Pobresa

Què fas?

 
Aquesta és la conversa que vaig tenir ahir amb el William Deng, un treballador humanitari de 18 anys que viu en una petita cabana amb la seva família als afores d’Aweil, al Sudan del Sud:

– Què fas quan acabes de treballar?
– Vaig a collir llenya amb el meu pare.
– Sí. D’acord. Però què fas en el teu temps lliure?
– Sóc a casa.
– Sí, ja. Però què fas a casa?
– ?
– Em refereixo a si fas alguna cosa. Com llegir…
– Ah! Ja ho entenc. No. No llegeixo. No tinc llibres.
– Escrius, escoltes la ràdio, jugues a cartes?
– No tinc paper, ni ràdio, ni cartes…
– I què fas en el teu temps lliure?
– Sóc a casa.

Fa uns anys, un veterà cooperant que viu a Etiòpia em va assegurar que en moltes llengües locals africanes la paraula “avorriment” ni tan sols existeix. Potser el mot el van inventar empreses que volen vendre llibres, paper, ràdios i cartes per fer-nos veure que si no en consumim estarem perdudament avorrits. Però a mi el William no em va semblar que estigués avorrit…

Arruïnats de classe mitjana

La classe mitjana al Sudan del Sud no sols està desapareixent. S’està arruïnant.

 
Les recents investigacions de la plataforma The Sentry denuncien que líders polítics del Sudan del Sud han fet “desaparèixer” durant els darrers anys milers de milions de dòlars procedents de l’ajuda internacional i ara llueixen sense vergonya habitatges de luxe a l’estranger, comptes bancaris milionaris i viatges de plaer en primera classe i hotels de cinc estrelles.
Mentrestant, el país està arrossegant una de les crisis humanitàries més dures de la història i del planeta. Amb una inflació que ja supera el 800%, cinc milions de persones amb necessitat alimentària urgent i 2,5 milions de desplaçats i refugiats per culpa d’una guerra civil inacabable, el país està en fallida total.
I la realitat més trista és que els ciutadans de classe mitjana, aquells que tenen feines estables i més o menys importants, i que se’ls suposa el motor per treure el país del pou, no sols estan desapareixent, sinó que també s’estan arruïnant. Metges, professors, funcionaris, empresaris… tenen uns sous tan ridículs que no serveixen ni per cobrir les despeses mèdiques o l’aigua potable de les seves famílies.
Betty, una infermera que fa 24 anys treballa a un hospital de Juba, té ara un sou devaluat de 10 dòlars al mes, però en fa quatre que no cobra perquè no hi ha diners a les arques del ministeri. Moses, que regenta una parada de fruita al centre de la ciutat, ha enviat la seva família a Uganda perquè en qualitat de refugiats tindran menjar assegurat; i Tabitha, una professora d’universitat amb un sou “alt” de gairebé 200 dòlars al mes, ha de resar perquè els seus fills no es posin malalts i facin perillar l’economia familiar.
La classe pobra està augmentant de forma desesperada al país més jove del món i aviat ja no quedarà ningú per remuntar-ho.

Podeu llegir l’article sencer aquí (en anglès).

Sobreviure amb fulles i fruits bords

La meitat dels habitants del Sudan del Sud viu sense saber quan tindrà el proper àpat.

 
Fulles dels arbres i fruits bords collits cada cop més lluny de les zones poblades. Aquesta és l’única alternativa per a molts habitants del Sudan del Sud que ja no tenen gaire més per sobreviure. Es tracta d’un país on gairebé sis milions de persones sofreixen inseguretat alimentària, per culpa del conflicte armat i per la greu crisi econòmica que els està escanyant. Els actors humanitaris ja no donen a l’abast, tant per les dificultats logístiques d’arribar a tots els racons del país, com pel greu forat financer provocat per uns donants que cada cop confien menys en un país on la corrupció és a l’ordre del dia polític.
La gent menja fulles i qui més ho paguen són els vells i els infants, que sovint sofreixen problemes d’indigestió o una malnutrició tan severa que ONGs com Metges sense Fronteres adverteixen que el país frega ja els nivells d’emergència.
Si a tot això se li afegeix una guerra encara bategant, amb violacions, execucions i destruccions constants, costa de creure que la humanitat hagi decaigut a estats paleolítics…

Feu clic aquí per veure el recent video-reportatge produït per a France Presse (en anglès)

Aquesta estúpida crisi no s’ha acabat

Molts, sobretot els polítics, presumeixen que el país s’està recuperant de la crisi. I no saben que el carrer explica una altra realitat.

 
Malgrat que les xifres macro-econòmiques són l’argument per a aquells que creuen que ens estem recuperant, és obvi que passejar-se pels carrers de Barcelona o de qualsevol altra ciutat espanyola ens ensenya una realitat ben diferent.
La pobresa ha arribat a uns extrems que s’està convertint en un fet ben normal i quotidià. Ens estem acostumant massa a veure gent dormint als caixers automàtics, als parcs o als porxos dels edificis; joves i grans remenant dins els contenidors de brossa per veure què n’aprofiten; immigrants que són injustament acusats d’espoliar el nostre moribund estat del benestar; i, fins i tot, petits comerciants que supliquen ajuda als seus propis clients. El quadre és demolidor.
Hem assolit una dinàmica en què els que tenen diners ja no veuen els que no en tenen. I els que no en tenen, viuen amb una resignació que fa mal. I mentre, aquells que han convertit la nostra societat en un mercat, celebren que aquesta estúpida crisi ja s’està acabant.

“Això ja no és notícia”

El Sereif és una localitat del Darfur (Sudan) que ha multiplicat almenys per 10 la seva població en els darrers quatre mesos. A principis d’any, uns terribles enfrontaments per unes mines d’or entre dues tribus rivals (Benihussein i Abbala) van ocasionar un centenar de morts i més de cent mil desplaçats. Molts d’ells van anar a parar a aquesta petita població que ara es troba saturada.
L’hospital, que es va reobrir a causa de l’allau de desplaçats amb només un sol doctor, atén cada dia una mitjana de 300 pacients. Una greu epidèmia de malària i hepatitis està acabant amb la vida de molts d’ells, així com la de nadons que neixen prematurament o tenen greus síntomes de malnutrició.
Mentre segueixen els fracassats intents de reconciliació entre les dues tribus, la situació sanitària d’aquesta comunitat és força crítica. Vaig ser-hi el passat dilluns, per fotografiar aquestes víctimes i amb l’intent de denunciar públicament un fet que es repeteix massa sovint al Darfur sense que hi hagi gaire esforços per posar-hi remei. Però per a alguns, “això ja no és notícia”.
És clar. La misèria en què viuen els dos milions de desplaçats del Darfur es remunta a tants anys enrere (més de deu) que per a molts ja no paga la pena seguir comentant-ho. “Si al Darfur cada dia es mor gent per falta d’atenció mèdica, de deshidratació o una alimentació deficient, quina és la notícia fresca?”, diuen. És clar. Deixem-los morir a esquenes de l’opinió pública, perquè ha esdevingut una cosa tan normal que no desperta les nostres acostumades consciències.
Així doncs, què? Cal que els fotoperiodistes elaborem històries noves per atreure l’atenció? O potser tots plegats hauríem de fer una mica d’esforç per prestar atenció a les desgràcies desafortunadament repetides? O potser les dues coses?