Poble

Durs com la pedra

Displaced families in Labado

Un gran amic sudanès em va dir una vegada que el poble del Darfur està fet d’una pasta especial. Cada cop que algú els fa caure, els darfurís es tornen a aixecar. I així cada cop que sofreixen un revès, tornen a posar-se d’empeus amb orgull i perseverància. Homes, dones, vells i infants, tots ells amb la dignitat que els caracteritza, reapareixen d’entre les runes amb l’objectiu de resistir. I així un cop, i un altre, i un altre, de forma indefinida. Són una gent dura i resistent, com la pedra mateixa de la terra que trepitgen.
Labado, que en la llengua local significa “amagatall”, és un llogarret situat al mig del no-res al Darfur Est, entre les ciutats de Nyala i El Daein. Allí, des dels enfrontaments que van esclatar entre l’exèrcit, les milícies i els moviments rebels el passat mes d’abril, la població local ha quedat desamparada. Tots han abandonat les seves llars i han instal·lat precàries cabanes al voltant del campament de les Nacions Unides. No tenen assistència mèdica, l’accés a l’aigua i al menjar està limitat i no poden seguir conreant les terres ni cuidar el seu bestiar per por de ser novament atacats. Però mentre que l’ajuda humanitària encara està per arribar, ells no es queden amb els braços creuats i busquen subsistir amb allò que gairebé no tenen. I ho aconsegueixen.
El mateix amic sudanès em va dir que l’únic que necessita la gent del Darfur és que la deixin en pau d’una vegada. Mai més ben dit. No són estúpids. Ells ja saben com sobreviure en la seva pròpia terra. El problema és que hi ha algú que sembla entossudit a fer-los caure tantes vegades com s’aixequin.

No hi ha articles més antics
No hi ha articles més recents