Sudan del Sud

Les espigoladores del Sudan del Sud

  • La gana fa que molts sud sudanesos s’ajupin sense manies per aprofitar la darrera engruna de menjar.
  • Una dona recull els grans que han caigut durant la distribució humanitària de cereals a Ganyiel, al Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran – AFP.


     
    Anys enrere vaig veure el documental Els Espigoladors i l’Espigoladora, d’Agnès Varda, un treball que sempre he tingut imprès a la retina. Tracta de tots aquests col·lectius que es dediquen a recollir i aprofitar allò que altres llencen. Des de l’instant que vaig veure la pel·lícula, m’he trobat amb espigoladors per tot arreu on he viatjat, però mai tants com al Sudan del Sud. Aquí, la darrera engruna té una vàlua que en altres llocs no es té en consideració. Ampolles buides de plàstic, aigua entollada, bosses i diaris… i sobretot, en llocs on les organitzacions humanitàries distribueixen menjar, sempre hi ha un grup d’espigoladores que s’ajupen per recollir els grans de blat que han quedat perduts per terra. És una tasca que per a uns frega els límits de la dignitat humana, però per a altres és una lliçó d’aprofitament de tot el que es malbarata.

    La llar dels quinze infants

  • L’arribada de desplaçats per la guerra a Yambio ha provocat que la casa de la Julie es converteixi en una llar d’infants.
  • Nou dels quinze nens que viuen a casa de la Julie juguen al pati amb un ninot de peluix. Foto de l’Albert González Farran – UNICEF


     
    Yambio, una petita ciutat d’uns 40.000 habitants a l’oest del Sudan del Sud, està absorbint una onada migratòria sense precedents. En els darrers mesos, els atacs indiscriminats per part de grups armats a la zona rural dels voltants ha provocat que centenars de famílies fugin a la ciutat. I ho fan allotjant-se a cases de parents, amics, coneguts o, fins i tot, ànimes solidàries que obren les portes als desemparats.
    A casa de la Julie Adriano, una mare soltera de dos fills, la situació ha arribat a ser gairebé insostenible. Julie va assumir l’arribada d’uns parents d’un poble que es diu Gitikiri, però a més va recollir dos nens que van perdre els seus pares durant la fugida. En total, els cinc adults de la família (la majoria dones) han de cuidar-se de 15 nens i nenes que voletegen per la casa. Tota una llar d’infants.
    L’augment del consum d’aigua, l’escassedat de menjar i la manca de sabó o de roba són alguns dels principals reptes que aquestes cases de Yambio estan assumint actualment.

    Què fas?
    16 November 2016. Aweil: Medair staff member, William Deng (18), is pictured at home after a day work at the the feeding centre (outpatient therapeutic programming) run by Medair in Aweil, South Sudan. Alarming levels of malnutrition and a severe malaria outbreak are putting thousands of lives at risks in Northern Bahr el Ghazal, South Sudan. A full-scale emergency response has been launched by the humanitarian community. Medair, an international emergency relief and recovery organisation, is part of this response and is providing emergency nutrition and health services, safe water, and sanitation and hygiene support. The emergency levels of malnutrition are compounded by a malaria upsurge in the past weeks and the limited access to water and sanitation facilities. The prevalence of malaria cases in the area has increased by 400 percent in nine weeks’ time. The limited availability of essential drugs and the small number of staff in health facilities have made it very difficult for people to receive adequate treatment in time unless they have enough money to pay. Medair’s emergency response team is providing critical services to the most vulnerable in the area. In the past weeks, the team has set up three emergency nutrition clinics to treat children under five with acute malnutrition and is aiming to establish four additional sites. The team is also providing emergency water, sanitation, and hygiene services and has opened a malaria treatment centre in Aweil town. Photo by Albert Gonzalez Farran - MEDAIR

    William Deng, un jove de 18 anys a la seva cabana d’Aweil, al Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran – Medair.

     
    Aquesta és la conversa que vaig tenir ahir amb el William Deng, un treballador humanitari de 18 anys que viu en una petita cabana amb la seva família als afores d’Aweil, al Sudan del Sud:

    – Què fas quan acabes de treballar?
    – Vaig a collir llenya amb el meu pare.
    – Sí. D’acord. Però què fas en el teu temps lliure?
    – Sóc a casa.
    – Sí, ja. Però què fas a casa?
    – ?
    – Em refereixo a si fas alguna cosa. Com llegir…
    – Ah! Ja ho entenc. No. No llegeixo. No tinc llibres.
    – Escrius, escoltes la ràdio, jugues a cartes?
    – No tinc paper, ni ràdio, ni cartes…
    – I què fas en el teu temps lliure?
    – Sóc a casa.

    Fa uns anys, un veterà cooperant que viu a Etiòpia em va assegurar que en moltes llengües locals africanes la paraula “avorriment” ni tan sols existeix. Potser el mot el van inventar empreses que volen vendre llibres, paper, ràdios i cartes per fer-nos veure que si no en consumim estarem perdudament avorrits. Però a mi el William no em va semblar que estigués avorrit…

    No pot ser veritat

  • Una investigació de l’ONU denuncia una xarxa europea i de l’Orient Mitjà que proveeix armes al Sudan del Sud
  • 16 October 2016. Malakal: Soldiers of the Sudan People Liberation Army (SPLA) cheer-up from the trench in Lelo village, outside Malakal, at the northern part of South Sudan, on October 16 2016. Heavy fighting broke out on Friday between SPLA (Government) and opposition forces in Warjok and Lelo villages, outside Malakal. SPLA commanders claim they succeeded to keep their positions and assure their forces just responded "on self defence". The army flew in journalists on Sunday to show that they retain control of the strategic city, even though rebels still vow to take it. Photo by Albert Gonzalez Farran - AFP

    Un soldat sud-sudanès crida entusiasmat mentre carrega la seva arma a la trinxera dels afores de Lelo, al Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran – AFP


     
    “Això és de veritat? Som al segle XX, no a l’Edat Mitjana”. Això ho va dir un nen jueu al seu pare quan sofrien la persecució nazi i va ser transcrita pel guanyador del premi Nobel Elie Wiesel en la seva increïble novel·la Nit. Es va publicar als anys 50, però la frase és encara vàlida en molts contextos actuals. Els conflictes a l’Afganistan, l’Iraq, Síria, Sudan i Sudan del Sud han avergonyit molts de nosaltres que ens adonem que la humanitat encara està actuant com els simis de l’edat de pedra.
    Però no és totalment cert. Guerres, genocidis i holocausts són més elaborats del que pensem. Els que maten i torturen en molts països, principalment a l’Àfrica, són recolzats per grans xarxes d’empresaris d’Europa, Amèrica i l’Orient Mitjà que estan fent grans fortunes. Una investigació de les Nacions Unides detalla que des de l’any 2014, empreses de Bulgària i Israel han estat venent armes al Sudan del Sud, un dels països amb la taxa més elevada d’armes entre la població i sofrint una cruel guerra civil des de fa tres anys.
    Em recorda molt el documental We come as friends (Venim com amics), de Hubert Sauper, que explica molt bé la hipocresia del món occidental que creu que pot donar lliçons als països africans, mentre que alimenta els seus desastres per obtenir-ne guanys suculents.

    Arruïnats de classe mitjana

  • La classe mitjana al Sudan del Sud no sols està desapareixent. S’està arruïnant.
  • 9 September 2016. Juba: Tabitha Eliaba, director of the Human Resources centre at the Juba University, South Sudan, is pictured in a classroom. Tabith, 43 years old, has 5 children and earns 13,000 South Sudanese pounds every month (less than 200 US dollars). Photo by Albert Gonzalez Farran9 September 2016. Juba: Tabitha Eliaba, director of the Human Resources centre at the Juba University, South Sudan, is pictured in a classroom. Tabith, 43 years old, has 5 children and earns 13,000 South Sudanese pounds every month (less than 200 US dollars). Photo by Albert Gonzalez Farran

    Tabitha, professora d’universitat, cobra 200 dòlars al mes amb què ha de mantenir cinc fills. Foto de l’Albert González Farran

     
    Les recents investigacions de la plataforma The Sentry denuncien que líders polítics del Sudan del Sud han fet “desaparèixer” durant els darrers anys milers de milions de dòlars procedents de l’ajuda internacional i ara llueixen sense vergonya habitatges de luxe a l’estranger, comptes bancaris milionaris i viatges de plaer en primera classe i hotels de cinc estrelles.
    Mentrestant, el país està arrossegant una de les crisis humanitàries més dures de la història i del planeta. Amb una inflació que ja supera el 800%, cinc milions de persones amb necessitat alimentària urgent i 2,5 milions de desplaçats i refugiats per culpa d’una guerra civil inacabable, el país està en fallida total.
    I la realitat més trista és que els ciutadans de classe mitjana, aquells que tenen feines estables i més o menys importants, i que se’ls suposa el motor per treure el país del pou, no sols estan desapareixent, sinó que també s’estan arruïnant. Metges, professors, funcionaris, empresaris… tenen uns sous tan ridículs que no serveixen ni per cobrir les despeses mèdiques o l’aigua potable de les seves famílies.
    Betty, una infermera que fa 24 anys treballa a un hospital de Juba, té ara un sou devaluat de 10 dòlars al mes, però en fa quatre que no cobra perquè no hi ha diners a les arques del ministeri. Moses, que regenta una parada de fruita al centre de la ciutat, ha enviat la seva família a Uganda perquè en qualitat de refugiats tindran menjar assegurat; i Tabitha, una professora d’universitat amb un sou “alt” de gairebé 200 dòlars al mes, ha de resar perquè els seus fills no es posin malalts i facin perillar l’economia familiar.
    La classe pobra està augmentant de forma desesperada al país més jove del món i aviat ja no quedarà ningú per remuntar-ho.

    Podeu llegir l’article sencer aquí (en anglès).

    Articles més antics
    No hi ha articles més recents