Periodisme

La vida segueix obstinada l’Afganistan

  • L’Afganistan viu amb resignació una història de tres dècades de guerres.
  • KABUL. 15 December 2015. A woman with a child walk by in Mandawi Market in Kabul, Afghanistan. Photo by UNAMA / Albert Gonzalez Farran

    Gent passejant pel mercat de Mandawi, un dels més importants de Kabul (Afganistan). Foto de l’Albert González Farran per UNAMA.


     
    La meva experiència a Kabul, a l’Afganistan, ha estat curta, però intensa. Tot i que durament limitat per les restriccions que imposa la inseguretat d’aquest país, he pogut tastar les mels d’una ciutat que la seva elevada pol·lució la converteix en un lloc amb una llum molt especial per fotografiar.
    El mercat de Mandawi, al nord del riu Kabul, hi ha una gran activitat que sembla aliena a les bombes i atacs suïcides dels talibans. “Cada dia juguem amb la nostra vida”, diuen alguns mig somrients però amb l’amargor d’algú que està dient una veritat molt trista. En qualsevol moment, una explosió pot canviar completament el curs de l’aparent tranquil·litat de la vida dels afganesos.
    No els preocupa que els facin fotos. De fet, a molts els agrada. I no tan sols això. Un cop retratats, et conviden a prendre el té amb ells. I és que segons em va comentar un company que hi va estar un llarg temps a l’Afganistan, “en aquest país estan tan acostumats a veure milers de periodistes estrangers cobrint les seves guerres durant les darreres dècades, que els fotògrafs s’han convertit en un membre més de la seva societat”.

    El nou llenguatge multimèdia

  • Explorar el món del vídeo i l’animació és, per als fotògrafs, una barreja de necessitat i curiositat.
  • El fotoperiodista basc Mikel Aristregi, a qui li tinc una gran admiració i estima, va publicar fa poc un article al seu blog on radiografia gairebé a la perfecció el que ens passa o ha passat a la gran majoria de professionals del sector.
    La transició de la imatge fixa al moviment està sent una realitat que ens ha arribat a molts per les exigències d’un mercat cada cop més competitiu o per una curiositat que ens ha anat devorant de mica en mica.
    Les complicacions tècniques i econòmiques que es deriven del periodisme multimèdia, on un professional ha de vetllar perquè les fotografies continuïn sent atractives, que les seqüències segueixin un ordre narratiu coherent i que el so s’escolti amb nitidesa, fa que tot sigui més difícil i costós.
    Però és clar. Ningú va dir que el periodisme fos una cosa senzilla i, ni de bon tros, avorrida.

    Rèquiem per un gran amic

  • Era del Darfur, dur com una pedra i afectuós com un nen. Però va morir d’una forma sobtada, que a tots ens ha sorprès.
  • UNAMID's Protection of Civilians

    A l’Emadeldin Rijal li deien la Roca, perquè era fort, ple de vida i d’energia. Però per dins era tou com un infant, tan pacífic i reposat que sempre es deixava portar sense queixar-se.
    Fa un parell de dies, sense avisar, va deixar tothom sobtat en morir-se. Va ser ràpid i fulminant i va deixar un buit a casa i entre els amics i col·legues.
    L’Emad era la Roca del Darfur, un home amb la integritat i l’orgull que caracteritza els homes d’aquesta terra.
    Estava preparat per assumir tots els reptes que se li posessin per davant i, sobretot, estava compromès a ajudar el seu poble amb les millors eines que tenia a l’abast.
    Se’l trobarà a faltar l’Emad. La seva curta vida va tenir un gran sentit i em va acompanyar uns anys. La seva mort ens fa adonar que aquí al món hi som una estoneta, sense gaire temps a perdre en absurditats.
    Fins una altra, amic.

    Elaborant la veritat

    1796470669_86adbbf619_z

    Aquesta fotografia és anònima i captada el septembre de 1940 a Londres, durant els bombardejos de l’aviació nazi a la II Guerra Mundial. Sembla una situació inversemblant: tres personatges consultant els volums de la biblioteca de Holland House d’unes prestatgeries que han quedat miraculosament salvades pel pas de les bombes. És gairebé segur que el fotògraf va demanar als tres individus que es col·loquessin en unes posicions estèticament calculades i fessin veure que estaven absorvits per la literatura que s’havia salvat de la destrucció. Un resultat agradable als ulls i que dóna una informació prou contundent sobre els sotracs de la guerra.
    Es podria fer un llarg debat sobre el nivell de veritat que té aquesta imatge. És això, en definitiva, fotoperiodisme? O és una manipulació en tota regla?
    També es podrien citar altres casos sospitosos com els de la llegendària imatge del soldat republicà abatut a la Guerra Civil espanyola de Robert Capa (alguns sostenen que el milicià en qüestió tan sols estava simulant una caiguda durant una instrucció), la plantada de bandera dels soldats nordamericans a Iwo Jima fotografiada per Joe Rosenthal o la imatge de Yevgeny Khaldei de la Berlin alliberada per les tropes soviètiques el 1945.
    Alguns crítics diuen que és a partir de la guerra del Vietnam quan els més coneguts fotoperiodistes deixen de prefabricar la realitat abans de fotografiar-la.
    Però, per ser sincer, jo no estic gaire convençut. El sol fet de demanar a un jugador de tennis que mossegui la seva medalla o a dos polítics que tornin a encaixar les mans per segona o tercera vegada… podrien ser també considerades situacions que alteren la realitat més estricta per posar-la al servei de la informació.
    Aquesta fotografia ensenya una veritat elaborada i que per molts és motiu d’enuig. Alguns manuals d’ètica ho rebutgen, però és ben cert que es practica diàriament. I jo no vull ser el que llença la primera pedra.

    World Press Photo

    Anthony Suau

    El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona exposa, fins 13 de desembre, les imatges guanyadores d’una nova edició del prestigiós World Press Photo, l’autèntica NBA del fotoperiodisme mundial. Acudir a un esdeveniment d’aquestes característiques ens fa adonar de moltíssimes coses i, especialment, de les injustícies que tot sovint esclaten a diferents racons del món. Són els testimonis més esquinçadors capturats per fotògrafs valents que s’han exposat a nombrosos perills per ensenyar a la humanitat la cruesa de la nostra condició.
    Molt sovint s’ha criticat la premsa gràfica i els festivals de fotoperiodisme de jugar amb la pornografia del dolor. Moltes persones lamenten que hi hagi sempre una preponderància, gairebé morbosa, d’imatges que mostren explícitament el dolor, la fam, les mutilacions, les tortures, la guerra i la mort…
    En certa manera és cert, però també necessari. No hem d’oblidar que necessitem d’aquestes imatges per adonar-nos que la vida en aquest món no sols és la que veiem quan sortim de casa, sinó aquella a la que considerem ben llunyana, però que no per això deixa de ser real. Calen imatges dures, escabroses, punyents i esfereïdores perquè ens facin sortir de la nostra realitat de cotó fluix. Sense aquesta visió colpidora de la realitat, no se’n podria dir fotoperiodisme. Perquè és precisament aquesta disciplina de la fotografia la que s’encarrega de difondre realitats d’aquest tipus i deixa l’estètica en un pla secundari.
    Però no tot és sang i fetge. I queda demostrat amb la fotografia guanyadora del World Press Photo 2009 (a dalt reproduïda). És una imatge capturada pel fotògraf nordamericà Anthony Suau a Cleveland (Estats Units). Aquí no hi ha dolor explícit, és evident. Sols un policia empunyant una arma a l’interior d’una casa que ha estat desnonada per ordre del jutge per un impagament. Però no per això deixa de ser tant o més dura que veure un soldat mort a l’Iraq o un cos destrossat per un terratrèmol. La imatge d’Anthony Suau és la viva expressió de la crisi econòmica d’aquests temps, combinada amb la violència d’Estat i amb la vulneració d’un dret fonamental com el de tenir una llar. Són temps ben complicats els que vivim i l’esplèndida creativitat d’Anthony Suau permet copsar una tragèdia sense la necessitat de ser pornogràfic.

    Articles més antics
    No hi ha articles més recents