Presó

Quan la llum arriba

UNAMID 20130903 Albert Gonzalez Farran HumanRightsProjectsElGeneina 217

La fotografia té el seu component màgic. A part de ser una activitat que requereix treball, dedicació i formació constants, hi ha alguna cosa que també la fa extraordinària. Alguns dels factors (no tots) que fan que una imatge sigui excel·lent no sempre els pot controlar el fotògraf i, es vulgui o no, de vegades cal encomanar-se a la sort.
Això em va passar ahir en un centre de detenció a El Geneina, al Darfur Oest. Alhora de fotografiar les cel·les, tenia l’ordre d’evitar qualsevol imatge on aparegués un sol detingut. Era difícil i limitava la meva feina. Però no m’esperava que la llum d’aquells instants, a la una del migdia, m’arribés tan favorablement. Treballant des de dins la mateixa cel·la, les ombres dels barrots van omplir una paret que, d’una altra manera, hauria quedat buida i avorrida.
La sort va fer que una fotografía que podia haver estat “una més” es convertís en una de ben atractiva. Però també diuen que la sort és dels que la busquen…

Carn de presó

Ex pres

Entrar en el món dels presos és una tasca ben difícil. Per culpa de l’opacitat de l’administració (concretament de la Generalitat) que no m’ha permès mai accedir a l’interior d’un centre penitenciari, vaig optar fa poc per entrevistar aquelles persones que, per un motiu o altre, havien passat per la dura experiència d’estar entre reixes. Com el cas del Fernando Canalejo (a la imatge), que es va passar sis mesos tancat al centre de Ponent (Lleida ciutat) per un crim que no va cometre. El jutge va dictar-li presó provisional per estar pressumptament implicat en un cas d’estafa d’immigrants i finalment va quedar demostrat que ell era innocent. L’experiència penitenciària no l’oblidarà mai (les pallisses a les dutxes, les fel·lacions obligades, els intents de suïcidi…).
La presó és com un microcosmos amb les seves pròpies lleis i amb un sistema de funcionament molt semblant a l’exèrcit. Els més veterans són els que manen, els dèbils creuen, els estrangers formen les seves bandes i els ‘xivatos’ sempre acaben rebent el seu merescut.
Entrevistar mitja dotzena d’expresos va ser com entrar en un món del que ells sempre se sentiran implicats. Ser un exconvicte és com un tatuatge que no s’esborra mai. Un record que queda enquistat en la memòria. Una experiència desagradable que, ni molt menys, està pensada per a la reinserció, sinó més aviat per a la marginació.

No hi ha articles més antics
No hi ha articles més recents