Tàrrega

Retrats

Retrats

El retrat és una de les activitats fotoperiodístiques més complicades que hi ha. No sols es tracta d’executar una imatge atenent els colors, la llum i la composició, sinó que obliga a crear un grau de complicitat amb la persona retratada molt difícil d’aconseguir.
Al retrat s’enfronten el fotògraf i el seu personatge en una intimitat de vegades aclaparadora. És per això que el més aconsellable és que el fotògraf, abans de desenfundar la càmera, dediqui una bona estona a la persona que té al davant, que és de carn i òssos. Cal crear un clima càlid, un ambient de recolliment en què el retratat estigui convençut de què el periodista està interessat no sols a fotografiar la seva figura, sinó que vol captar la seva essència.
Parlar de les coses que realment li importen, preocupar-se pels seus problemes i, per als més atrevits, entrar en contacte físic (un encaix de mans o una carícia suau al braç) són algunes de les eines del fotògraf perquè, un cop agafi la càmera, ho tingui tot a punt.
I, durant la sessió de fotos, no s’ha de deixar mai de parlar. De la vida, de la mort, dels problemes més quotidians… Qualsevol tema és una bona excusa perquè desaparegui tota sensació de ridícul. La situació ideal és aquella en què la persona fotografiada acabi oblidant-se de què hi ha una òptica que l’està apuntant en tot moment. I, per als més exitosos, el clímax s’aconsegueix quan s’arriba fins i tot a la diversió.
Paciència amb els retrats. No és una tasca fàcil. Molts diuen que és fins i tot artificial, perquè obliga a crear escenes irreals, postures poc corrents i mirades no gaire sinceres. Cal ser un petit mestre de la psicologia i, sobretot, ser sensible davant la humanitat. I el més normal és que el fotògraf no acabi mai satisfet amb les imatges que ha aconseguit, però sí feliç d’haver passat un parell d’hores de la seva vida amb una persona que val la pena.

Justícia històrica

Memorial històric

Tàrrega recupera els seus noms oblidats.
Josep Pont Llobera va perdre el seu germà, cremat al camp de concentració de Mathausen i ell va passar-se prop de cinc anys en diferents presons del règim franquista just acabada la Guerra Civil. L’exalcalde Joan Sasplugas, abans que entressin les tropes franquistes a la ciutat (al gener de 1939), va fugir amb la seva dona pel Pirineu, en en un dels hiverns més crus que es recorden del segle XX. Modest Farré va aconseguir sortir viu de diferents camps de concentració nazi. El pare de l’escriptor Anton Sala Cornadó, Josep Sala, va morir exiliat a França, rodejat de nazis i falangistes. Francisco Lloreta, un veí del Talladell, va perdre la vida afusellat en un cementiri de Lleida.
Tots aquests són alguns dels 300 noms i cognoms que un equip d’historiadors targarins (Gerard Corbella, Amanda Cardona i Núria Bonet) han conseguit recuperar de l’oblit. Ha estat més d’un any de feina i ara, fins al 9 de març, una exposició amb abundant material gràfic i audiovisual estarà obert al públic al Museu Comarcal de l’Urgell.
La llista dels 300 represaliats targarins durant els primers anys de la dictadura problement anirà augmentant amb el pas dels mesos, sobretot després que familiars de víctimes oblidades, moltes residents ara en diferents parts del món, vegin el treball fet per aquests històriadors a la seva pàgina web.
A part dels Capa o dels Centelles, que van immortalitzar el conflicte bèl·lic espanyol amb les millors fotos, hem heretat centenars i centenars d’imatges, la majoria d’autors anònims, que ens permetran mantenir aquells tràgics fets en la memòria. Segurament no és un llegat fotogràfic d’especial valor artístic, però la seva importància per a la dignitat de les víctimes no té preu.

No hi ha articles més antics
No hi ha articles més recents