ONU

Adéu, Darfur

 

New displacement in Zam Zam camp

Després de gairebé cinc anys al Darfur i milers de fotografies, és francament complicat fer un resum de tots els meus sentiments, avui que marxo. Com que aquest no és el lloc per a confessions gaire íntimes, només diré un adéu agredolç.
És cert que en tot aquest temps el Darfur m’ha donat una de les experiències professionals més fantàstiques que he tingut mai i que amb una mica de sort les meves imatges hauran despertat alguna consciència. Però és frustrant haver estat testimoni de cinc anys d’un conflicte inamovible, que està enterrant tota una comunitat en l’oblit. Aquesta regió, de personalitats extraordinàries i caràcter orgullós, de supervivència innata i honestedat transparent, està sofrint per part de tots una indiferència que fa mal.
Han estat cinc anys d’intenses emocions i històries autèntiques que m’han fet conscient d’estar viu. Però durant tot aquest temps, més de dos milions de persones han seguit confinades en campaments de desplaçats, hi ha hagut bombardejos i saquejos constants i els principals actors del conflicte no s’han atansat a la pau ni un sol centímetre. Just el mateix que vaig veure el primer dia que vaig arribar.
Adéu, Darfur. Gràcies pel que m’has regalat i perdó per no haver-te donat gaire cosa a canvi.

A les armes

Sports for peace

Des que vagi arribar al Darfur a finals de l’any 2009, ha estat la primera vegada que he aconseguit una fotografia com aquesta. Una dona, en companyia dels seus fills, mostra el seu fusell amb un orgull inusual. Per a ella i per a molts de la seva tribu tenir una arma a les mans és un signe de poder que els eleva un grau en la societat. Per a més ironies, aquest fotografia la vaig fer durant un acte que les Nacions Unides va organitzar per promoure la pau a El Sereif, una zona del Darfur Nord afectada per greus enfrontaments tribals des de principis de l’any passat i que va acabar amb milers de desplaçats i centenars de morts.
Aquesta senyora armada, per ser una dona, és excepcional, però a El Sereif hi ha molts altres civils, joves i grans, que es passegen pel poble amb metralletes o fusells, alguns tan vells que es remunten a la Segona Guerra Mundial. I ho fan amb aquella satisfacció que els dóna l’opció de disparar a matar en qualsevol moment.
La cultura i, sobretot, el mercat de les armes és un element ben viu al Darfur, del que uns pocs se’n beneficien i molts en surten malparats.

Ajudant a pescar

Programa Mundial d'Aliments

Hi ha un proverbi Xinès que diu que donant un peix a un home l’alimentes per un dia, però ajudant-lo a pescar l’alimentes per a tota la vida. És una dita més que popular i sobre-utilitzada, però ajuda novament a entendre la importància que té un bon concepte del que és l’ajuda humanitària.
Des de fa més d’un any, el Programa Mundial d’Aliments (PMA) té un projecte al Darfur que consisteix a organitzar petits mercats de productes bàsics (sucre, farina, oli, ous, cereals…) que els seus beneficiaris obtenen bescanviant els tiquets que l’organització els dóna. Els que “venen” aquests productes no són responsables del PMA, sinó mercaders i comerciants locals que després de distribuir els aliments que ells mateixos compren als ramaders i pagesos de la zona, canvien els tiquets que han obtingut per una suma de diners prèviament acordada amb el PMA.
Es tracta d’un mecanisme que alhora d’assegurar  l’alimentació bàsica als més necessitats, contribueix a la consolidació i creixement de l’economia local.
Actualment al nord del Darfur hi ha més de 200.000 persones que se’n beneficien d’això (la majoria, residents en campaments de desplaçats) i l’èxit que ha tingut la iniciativa permetrà estendre-la a altres zones.
És cert que això no substituirà mai la distribució directa d’aliments a zones d’emergència (que malauradament sempre n’hi haurà), però és una contribució a trencar amb el tòpic que l’ajuda humanitària només crea més necessitat.

Programa Mundial d'Aliments

Retrats per a la vergonya

Dia Mundial contra les Mines, Darfur, Sudan

El Suleiman Fatul, un noi de 10 anys de Dar al Salam (Darfur, Sudan), arrossega una profunda timidesa, molt estranya per a un nen de la seva edat. Fa sis anys, l’explosió d’una bomba que havia quedat abandonada prop de casa seva li va esgarrapar tota la seva bellesa per sempre més. I ara, quan la seva famíia rep visites a casa, no mira mai als ulls dels convidats i sempre procura d’amagar-se darrere la figura del seu pare.
El Harum Ali, de 17 anys i originari de Mellit (també al Darfur), exhibeix una actitud molt més extrovertida. Malgrat haver perdut dos germans i la movilitat de tot el seu cos després de l’explosió d’una altra bomba amb la que estava jugant el passat mes de gener, el Harum agraeix l’atenció que rep cada dia dels metges, de la seva família i dels seus tres amics que estan amb ell nit i dia des que va sofrir l’accident.
Tots dos, a pesar del sofriment de les seves experiències, accepten de bon grat ser retratats per a un reportatge que commemora el dia contra les mines. Volen que els seus rostres i les seves ben visibles ferides avergonyeixin tots aquells que participen activament en un conflicte que s’està allargant massa al Darfur.
Les Nacions Unides van batejar el 4 d’abril com el Dia International per a la Informació sobre el Perill de les Mines, perquè hi ha molta feina a fer a l’hora de conscienciar a la gent (sobretot als nens) dels perills que comporta manipular explosius que han quedat abandonats durant o després d’un conflicte bèl·lic. Però és important no descuidar que els responsables d’aquestes tragèdies no són els infants per desconèixer les conseqüències dramàtiques que poden comportar aquests artefactes, de vegades petits com una capsa de xiclets. Els principals i únics responsables són aquells que, a més de matar-se els uns als altres per uns ideals absurds, deixen la seva merda escampada per tot arreu.

Dia Mundial contra les Mines, Darfur, Sudan

Entre l’amor i l’odi

Darfur

Avui, mentre practicava esport al campament de les Nacions Unides a El Fasher (Darfur), m’ha sorprès primer una terrible tempesta de sorra i, tot seguit, un violent ruixat que  m’ha deixat moll com una sopa. I és en aquesta curiosa (però típica) situació en què m’he adonat que viure i treballar al Darfur no deixa mai indiferent a ningú. És impossible! Els que som aquí i no som d’aquí acabem per estimar bojament aquest país o a odiar-lo sense miraments. No hi ha terme mig.
Estimes el Darfur per la seva gent, per la seva gran senzillesa i pel seu cor tendre, pel seu orgull i per les seves conviccions culturals i patriòtiques. Els paisatges verds durant l’època de pluges i els que són torrats durant la resta de l’any mostren un espectacle continu. Les possibilitats de desenvolupament del Sudan són molt prometedores i el seu potencial turístic és tota una esperança. Els valors negatius del sistema capitalista pràcticament no han aterrat al Darfur i conviure entre cabres, rucs, gallines i camells passejant pels carrers, es combina amb l’agradable sensació de què la gent sap viure el seu temps: els nens jugant en el seu temps lliure i els adults reunits a peu de casa durant llargues hores de conversa.
Però el Darfur és a la vegada una terra desagraïda de conflictes i desavinences tribals, un lloc on les persones només treballen el mínim imprescindible. Es una societat que difícilment vol entendre res que no sigui sudanès i no és capaç de mirar més enllà de les seves fronteres i de les seves limitacions religioses. Una terra de dificultats climatològiques, de gastronomia pobre i de poca estima per la seva riquesa cultural. Viuen el present i poc els importa el futur.
Per a molts resulta francament difícil estimar el Darfur. Pràcticament impossible. I és per això que la immensa totalitat de cooperants internacionals es prenen l’estada com una cosa ben temporal.
Jo, de moment, m’inclino per sentir-me atret per aquesta terra que tant m’està ensenyant. I és per això que, després de menjar sorra i quedar xop durant la tempesta… m’ha envaït una agradable sensació de felicitat.

Articles més antics
Articles més recents