Polítics

Llenguatge corporal

  • En la meva carrera, he après com és d’important el llenguatge corporal en fotoperiodisme. Aquesta setmana, aquesta lliçó m’ha quedat confirmada.
  • L’ambaixadora nord-americana a les Nacions Unides Nikki Haley saluda el President del Sudan del Sud, Salva Kiir, en una reunió a Juba el 25 d’octubre de 2017. Foto de l’Albert González Farran / AFP


     
    El president del Sudan del Sud, Salva Kiir, està dret, sol, en una gran sala de reunions de la seva oficina, exposat a les càmeres i a un grup de periodistes, alguns dels quals l’interpel·len perquè respongui a les seves preguntes inquisitorials.
    Després d’uns trenta segons que devien fer-se molt llargs i que semblaven haver estat imposats a propòsit, arriba per fi la seva convidada, l’ambaixadora dels Estats Units a l’ONU, Nikki Haley, una de les més importants figures de l’administració de Donald Trump. I arribava caminant de pressa, amb decisió ferma, amb una evident autoconfiança, allargant la mà somrient i amb un toc de supremacia no gaire evident per no trencar el protocol diplomàtic. I ho feia gairebé dominant el President, que seguia quiet i amb un posat d’espera desesperada.
    Els periodistes no sabem què va passar i què es va dir en aquella reunió a porta tancada entre aquests dos polítics de rellevància. Però el llenguatge dels seus cossos va explicar algunes coses. Un llenguatge que va quedar immortalitzat al servei de l’opinió pública, que segur que en va treure les seves pròpies conclusions.

    Primer, els humans

  • Pena i nàusees m’estan provocant els discursos que exclouen i menyspreen els immigrants en aquesta campanya electoral.
  • 23 April 2015. Barcelona: 'Fodoy', from Gambia, attends practicals lessons of sewing by the owner (left) of a workshop in Barcelona, Spain. He has experience as a tailor back in his country and he wants to develop his skills. 'Fodoy' is a nickname for this migrant from Gambia, who arrived to Barcelona in 2007 without residence permit. He fled the country due to political prosecution and departed in a boat to Canary Islands. Then, the Spanish authorities reallocated him to Valencia and then to Barcelona. His asylum request has been blocked until 2017 due to having been condemned for drugs dealing. Until then, he is struggling to find accommodation and to have income to survive, although organizations such as CCAR assist him from time to time. Photo by Albert González Farran, CCAR

    “Primer els de casa”. Què carai vol dir això? Ja no sols és greu sentir-ho de la boca de candidats polítics del nostre país, perquè se’ls suposa un grau de responsabilitat. Sinó també perquè conté una càrrega d’odi que fa que semblem menys humans.
    Som precisament els de casa, els europeus, els que durant segles hem espoliat els països del Sud fins a la sacietat. Si ara vivim com vivim és “gràcies” al robatori continuat de l’Àfrica, l’Àsia i Amèrica del Sud.
    I ara, quan veiem l’arribada dels immigrants com una invasió i temem per una davallada del nostre benestar, els volem ben lluny. Que no molestin…
    Tot i que cada cop tinc més dubtes, encara vull pensar que la nostra condició és prou humana com per acceptar que no cal estrenar cotxe tan sovint com volem o no necessitem parlar amb l’Iphone més innovador. És prioritari que hi hagi més gent que també pugui gaudir de la nostra qualitat de vida.

    No hi ha articles més antics
    No hi ha articles més recents