Religió

La religió de l’imaginari

La vida i les seves experiències m’han tornat un ateu convençut. No hi ha res que em faci dubtar de la inexistència de l’infern i del seu creador, d’allò que pugui ser el principi i el final de tot. Nosaltres mateixos som el nostre principi i final, som una energia que va viatjant i va desencadenant formes diverses sense aturador. Però que sigui un ateu recalcitrant no vol dir que sigui un descregut. I així m’ho va reconfirmar el director de cine serbi, Emir Kusturica, que en una de les jornades de la darrera edició del festival de cine Kustendorf va reivindicar l’existència dels símbols, dels somnis, de les llegendes vives i de tot allò que formi part del nostre imaginari, diga-li déu o diga-li esperit, com a fonts d’aliment per a les arts. Perquè el realisme pur no existeix en la condició humana i, en cas que així fos, acabaria destruint el seu poder creatiu. Cinema, literatura, música, fotografia. Tots partim de la nostra fe en un altre món que ens dóna prou matèria sensible per seguir creant. I que així sigui!

El millor significat del Ramadà

Iftar in El Fasher

El Ramadà té molts significats. Primer de tot, l’estrictament religiós, que és el que argumenta la majoria de musulmans per acostar-se a déu. Fins i tot, n’hi ha que diuen que el Ramadà crea un espai per on baixen els missatges divins. El significat més sorprenent explica que el dejuni total durant les hores de sol és recomanable per a la salut i un bon depuratiu per al cos.
Però el significat amb el que em quedo és aquell que diu que privar-se de menjar i beure és una experiència de gana i set que provoca empatia amb els més pobres i necessitats. El Ramadà és, o hauria de ser, l’oportunitat d’allunyar-se dels conflictes i acostar-se a l’amabilitat i la generositat i, si algun dia el practico, serà només per aquests motius.

Tots a una

Imams for peace

Més de 700 imams (líders religiosos musulmans) del Nord Darfur estan consensuant un mateix sermó per diseminar a les seves mesquites i als seus respectius fidels en els propers mesos. Es tracta d’una iniciativa sense precedents que preten unificar els missatges que els imams solen difondre cada divendres, el dia que per excel·lència en què els musulmans es reuneixen per pregar en comunitat.
En un país on mes del 95% de la població és musulmana, el líder de la mesquita sol ser una veu molt influent. La gent construeix els seus valors i la seva ètica en funció no sols del que dicta l’Alcorà (el seu llibre sagrat), sinó també pel que diu cada divendres l’imam de la seva mesquita. I aquest esdevé, doncs, una eina molt poderosa que es pot utilitzar, com tots sabem, tant per a fins positius com també destructius.
Aquesta iniciativa al Darfur no sols pretén inculcar que la guerra és un fet aberrant (que al cap i a la fi resulta una obvietat), sinó sobretot convèncer dels beneficis d’un comportament pacífic. “Alà ens ordena evitar parlar malament dels altres, mentir, estafar, despilfarrar o matar”, diu l’esborrany d’aquest sermó que encara s’està polint.
Al Darfur hi ha una voluntat unànime per part d’aquests líders de contribuir a la imatge de l’Islam com una religió que fomenta la pau. I així és. Perquè no és una coindicència que els musulmans de parla àrab se saludin uns als altres sempre amb el popular “Al Salam Aleikum” (la pau sigui amb tu).

 

Nit de reis

Puno

Torno a ser a Puno (Perú), després de tres anys. Ser novament aquí suposa una experiència que em remou nombrosos sentiments. Mai m’havia oblidat dels impecables contrastos de la societat d’aquesta zona de l’altiplà, que viu entre el fervor religiós i la por als enigmes que amaga la terra (li’n diuen la Pachamama). Els peruans del sud consumeixen una quantitat desmesurada d’alcohol a la mateixa vegada que compleixen fidelment amb les obligacions amb l’Església.
La Nit de Reis és una més de les grans cites que provoca l’avinguda d’una enorme quantitat de gent a les portes de cada temple. No hi ha cavalcada, no hi ha caramels, no hi ha llums, ni confetti. “Només” hi ha cues de centenars de persones que es reuneixen per rebre la benedicció del capellà a les seves petites figuretes del nen Jesús. Tothom hi va amb els millors vestits, amb la seriositat tatuada a les seves cares i amb una devoció que els fa empényer els uns als altres per rebre l’aigua beneïda el més aviat possible.
En acabar el ritus, desen el petit nen de porcellana a casa i després, és clar, surten a consumir els centenars de litres de cervesa que els esperen.

Testimoni compromès

nachtwey+jakarta

Al maig de 1998, grans protestes van esclatar a Jakarta (Indonèsia) com a resultat de la debacle econòmica a tot l’Àsia. Milers de manifestants van sortir als carrers a protestar contra el president Suharto i es va desencadenar una violència massiva amb centenars de persones assassinades. Un càmera de televisió de Reuters, Des Wright, va veure el fotògraf nordamericà James Nachtwey prop d’una església en flames i rodejat de desenes de musulmans furiosos amb ganivets. La multitud va capturar tres homes cristians de l’illa d’Ambon i els van matar allà mateix i els van tallar a trossos. Després, van anar a la recerca d’un quart home. Nachtwey va seguir la persecució fent fotos en blanc i negre del pobre home amb tota la cara tacada de sang. Wright: “El van torturar com si fossin nens jugant amb un peluix. I James va agenollar-se tres cops durant vint minuts suplicant i dient que no hi havia cap motiu per assassinar aquell home. Les multituds no li van fer cas i el van matar de totes maneres”. I Nachtwey va fer la fotografía de l’execució final.
Amb aquest cas començo el meu proper assaig (encara en procés d’elaboració) que pretén construir una opinió sobre la dificultat del rol dels fotoperiodistes com a testimonis.
Potser els fotògrafs no canviaran mai el món (probablement no ni tampoc tenen perquè fer-ho), però el seu rol és essencial per despertar consciències i provocar opinió a la societat. Alguns asseguren que sense periodisme no hi ha democràcia ni llibertat. Els fotògrafs han de ser allí, a la primer a línia de front, per permetre que la gent sàpiga.
Aquesta feina porta riscos i dificultats. Els fotoperiodistes han d’afrontar tota mena de situations que han de solucionar amb el seu sentit comú. Ningú té dret de jutjar-los ni acusar-los de fer o no fer quan estan fotografiant tragèdies i atrocitats. La seva intervenció en la realitat ha de romandre en la privacitat perquè no hi estan obligats.
Aquest fet pot òbviament aplicar-se a la polèmia imatge de Kevin Carter (que va guanyar el premi Pulitzer el 1994 fotografiant un nen afamat del Sudan assetjat per un voltor), a la impressionant foto d’una freda execució al centre de Saigon en 1968 d’Eddie Adams i també pot aplicar-se a James Nachtwey quan, malgrat les seves súpliques perquè s’aturessin els torturadors de Jakarta, finalment va fotografiar l’assassinat perquè va pensar que allò ho havia de saber l’opinió pública.

Foto © James Natchwey

Articles més antics
No hi ha articles més recents