Refugiats

Fugir de la mort per caure en el menyspreu

No hi ha cap motiu que justifiqui les condicions indignes en què viuen molts desplaçats al Sudan del Sud

 
Malakal, una ciutat que fa uns anys tenia un gran potencial econòmic al Sudan del Sud, és ara un paratge trist i desolat per culpa de la guerra civil. I la pitjor part els ha tocat a les desenes de milers de persones desplaçades que viuen en un campament que sovint no compleix amb les garanties per a una vida digna.
L’època de pluges està empitjorant una convivència que ja de per si era difícil. “Un campament de desplaçats no és un hotel”, diuen alguns. Però tampoc ha de ser un lloc on els nens juguen amb una barreja de fang, excrements i orina, on els gossos morts queden abandonats entre la gent, on els ancians i discapacitats rellisquen i cauen repetidament i on la malària i el còlera són un perill constant.
Ara, molts estan marxant del campament i migren cap al Sudan, al país veí. I no ho fan perquè la vida a Malakal sigui difícil, sinó perquè temen que ni tan sols la seva protecció està garantida. I després, als països desenvolupats, ens queixem de l’onada de refugiats…

Un Nadal per recordar

Una conversa commovedora amb la dona desplaçada que vol recordar el darrer Nadal per sempre més.

 
A Bentiu, al nord del Sudan del Sud, hi ha el campament de desplaçats més gran del país. Hi viuen 120.000 persones que fugen d’una guerra civil que encara batega. I per tanta gent, tantes històries.
Com la de la senyora Nuakier Kuong, una àvia que va fugir dels atacs a la seva casa per refugiar-se al campament ara ja fa dos anys. Sota un sol de justícia, a més de 40 graus, a la senyora Nuakier se la veu passejant amb un barret de Pare Noel.
– Senyora, no té calor amb aquest barret?
– No me’l vull treure.
– Per què?
– Me’l va portar la meva filla el passat Nadal. Ella viu a Juba i gairebé no la veig mai.
– ?
– Portar-lo m’ajuda a recordar-la a totes hores.
Les vides dels desplaçats queden desbordades per la magnitud de la tragèdia. És tan gran el nombre de gent que pateix al Sudan del Sud, que és difícil recordar (i descobrir) que hi ha una emotiva història darrere de cadascú.

Discapacitats i desplaçats

Als països que travessen greus dificultats, els més dèbils són els que ho paguen més car.

 
S’aplica una llei natural molt dura en aquells llocs on hi ha injustícia, guerra o fam o tot a la vegada, com és el cas del Sudan del Sud.
Els discapacitats d’aquest país, cecs, sords, muts, paraplègics, malalts mentals o simplement aquells que han sofert les conseqüències de l’actual guerra civil, estan totalment abandonats a la seva pròpia fortuna.
 No hi ha cap llei específica al país que els protegeixi, que reconegui els seus drets i, fins i tot, s’aplica contra ells una discriminació social i cultural que és pràcticament impossible de superar. No tenen gaires eines per superar les seves limitacions, molts els rebutgen o se’n riuen per la seva aparença física, no existeix cap cobertura governamental i l’atenció mèdica pública és pràcticament inexistent. Gairebé tots s’exposen a la bona disposició dels seus familiars i veïns que cuiden d’ells fins que, qui sap si en un futur pròxim, s’apliquin les condicions perquè puguin valdre’s per ells mateixos i contribuir al desenvolupament del seu país.

Culpar les víctimes

Ni les persones que arriben en pastera ni els estiuejants que s’ho miren des de la tovallola són els culpables del drama actual

Culpar les víctimes ha estat sempre una actitud injusta i pròpia de la nostra societat. Sovint hem sentit crítiques despietades contra els desesperats refugiats que arriben d’una manera o altra a Europa per reivindicar el dret a un futur millor. I ara darrerament n’hem sentit algunes altres que apunten contra els estiuejants que de vegades apareixen fotografiats, amb nocturnitat i alevosia, prenent el sol just en el moment que arriben a les costes uns quants africans moribunds. I amb això em ve al cap la fotografia de Javier Bauluz, com tantes altres que s’han publicat.
Es poden dir moltes coses contra uns i contra els altres, però estic convençut que la direcció real de les nostres crítiques pels moments convulsos que estem vivint no és aquesta, sinó la que apunta als governs europeus per la seva incapacitat de gestionar aquesta realitat, l’obstinació d’alguns estats d’aixecar murs i tanques a les fronteres, la brutalitat policial contra el dret universal a la migració, la situació catastròfica que estan vivint els països del sud i, sí, també, la responsabilitat històrica que en tenim els països del nord.

Els somriures s’esgoten

És ben estrany veure un nen sense un somriure. Al Darfur, malgrat les dificultats i mancances que molts d’ells sofreixen, sempre tenen a punt una broma, un saltiró o una rialla quan algú els vol fotografiar. Però ahir va ser de les poques vegades que no en vaig veure gaires. Els nens que han arribat fa poc als campaments de desplaçats de Kalma i Al Salam, al Darfur Sud, fugint dels saquejos i atacs indiscriminats de les milícies, ja no els queda forces per somriure per a la foto. I això fa pensar que al Darfur, després de més de deu anys d’un avorrit i interminable conflicte, als nens se’ls està esgotant la paciència. L’alegria pròpia de la infància s’està esborrant de les seves cares de mica en mica. I fa por que això no tingui marxa enrere.
Aquesta darrera experiència m’ha recordat la recent campanya de l’ONG Save The Children amb un vídeo impactant. El somriure de la protagonista, una nena britànica que interpreta els mateixos efectes que pateix una de Síria, es va apagant a mesura que avança la història. Podeu veure aquest vídeo aquí.