Retrats

Retrats per a la vergonya

Dia Mundial contra les Mines, Darfur, Sudan

El Suleiman Fatul, un noi de 10 anys de Dar al Salam (Darfur, Sudan), arrossega una profunda timidesa, molt estranya per a un nen de la seva edat. Fa sis anys, l’explosió d’una bomba que havia quedat abandonada prop de casa seva li va esgarrapar tota la seva bellesa per sempre més. I ara, quan la seva famíia rep visites a casa, no mira mai als ulls dels convidats i sempre procura d’amagar-se darrere la figura del seu pare.
El Harum Ali, de 17 anys i originari de Mellit (també al Darfur), exhibeix una actitud molt més extrovertida. Malgrat haver perdut dos germans i la movilitat de tot el seu cos després de l’explosió d’una altra bomba amb la que estava jugant el passat mes de gener, el Harum agraeix l’atenció que rep cada dia dels metges, de la seva família i dels seus tres amics que estan amb ell nit i dia des que va sofrir l’accident.
Tots dos, a pesar del sofriment de les seves experiències, accepten de bon grat ser retratats per a un reportatge que commemora el dia contra les mines. Volen que els seus rostres i les seves ben visibles ferides avergonyeixin tots aquells que participen activament en un conflicte que s’està allargant massa al Darfur.
Les Nacions Unides van batejar el 4 d’abril com el Dia International per a la Informació sobre el Perill de les Mines, perquè hi ha molta feina a fer a l’hora de conscienciar a la gent (sobretot als nens) dels perills que comporta manipular explosius que han quedat abandonats durant o després d’un conflicte bèl·lic. Però és important no descuidar que els responsables d’aquestes tragèdies no són els infants per desconèixer les conseqüències dramàtiques que poden comportar aquests artefactes, de vegades petits com una capsa de xiclets. Els principals i únics responsables són aquells que, a més de matar-se els uns als altres per uns ideals absurds, deixen la seva merda escampada per tot arreu.

Dia Mundial contra les Mines, Darfur, Sudan

Tot ja està inventat

Autisme

És impossible que els fotògrafs poguem avui en dia sorpendre el públic amb alguna cosa nova. Tot ja està inventat. Només cal posar-se a navegar per internet per adonar-se que qualsevol enquadrament, temàtica, personatge o paisatge ha estat ja utilitzat anteriorment.
Davant aquesta dura realitat, ens preguntem què cal fer per sobreviure, per donar sentit a la nostra professió. De fet, ens passa el mateix que als actors, els mags, els humoristes, els pintors o els escritors, entre moltes altres feines creatives.
El que cal és, doncs, donar la visió personal de les coses. Aquí radica la nostra única salvació. Crec que la millor arma per donar un significat al fotoperiodisme és que el fotògraf miri la realitat amb ulls d’humà, l’entengui, la interpreti i doni aquell toc personal que el farà diferent. Cal ser sincers, cal que ens hi esforcem, cal un punt d’atreviment per aconseguir aquella novetat que tant volem. I deixem-nos de buscar grans temes, grans inversions en tecnologia i discursos buits. Tot ja està inventat.

131353467_cf8018b8ce 2198301698_966b793b3a 2283154728_6f68979a1b

La cara de l’autisme segons diversos fotògrafs.

Carn de presó

Ex pres

Entrar en el món dels presos és una tasca ben difícil. Per culpa de l’opacitat de l’administració (concretament de la Generalitat) que no m’ha permès mai accedir a l’interior d’un centre penitenciari, vaig optar fa poc per entrevistar aquelles persones que, per un motiu o altre, havien passat per la dura experiència d’estar entre reixes. Com el cas del Fernando Canalejo (a la imatge), que es va passar sis mesos tancat al centre de Ponent (Lleida ciutat) per un crim que no va cometre. El jutge va dictar-li presó provisional per estar pressumptament implicat en un cas d’estafa d’immigrants i finalment va quedar demostrat que ell era innocent. L’experiència penitenciària no l’oblidarà mai (les pallisses a les dutxes, les fel·lacions obligades, els intents de suïcidi…).
La presó és com un microcosmos amb les seves pròpies lleis i amb un sistema de funcionament molt semblant a l’exèrcit. Els més veterans són els que manen, els dèbils creuen, els estrangers formen les seves bandes i els ‘xivatos’ sempre acaben rebent el seu merescut.
Entrevistar mitja dotzena d’expresos va ser com entrar en un món del que ells sempre se sentiran implicats. Ser un exconvicte és com un tatuatge que no s’esborra mai. Un record que queda enquistat en la memòria. Una experiència desagradable que, ni molt menys, està pensada per a la reinserció, sinó més aviat per a la marginació.

Retrats

Retrats

El retrat és una de les activitats fotoperiodístiques més complicades que hi ha. No sols es tracta d’executar una imatge atenent els colors, la llum i la composició, sinó que obliga a crear un grau de complicitat amb la persona retratada molt difícil d’aconseguir.
Al retrat s’enfronten el fotògraf i el seu personatge en una intimitat de vegades aclaparadora. És per això que el més aconsellable és que el fotògraf, abans de desenfundar la càmera, dediqui una bona estona a la persona que té al davant, que és de carn i òssos. Cal crear un clima càlid, un ambient de recolliment en què el retratat estigui convençut de què el periodista està interessat no sols a fotografiar la seva figura, sinó que vol captar la seva essència.
Parlar de les coses que realment li importen, preocupar-se pels seus problemes i, per als més atrevits, entrar en contacte físic (un encaix de mans o una carícia suau al braç) són algunes de les eines del fotògraf perquè, un cop agafi la càmera, ho tingui tot a punt.
I, durant la sessió de fotos, no s’ha de deixar mai de parlar. De la vida, de la mort, dels problemes més quotidians… Qualsevol tema és una bona excusa perquè desaparegui tota sensació de ridícul. La situació ideal és aquella en què la persona fotografiada acabi oblidant-se de què hi ha una òptica que l’està apuntant en tot moment. I, per als més exitosos, el clímax s’aconsegueix quan s’arriba fins i tot a la diversió.
Paciència amb els retrats. No és una tasca fàcil. Molts diuen que és fins i tot artificial, perquè obliga a crear escenes irreals, postures poc corrents i mirades no gaire sinceres. Cal ser un petit mestre de la psicologia i, sobretot, ser sensible davant la humanitat. I el més normal és que el fotògraf no acabi mai satisfet amb les imatges que ha aconseguit, però sí feliç d’haver passat un parell d’hores de la seva vida amb una persona que val la pena.

No hi ha articles més antics
No hi ha articles més recents