Sudan

Entre la tragèdia i la comèdia

World Theatre Day World Theatre Day

Avui és el Dia Mundial del Teatre, una efemèride marcada per l’Institut Internacional del Teatre.
Per commemorar-ho i ilustrar-ho des del Darfur, he fet una sessió de fotografies amb la companyia de teatre Marafi d’El Fasher (la capital del Darfur Nord).
Inspirat en el concepte de les màscares gregues de la tragèdia i la comèdia, he volgut expressar la meva interpretació de la doble realitat del Darfur, aquella que viu un conflicte llarg i doloròs i, a la vegada, un entramat de riqueses que li donen esperança.
La fotografia dels actors amb posat seriós exemplifica la cara més dura del Darfur, aquella en què viuen uns dos milions de persones en campaments de desplaçats, aquella en què molts moren i en què soldats, milícies i grups armats combaten pel control del territori.
La fotografia dels actors somrient, amb la presència no accidental d’una noia (la directora Zamiha Abdulmunim), representa la cara optimista d’aquest poble, aquella en què, malgrat les penes i els sacrificis, segueix endavant en la seva carrera social, econòmica i cultural.
Al cap i a la fi, la tragicomèdia del Darfur, aquesta coexistència de dues realitats ben contraposades, respon a una rica complexitat que la fa interessant.

Els somriures s’esgoten

New displacement in South Darfur

És ben estrany veure un nen sense un somriure. Al Darfur, malgrat les dificultats i mancances que molts d’ells sofreixen, sempre tenen a punt una broma, un saltiró o una rialla quan algú els vol fotografiar. Però ahir va ser de les poques vegades que no en vaig veure gaires. Els nens que han arribat fa poc als campaments de desplaçats de Kalma i Al Salam, al Darfur Sud, fugint dels saquejos i atacs indiscriminats de les milícies, ja no els queda forces per somriure per a la foto. I això fa pensar que al Darfur, després de més de deu anys d’un avorrit i interminable conflicte, als nens se’ls està esgotant la paciència. L’alegria pròpia de la infància s’està esborrant de les seves cares de mica en mica. I fa por que això no tingui marxa enrere.
Aquesta darrera experiència m’ha recordat la recent campanya de l’ONG Save The Children amb un vídeo impactant. El somriure de la protagonista, una nena britànica que interpreta els mateixos efectes que pateix una de Síria, es va apagant a mesura que avança la història. Podeu veure aquest vídeo aquí.

Tota una vida sobre les espatlles

WFP nutrition programs

Sempre he estat reticent de fer comparacions entre els països dels anomenats primer i tercer món. Crec que no són mai justes ni realistes. Però inconscientment no me n’he pogut estar després del meu darrer viatge a un centre comunitari del campament de desplaçats de Tawila, al Darfur Nord. Allí, les dones treballen dur en diversos projectes cooperatius i, moltes d’elles, ho fan amb els seus nadons literalment carregats a les seves espatlles. Mentre fabriquen maons, pots o altres utensilis domèstics, mentre cuinen o netegen o, fins i tot, quan estan treballant al camp, els seus infants dormen, ploren, riuen o simplement observen sobre les espatlles de les mares.
Al Darfur òbviament no hi ha “cangurs” per fer-se càrrec dels fills i quan aquests ja tenen l’edat per començar a caminar, les mares els deixen córrer lliurement amb la confiança que els membres de la comunitat tindran ulls per ells en tot moment.
És una sort de veure que encara hi ha maneres diferents de pujar la canalla!

Matant la gana a cop de volant

WFP food distribution

Condueixen uns camions gegants amb més de trenta tones de menjar per a les famílies desplaçades del Darfur, fan jornades maratonianes al volant, en rutes complicades tant per la seva orografia com pel perill de ser atacats en qualsevol moment per bandits i criminals. En acabar el dia, han de parar el seu llit just al costat del vehicle i buscar-se la vida per escalfar el menjar que han pogut arreplegar del mercat més proper. I al dia següent, abans de seguir la ruta, es renten la cara amb l’aigua del mateix camió. És la feina dels curtits conductors del Programa Mundial d’Aliments, uns herois anònims que per un salari d’uns cinc euros per dia treballat porten la felicitat a gairebé tres milions de persones, la majoria amuntegades en campaments.
Fa uns dies vaig acompanyar un d’aquests convois que, per recórrer una distància de menys de cent quilòmetres, va trigar prop de nou hores. Després d’avaries, punxades i altres imprevistos, deu camions amb més de 350 tones de menjar van arribar al campament de desplaçats de Nifasha, al Darfur Nord.
Se’m va caure la cara de vergonya quan un dels líders del campament, en veure’m saltar d’un dels camions, em va fer una abraçada i un petó al coll. Aquella rebuda em va semblar injusta perquè sabia que els seus autèntics mereixedors encara suaven per acostar els tràilers al millor lloc per descarregar l’ajuda humanitària.

Pau, desenvolupament i una foto que faci justícia

Displaced People in Shangil Tobaya

Al Darfur s’ha plantejat sovint la pregunta del milió d’euros: és necessària la pau abans d’invertir en desenvolupament? O cal desenvolupament per garantir la pau?
Avui en dia, quan ja han passat més de deu anys des que es va iniciar el conflicte al Darfur, aquesta pregunta ja ha deixat de ser vàlida. Des de fa molt de temps, els processos de pau i desenvolupament s’estan donant de forma simultània i hem d’admetre que en aquesta regió d’Àfrica segurament caldrà reconsiderar els paràmetres convencionals de la cooperació.
Mentre que encara els principals grups armats no han firmat cap acord amb el Govern i que les milícies segueixen saquejant tot el que troben, la població civil, així com també els centenars de milers de persones que viuen en campaments de desplaçats, no aturen el seu pas ferm cap al futur.
Com ja he escrit algun cop, la gent del Darfur és dura, persistent i incansable. Això queda demostrat quan veiem que, malgrat el conflicte armat, la societat segueix activa construint escoles i clíniques, conreant terres i alimentant el bestiar, formant universitaris i ideant nous models econòmics, ampliant serveis i aixecant edificis amb materials més eficients.
El progrés no s’atura al Darfur, malgrat les bombes i els fusells. Mentre la comunitat internacional ha de seguir prioritzant la necessitat d’abandonar les armes, no pot donar l’esquena al suport econòmic, tècnic i humà que la regió necessita per a un desenvolupament eficaç.
I amb tot això, també cal reorientar el nostre fotoperiodisme i fer que sigui un mirall fidel del Darfur. Sabem que imatges de nens desnodrits, mares desesperades, homes errants i soldats en lluita són una aposta segura d’èxit editorial. Però cal fer justícia a la complexa realitat del Darfur, a aquella que també ens mostra pagesos compromesos amb el medi ambient, mestres amb una gran preparació intel·lectual, artistes amb idees originals, enginyers amb gran capacitat i metges sobradament experts.

Articles més antics
Articles més recents