Projecte

Rostres de dignitat

Pallaqueras in La Rinconada

Després d’estar-me gairebé un mes a La Rinconada, un poble miner a prop de 6.000 metres d’alçada als Andes del Perú, puc dir que he après moltes coses. Allí he estat treballant en el meu darrer projecte fotogràfic, convivint hores i hores amb miners i pallaqueras (les dones que arrepleguen les restes que rebutgen a les mines), nens i metges, policies i prostitutes, comerciants i autoritats locals, treballadors socials i mestres… Al final, de les moltes conclusions que n’he extret, puc destacar aquella que m’ha fet valorar enormement els esforços d’un col·lectiu que dedica una gran part de la seva vida a construir els seus somnis.
La gent que viu i treballa a La Rinconada només és allà per un simple motiu: l’or. Aquest mineral engreixa les seves butxaques i obre portes a moltes possibilitats futures. Molts es prometen pujar a les mines per una curta temporada i s’hi acaben estant gairebé tota una vida, sofrint les inclemències més inhumanes (manca d’oxigen, un fred glacial, aigua contaminada, deixalles i excrements per tot arreu, un alt índex de delinqüència…). Però l’or funciona com un imant que fa difícil desampallegar-s’hi.
Els rostres que es veuen a La Rinconada són de gent que dedica esforços increïbles per crear una esperança a les seves vides. És cert que molts acaben al pou d’alcoholisme i la drogadicció, es perden entre els prostíbuls i es gasten les seves fortunes en regals superflus. Però no treu mèrit que dediquin a passar-se llargues hores remenant-se a les entranyes d’una muntanya freda i inhòspita, lluny del caliu de les seves famílies i terres i renunciant als plaers de la comoditat.
Aquest esforç els fa ben dignes i la intenció és fer-los justícia quan aquest projecte fotogràfic acabi veient la llum.

Cosida a trets

Madina Ali Abdala

Ens vam entendre des del primer dia. Va ser en un bar de Gràcia, pels voltants de Nadal del 2010 (ja fa gairebé dos anys!). Va ser aquella química especial que apareix en comptades ocasions i que aquell dia va suposar l’inici d’una carrera que ara ha arribat a meta.
El Toni Romero i la Clara Tarrida són dos poetes que acaben de publicar el llibre-CD BSO & Poesia – L’ànima dels somnis. El treball que han fet és l’exemple viu de la literatura del segle XXI, en què s’agermana amb altres disciplines per tal de fer un producte perfecte. De la mà del músic i productor Ramon Pujol, amic i responsable dels estudis Casafont, a la Vall d’Ora (Solsonès), els dos poetes han elaborat un recull de 23 peces en què la poesia va més enllà del seu format habitual: al món sonor i musical.
I també hi ha hagut un espai per a la imatge. Amb un cop de sort, he aconseguit formar part del seu projecte. Em van encarregar donar cara i ulls a un dels seus poemes, Cosida a trets, un emotiu missatge dedicat a la infància que pateix als països en conflicte. I la cara i els ulls per aquesta història són de la Madina Ali, la nena que vaig escollir per ser la protagonista del videoclip que hem coproduït. La Madina és una nena que viu al campament de desplaçats d’Abu Shouk, al Darfur (Sudan), que juntament amb una bona colla de retrats d’altres nenes sudaneses i catalanes integren aquest sensible poema que plora la injustícia de les guerres en els infants.
El resultat final és una bona representació de com va començar a gestar-se aquest projecte multimèdia: un èxit absolut. Ha estat un viatge col·lectiu apassionant, on els nostres coneixements i experiències en els camps de la música, la poesia i la imatge s’han unit per fer un treball complet.

Projecte, La Rinconada

Cover

La Rinconada és un poble del sud del Perú, situat a la serralada dels Andes (a 5.000 metres d’alçada), que en els darrers deu anys ha sextuplicat la seva població per la presència d’or al subsòl. L’or ha fet que aquest lloc pateixi un increïble dèficit social. Milers de cabanes s’han construït sense control, els carrers estan sense asfaltar i no hi ha servei d’aigua ni clavegueram. Una policia gairebé absent no pot frenar la delinqüència comuna, la prostitució il·legal i el consum de drogues. Les deixalles i els excrements s’acumulen per tot arreu i els nivells de contaminació són alarmants. 
La Rinconada, sota la tirania de l’or és una proposta de projecte que he redactat darrerament amb la intenció, tard o d’hora, de fer un estudi amb profunditat de la vessant més social d’aquest lloc. Ja hi vaig ser allí l’any 2009 i en només un grapat de dies vaig descobrir que La Rinconada ofereix un enorme ventall de possibilitats fotogràfiques. No sols es tractaria de fer una denúncia de la situació degradant en què l’home ha caigut en aquest indret per tal d’esgarrapar una engruna d’or, sinó també per entendre com una comunitat nombrosa es replega i s’organitza al marge de les lleis.
El projecte compta amb nombroses dificultats, no sols econòmiques i logístiques, sinó també humanes. No és senzill accedir al col·lectiu dels miners (la majoria il·legals) que viuen i treballen a La Rinconada, a les seves dones i fills que hi participen, als comerciants, els distribuidors, les prostitutes, la policia… Tots ells prefereixen passar desapercebuts i no estar vinculats a una comunitat que viu a esquena dels valors humans.
Veurem si les portes s’acaben obrint…

Un bon parell de Collons

Llibret1201

L’Oriol Prat i el Jordi Jové, a part de ser dos dels meus millors amics, són uns músics excepcionals. Són Els Collons del Pare Rababa. De tot el que tenen al cap i al sentiment, en fan cançons. La veritat que d’una manera no gens convencional i és aquí on rau el seu èxit creatiu.
Després de molts anys esperant, per fi han publicat el seu segon disc. Es diu “Tenebrari”, el mateix mot que dóna nom a un triangular canelobre de 15 ciris que antigament se solia encendre per a l’ofici de Tenebres de Setmana Santa. I amb aquest obscur punt de partida, ells han volgut il·luminar el seu imaginari: la mort, la natura, els sentits… I tot plegat, amb la col·laboració musical del Pau Riba, el Roger Mas, el Ramon Pujol i l’Albert Higuero.
Els Collons m’han donat l’oportunitat d’il·lustrar aquest disc, una tasca completament nova per a mi i a la vegada molt llaminera. Es tractava, en definitiva, d’unir disciplines (la fotografia, la música i la poesia) i crear un tot que donés sentit al missatge dels Collons.
No sé si per a tothom la imatge triada és la millor per il·lustrar aquest treball, però la veritat és que ha estat fruit d’un treball col·lectiu d‘uns quants mesos.
La claror dels ciris encesos il·luminant un petit detall de Casafont (al Solsonès) és la forma més neta i pura  d’entendre la música dels Collons. Perquè la seva música és, per damunt de tot, sincera.
I al final del disc… per què no? Un cop de porta ben fort! Perquè després dels petits instants de llum i esperança que ens dóna la vida, només ens queda la mort i la foscor.

Projecte: Perú

Los Andes

En aquesta vida no es pot estar mai parat. Així m’ho han ensenyat moltíssims veterans no sols de la fotografia, sinó també de molts altres sectors laborals. És un consell que es pot aplicar tant en l’aspecte més profesional com en l’àmbit més personal. I és que l’existència humana és massa efímera i cal aprofitar cada detall, cada oportunitat, cada mínuscula aspiració… per tal de poder realitzar-se com a individu. De ben cert, són esforços i sacrificis que, en la seva justa mesura, acaben repercutint positivament.
Seguint aquest consell, ara emprenc una nova etapa en la meva vida. El diari local Los Andes de Puno (al sud del Perú) m’ha ofert l’oportunitat de col·laborar-hi com a fotoperiodista. Durant els propers mesos s’estableix un intercanvi força interessant pel qual jo també en sortiré beneficiat. Disposar dels contactes d’un mitjà de comunicació solvent (Los Andes és un rotatiu fundat l’any 1928) serà una oportunitat que m’obrirà les portes per conèixer una realitat ben llunyana: la dels nostres avantpassats colonitzadors, la dels indígenes que des de fa segles estan sotmesos als dictats d’Occident, la d’un continent que sempre es mostra convuls i despert, la d’una cultura ben interessant, la d’una realitat que aixeca passions, la d’una actualitat sempre vigent.
Anem doncs a tastar-ho.

No hi ha articles més antics
No hi ha articles més recents