Procés de pau

Pau, desenvolupament i una foto que faci justícia

Displaced People in Shangil Tobaya

Al Darfur s’ha plantejat sovint la pregunta del milió d’euros: és necessària la pau abans d’invertir en desenvolupament? O cal desenvolupament per garantir la pau?
Avui en dia, quan ja han passat més de deu anys des que es va iniciar el conflicte al Darfur, aquesta pregunta ja ha deixat de ser vàlida. Des de fa molt de temps, els processos de pau i desenvolupament s’estan donant de forma simultània i hem d’admetre que en aquesta regió d’Àfrica segurament caldrà reconsiderar els paràmetres convencionals de la cooperació.
Mentre que encara els principals grups armats no han firmat cap acord amb el Govern i que les milícies segueixen saquejant tot el que troben, la població civil, així com també els centenars de milers de persones que viuen en campaments de desplaçats, no aturen el seu pas ferm cap al futur.
Com ja he escrit algun cop, la gent del Darfur és dura, persistent i incansable. Això queda demostrat quan veiem que, malgrat el conflicte armat, la societat segueix activa construint escoles i clíniques, conreant terres i alimentant el bestiar, formant universitaris i ideant nous models econòmics, ampliant serveis i aixecant edificis amb materials més eficients.
El progrés no s’atura al Darfur, malgrat les bombes i els fusells. Mentre la comunitat internacional ha de seguir prioritzant la necessitat d’abandonar les armes, no pot donar l’esquena al suport econòmic, tècnic i humà que la regió necessita per a un desenvolupament eficaç.
I amb tot això, també cal reorientar el nostre fotoperiodisme i fer que sigui un mirall fidel del Darfur. Sabem que imatges de nens desnodrits, mares desesperades, homes errants i soldats en lluita són una aposta segura d’èxit editorial. Però cal fer justícia a la complexa realitat del Darfur, a aquella que també ens mostra pagesos compromesos amb el medi ambient, mestres amb una gran preparació intel·lectual, artistes amb idees originals, enginyers amb gran capacitat i metges sobradament experts.

La ciutat dels gratacels avorrits

Doha, Qatar

Doha (la capital del Qatar) és una ciutat que de vegades sembla de broma. És com quan de petits jugàvem al Monopoli a construir hotels i gratacels per acumular beneficis i fer fortuna. Doha és una ciutat on manen el petroli i el gas. Mentre aquests durin, el progrés de la ciutat (i del país sencer) seguirà creixent a una velocitat exponencial.
Passant aquí dos dies per cobrir les primeres reunions del document de pau del Darfur que es va firmar ara fa un parell de mesos, he pogut fer una ràpida radiografia del que es cou en aquest país. Segurament és una mirada massa superficial per ser creguda, però és ben bé una impressió força versemblant de tota aquesta amalgama d’edificis que s’apilonen de forma estrafolària.
Taxistes, cambrers, conserges, personal de la neteja i, fins i tot, periodistes solen ser estrangers que vénen a Qatar a guanyar-se un diners que a la població nacional els sobra. És fàcil distingir els autòctons pel seu vestuari característic, per la seva refinada manera de ser i per la gairebé nul·la aparença d’estar gaire estressats.
Doha és una ciutat d’horitzons avorrits que s’ha fabricat a cop de talonari. Els hotels s’aixequen com bolets sense aparent ordre i, de vegades, els separa un tros de desert que encara no s’ha urbanitzat. Sense parcs ni edificis històrics, algun museu dissenyat a última hora i amb una platja poc freqüentada, l’única diversió d’aquí són diversos centres comercials de dimensions estratosfèriques.
L’estratègia de Qatar per quan s’acabin els seus recursos petrolífers no és dolenta. Inverteixen en l’estranger i en la seva presència en la política internacional (com en el cas del seu arbitratge en el conflicte del Darfur). Ara, fins i tot, el seu nom surt a la samarreta del Barça.
A unes hores d’agafar el vol de tornada cap al Sudan, hi ha una cosa que tinc ben clara: aquest país no entra en les meves prioritats per passar unes vacances…

No hi ha articles més antics
No hi ha articles més recents