Puno

Rostres de dignitat

Pallaqueras in La Rinconada

Després d’estar-me gairebé un mes a La Rinconada, un poble miner a prop de 6.000 metres d’alçada als Andes del Perú, puc dir que he après moltes coses. Allí he estat treballant en el meu darrer projecte fotogràfic, convivint hores i hores amb miners i pallaqueras (les dones que arrepleguen les restes que rebutgen a les mines), nens i metges, policies i prostitutes, comerciants i autoritats locals, treballadors socials i mestres… Al final, de les moltes conclusions que n’he extret, puc destacar aquella que m’ha fet valorar enormement els esforços d’un col·lectiu que dedica una gran part de la seva vida a construir els seus somnis.
La gent que viu i treballa a La Rinconada només és allà per un simple motiu: l’or. Aquest mineral engreixa les seves butxaques i obre portes a moltes possibilitats futures. Molts es prometen pujar a les mines per una curta temporada i s’hi acaben estant gairebé tota una vida, sofrint les inclemències més inhumanes (manca d’oxigen, un fred glacial, aigua contaminada, deixalles i excrements per tot arreu, un alt índex de delinqüència…). Però l’or funciona com un imant que fa difícil desampallegar-s’hi.
Els rostres que es veuen a La Rinconada són de gent que dedica esforços increïbles per crear una esperança a les seves vides. És cert que molts acaben al pou d’alcoholisme i la drogadicció, es perden entre els prostíbuls i es gasten les seves fortunes en regals superflus. Però no treu mèrit que dediquin a passar-se llargues hores remenant-se a les entranyes d’una muntanya freda i inhòspita, lluny del caliu de les seves famílies i terres i renunciant als plaers de la comoditat.
Aquest esforç els fa ben dignes i la intenció és fer-los justícia quan aquest projecte fotogràfic acabi veient la llum.

Nit de reis

Puno

Torno a ser a Puno (Perú), després de tres anys. Ser novament aquí suposa una experiència que em remou nombrosos sentiments. Mai m’havia oblidat dels impecables contrastos de la societat d’aquesta zona de l’altiplà, que viu entre el fervor religiós i la por als enigmes que amaga la terra (li’n diuen la Pachamama). Els peruans del sud consumeixen una quantitat desmesurada d’alcohol a la mateixa vegada que compleixen fidelment amb les obligacions amb l’Església.
La Nit de Reis és una més de les grans cites que provoca l’avinguda d’una enorme quantitat de gent a les portes de cada temple. No hi ha cavalcada, no hi ha caramels, no hi ha llums, ni confetti. “Només” hi ha cues de centenars de persones que es reuneixen per rebre la benedicció del capellà a les seves petites figuretes del nen Jesús. Tothom hi va amb els millors vestits, amb la seriositat tatuada a les seves cares i amb una devoció que els fa empényer els uns als altres per rebre l’aigua beneïda el més aviat possible.
En acabar el ritus, desen el petit nen de porcellana a casa i després, és clar, surten a consumir els centenars de litres de cervesa que els esperen.

Esquizofrènia religiosa

Curaire peruà

La gent del Perú viu entre dues tradicions. La que arrenca de mil·lennis enrere, quan les civilitzaciones inques i pre-inques habitaven aquestes terres; i la dels conqueridors espanyols que van imposar-los la seva cultura. Ara, en ple segle XXI, aquestes dues realitats conviuen plenament i entre la gent es desprén una autèntica esquizofrènia religiosa. Les creences ancestrals dels avantpassats aimares i quètxues conviuen amb sorpresa amb la fe catòlica més fervorosa.
Pràcticament el 90% dels peruans van regularment a missa i tenen una vocació sincera per Déu, Jesucrist, l’Esperit Sant i les verges. Compleixen amb els preceptes de l’Església Catòlica, organitzen sovint processons pels carrers dels pobles i ciutats i no obliden mai resar pels sants quan desitgen un bon futur.
Però a la vegada no obliden les pràctiques que han perviscut de generació en generació. Creuen en els ‘apus’ (els déus que viuen a les muntanyes), s’encomanen sovint als esperits benignes i practiquen tota mena de rituals per curar malalties impossibles i solucionar conflictes personals. Els pagaments a la mare terra (‘pachamama’ en llengua quètxua), les invocacions i, fins i tot, els sacrificis d’animals són pràctiques habituals que són respectades per les autoritats eclesiàstiques.
A la imatge superior, un mestre sanador de Puno (Perú) celebra un ritual amb un conillet d’Índies (‘cuy’ en llengua local). Aquest animal se sol sacrificar per arreglar tota mena de problemes de la gent.

Projecte: Perú

Los Andes

En aquesta vida no es pot estar mai parat. Així m’ho han ensenyat moltíssims veterans no sols de la fotografia, sinó també de molts altres sectors laborals. És un consell que es pot aplicar tant en l’aspecte més profesional com en l’àmbit més personal. I és que l’existència humana és massa efímera i cal aprofitar cada detall, cada oportunitat, cada mínuscula aspiració… per tal de poder realitzar-se com a individu. De ben cert, són esforços i sacrificis que, en la seva justa mesura, acaben repercutint positivament.
Seguint aquest consell, ara emprenc una nova etapa en la meva vida. El diari local Los Andes de Puno (al sud del Perú) m’ha ofert l’oportunitat de col·laborar-hi com a fotoperiodista. Durant els propers mesos s’estableix un intercanvi força interessant pel qual jo també en sortiré beneficiat. Disposar dels contactes d’un mitjà de comunicació solvent (Los Andes és un rotatiu fundat l’any 1928) serà una oportunitat que m’obrirà les portes per conèixer una realitat ben llunyana: la dels nostres avantpassats colonitzadors, la dels indígenes que des de fa segles estan sotmesos als dictats d’Occident, la d’un continent que sempre es mostra convuls i despert, la d’una cultura ben interessant, la d’una realitat que aixeca passions, la d’una actualitat sempre vigent.
Anem doncs a tastar-ho.

No hi ha articles més antics
No hi ha articles més recents