hi som una estoneta, sense gaire temps a perdre en absurditats.
    Fins una altra, amic.

    Darfur? I què?

  • Alguna cosa no va bé quan se li demana a un actor de Hollywood que digui alguna cosa perquè algú mostri un mínim d’interés per un conflicte tan oblidat com el del Darfur
  • Darfur Forgotten 2

    L’actor George Clooney va escriure fa un parell de setmanes un article al The New York Times sobre el Darfur (Sudan) i ho va fer per denunciar el silenci d’una guerra civil que porta 12 anys sense resoldre’s, centenars de milers de morts i dos milions de persones confinades en campaments de desplaçats. Els editors del diari nord-americà van decidir titular l’article així: “George Clooney on Sudan’s rape of Darfur” (George Clooney ens parla com Sudan viola el Darfur).
    Aquesta és una petita mostra del que està passant en aquella regió de l’Àfrica: si no posem un actor ben atractiu i popular al davant, si no escrivim el seu nom ben gran al titular, si no fem servir el seu “ganxo”, pocs arribaran a llegir ni tan sols el primer paràgraf d’aquest text-denúncia. Trobar el Darfur al mapa no és una feina fàcil, pocs saben què hi està passant i gairebé ningú en mostra una gran preocupació.

    Això ha estat un extracte d’un text publicat a la versió en paper de la revista Territoris. Pots descarregar-te l’article sencer en versió pdf fes clic aquí.

    Adéu, Darfur

     

    New displacement in Zam Zam camp

    Després de gairebé cinc anys al Darfur i milers de fotografies, és francament complicat fer un resum de tots els meus sentiments, avui que marxo. Com que aquest no és el lloc per a confessions gaire íntimes, només diré un adéu agredolç.
    És cert que en tot aquest temps el Darfur m’ha donat una de les experiències professionals més fantàstiques que he tingut mai i que amb una mica de sort les meves imatges hauran despertat alguna consciència. Però és frustrant haver estat testimoni de cinc anys d’un conflicte inamovible, que està enterrant tota una comunitat en l’oblit. Aquesta regió, de personalitats extraordinàries i caràcter orgullós, de supervivència innata i honestedat transparent, està sofrint per part de tots una indiferència que fa mal.
    Han estat cinc anys d’intenses emocions i històries autèntiques que m’han fet conscient d’estar viu. Però durant tot aquest temps, més de dos milions de persones han seguit confinades en campaments de desplaçats, hi ha hagut bombardejos i saquejos constants i els principals actors del conflicte no s’han atansat a la pau ni un sol centímetre. Just el mateix que vaig veure el primer dia que vaig arribar.
    Adéu, Darfur. Gràcies pel que m’has regalat i perdó per no haver-te donat gaire cosa a canvi.

    Articles més antics
    No hi ha articles més recents