President

Aire fresc

  • Libèria obre una nova era política, lluny de la guerra fratricida de fa gairebé 15 anys
  • Joves celebren la investidura de George Weah com a president de Libèria a l’estadi de Monròvia, el 22 de gener. Foto de l’Albert González Farran per a la UNMIL


     
    Després de dos anys cobrint el sense-sentit de la guerra i la fam al Sudan del Sud, en què hi ha poc espai per a l’optimisme i on s’imposa una pesada redundància de desgràcies humanitàries, vaig aterrar fa un mes a Libèria on l’escenari és completament diferent i, encara que no idoni, suposa una autèntica alenada d’aire fresc. George Weah, conegut per molts com una estrella del futbol, és ara president del seu país. Per primer cop, es va decidir celebrar la cerimònia d’investidura del passat dia 22 a l’estadi més gran que té la capital, Monròvia. Un gest perquè més de 30.000 persones poguessin presenciar, i sobretot celebrar, l’inici d’una nova etapa política. En un país on encara la corrupció i les desigualtats són una constant, em trobo que l’esperança i les ganes de tirar endavant em canvien la manera de mirar l’Àfrica. Ja en tenia ganes.

    Llenguatge corporal

  • En la meva carrera, he après com és d’important el llenguatge corporal en fotoperiodisme. Aquesta setmana, aquesta lliçó m’ha quedat confirmada.
  • L’ambaixadora nord-americana a les Nacions Unides Nikki Haley saluda el President del Sudan del Sud, Salva Kiir, en una reunió a Juba el 25 d’octubre de 2017. Foto de l’Albert González Farran / AFP


     
    El president del Sudan del Sud, Salva Kiir, està dret, sol, en una gran sala de reunions de la seva oficina, exposat a les càmeres i a un grup de periodistes, alguns dels quals l’interpel·len perquè respongui a les seves preguntes inquisitorials.
    Després d’uns trenta segons que devien fer-se molt llargs i que semblaven haver estat imposats a propòsit, arriba per fi la seva convidada, l’ambaixadora dels Estats Units a l’ONU, Nikki Haley, una de les més importants figures de l’administració de Donald Trump. I arribava caminant de pressa, amb decisió ferma, amb una evident autoconfiança, allargant la mà somrient i amb un toc de supremacia no gaire evident per no trencar el protocol diplomàtic. I ho feia gairebé dominant el President, que seguia quiet i amb un posat d’espera desesperada.
    Els periodistes no sabem què va passar i què es va dir en aquella reunió a porta tancada entre aquests dos polítics de rellevància. Però el llenguatge dels seus cossos va explicar algunes coses. Un llenguatge que va quedar immortalitzat al servei de l’opinió pública, que segur que en va treure les seves pròpies conclusions.

    No hi ha articles més antics
    No hi ha articles més recents