Tercer Món

Arruïnats de classe mitjana

  • La classe mitjana al Sudan del Sud no sols està desapareixent. S’està arruïnant.
  • 9 September 2016. Juba: Tabitha Eliaba, director of the Human Resources centre at the Juba University, South Sudan, is pictured in a classroom. Tabith, 43 years old, has 5 children and earns 13,000 South Sudanese pounds every month (less than 200 US dollars). Photo by Albert Gonzalez Farran9 September 2016. Juba: Tabitha Eliaba, director of the Human Resources centre at the Juba University, South Sudan, is pictured in a classroom. Tabith, 43 years old, has 5 children and earns 13,000 South Sudanese pounds every month (less than 200 US dollars). Photo by Albert Gonzalez Farran

    Tabitha, professora d’universitat, cobra 200 dòlars al mes amb què ha de mantenir cinc fills. Foto de l’Albert González Farran

     
    Les recents investigacions de la plataforma The Sentry denuncien que líders polítics del Sudan del Sud han fet “desaparèixer” durant els darrers anys milers de milions de dòlars procedents de l’ajuda internacional i ara llueixen sense vergonya habitatges de luxe a l’estranger, comptes bancaris milionaris i viatges de plaer en primera classe i hotels de cinc estrelles.
    Mentrestant, el país està arrossegant una de les crisis humanitàries més dures de la història i del planeta. Amb una inflació que ja supera el 800%, cinc milions de persones amb necessitat alimentària urgent i 2,5 milions de desplaçats i refugiats per culpa d’una guerra civil inacabable, el país està en fallida total.
    I la realitat més trista és que els ciutadans de classe mitjana, aquells que tenen feines estables i més o menys importants, i que se’ls suposa el motor per treure el país del pou, no sols estan desapareixent, sinó que també s’estan arruïnant. Metges, professors, funcionaris, empresaris… tenen uns sous tan ridículs que no serveixen ni per cobrir les despeses mèdiques o l’aigua potable de les seves famílies.
    Betty, una infermera que fa 24 anys treballa a un hospital de Juba, té ara un sou devaluat de 10 dòlars al mes, però en fa quatre que no cobra perquè no hi ha diners a les arques del ministeri. Moses, que regenta una parada de fruita al centre de la ciutat, ha enviat la seva família a Uganda perquè en qualitat de refugiats tindran menjar assegurat; i Tabitha, una professora d’universitat amb un sou “alt” de gairebé 200 dòlars al mes, ha de resar perquè els seus fills no es posin malalts i facin perillar l’economia familiar.
    La classe pobra està augmentant de forma desesperada al país més jove del món i aviat ja no quedarà ningú per remuntar-ho.

    Podeu llegir l’article sencer aquí (en anglès).

    La fatalitat geogràfica

  • Quan una mare d’un petit poble del Sudan del Sud perd el seu nadó perquè s’espatlla el generador de l’hospital
  • 5 May 2016. Maiwut: Pediatrist Jessica Hazelwood attends a baby at the Intensive Care Unit of the hospital supported by the International Committee of the Red Cross (ICRC) in Maiwut, South Sudan. The baby, admitted with pneumonia on May 2, passed away on May 5 after a respiratory distress.<br />  Maiwut hospital is located in the Upper Nile region about 20 kilometers from Gambella. It is the only medical facility in the region providing surgical and advanced health care to the nearly 80,000 people living there.<br />  The ICRC currently supports seven medical and primary health care facilities in South Sudan. Since January this year ICRC teams have performed more than 1,600 surgeries.<br />  Photo by Albert Gonzalez Farran - ICRC

    La pediatra de la Creu Roja, Jessica Hazelwood, sosté el nadó malalt de pneumònia a l’hospital de Maiwut, al Sudan del Sud. Foto de l’Albert González Farran / CICR


     
    Són les tres de la tarda. El generador de l’hospital de Maiwut s’atura. Ningú sap per què. I segons després, també s’atura l’aparell que ajuda a respirar un nadó de cinc mesos. Es diu Nyanene i li van diagnosticar pneumònia dos dies abans. La pediatra d’aquest l’hospital de la Creu Roja, Jessica Hazelwood, intenta assistir el nadó amb massatges cardíacs i ventilació manual. Però deu minuts després, quan els tècnics del centre ja havien aconseguit reparar el generador, el nen ja era mort i la seva mare, desconsolada.
    Aquesta és la tràgica demostració de què la vida juga a la ruleta geogràfica. Un nadó en aquesta situació en un hospital de Barcelona, París, Nova York o Tòquio sobreviuria. Al Sudan del Sud, no.
    Segurament la Nyanene, en cas d’haver-se sobreposat a l’avaria del generador, hauria mort després per algun altre motiu. Era massa dèbil i tenia unes necessitats que el seu entorn no li podia aportar. Però eren dramàtiques les ganes i energies que aquest nadó va posar fins l’últim segon per seguir viu en aquest món tan desigual.

    Podeu llegir aquí la història sencera (en anglès)

    Fugir de la mort per caure en el menyspreu

  • No hi ha cap motiu que justifiqui les condicions indignes en què viuen molts desplaçats al Sudan del Sud
  • 14 June 2016. Malakal: A woman fell down walking around in the Protection of Civilians (PoC) site in Malakal, South Sudan.<br />  The rainy season started and made the living conditions very difficult for the displaced people in one of the most crowded PoC in South Sudan. In some areas, the density in this camp is around 9 square meters per person, which is highly below the UN standards (30). People are facing health risks such malaria and cholera due to the lack of good draining infrastructures. 32,000 people are currently living in this PoC that faced on of the most violent episodes in the South Sudanese civil war.<br />  Fighting between elements of the Shilluk and Dinka communities erupted in the Malakal PoC on February 17. UN reports confirmed that armed men in Sudan People's Liberation Army (SPLA) uniforms entered the UN camp and fired on civilians, looting and burning tents. At least 18 people were killed and more than 90 wounded.<br />  After the clashes, Dinka families (approximately 4,000 people) fled outside the PoC and sought refugee into Malakal town, while about 26,000 Nuer and Shilluk IDPs, mostly women and children, sought refugee in the former PoC.<br />  Photo by Albert Gonzalez Farran - MSF

    Una anciana cau al fang al campament de desplaçats de Malakal, al Sudan del Sud. © Albert González Farran – Metges Sense Fronteres (MSF)


     
    Malakal, una ciutat que fa uns anys tenia un gran potencial econòmic al Sudan del Sud, és ara un paratge trist i desolat per culpa de la guerra civil. I la pitjor part els ha tocat a les desenes de milers de persones desplaçades que viuen en un campament que sovint no compleix amb les garanties per a una vida digna.
    L’època de pluges està empitjorant una convivència que ja de per si era difícil. “Un campament de desplaçats no és un hotel”, diuen alguns. Però tampoc ha de ser un lloc on els nens juguen amb una barreja de fang, excrements i orina, on els gossos morts queden abandonats entre la gent, on els ancians i discapacitats rellisquen i cauen repetidament i on la malària i el còlera són un perill constant.
    Ara, molts estan marxant del campament i migren cap al Sudan, al país veí. I no ho fan perquè la vida a Malakal sigui difícil, sinó perquè temen que ni tan sols la seva protecció està garantida. I després, als països desenvolupats, ens queixem de l’onada de refugiats…

    Sobreviure amb fulles i fruits bords

  • La meitat dels habitants del Sudan del Sud viu sense saber quan tindrà el proper àpat.
  • 6 April 2016. Lankian: Two displaced women and a baby eat leaves collected outside Lankien, in Jonglei State, South Sudan, on April 6, 2016. The last food distribution took place several months ago and the host community and the displaced people, around 600,000 in Jonglei state, are running out of food to survive, having to walk long distances to collect wild fruits and leaves. Jonglei State presents some of the most challenging food security conditions for communities in South Sudan today, according to NGO Oxfam. Civil strife and unfavourable rains have further reduced crop production in South Sudan, contributing to a cereal deficit of 381,000 tonnes --53 percent greater than in 2015 --and aggravating the already severe food shortages, according to World Food Program and the Food and Agriculture Organization of the United Nations (FAO). The crisis in South Sudan is marked by alarming levels of hunger. Some 5.8 million people, or nearly half of the country's population, are unsure where their next meal will come from, while the rate of severe food insecurity has now reached 12 percent, double the rate of one year ago.  Photo by Albert Gonzalez Farran

    Dues dones i un nadó mengen fulles recollides dels arbres a Lankien, al Sudan del Sud. © Albert González Farran

     
    Fulles dels arbres i fruits bords collits cada cop més lluny de les zones poblades. Aquesta és l’única alternativa per a molts habitants del Sudan del Sud que ja no tenen gaire més per sobreviure. Es tracta d’un país on gairebé sis milions de persones sofreixen inseguretat alimentària, per culpa del conflicte armat i per la greu crisi econòmica que els està escanyant. Els actors humanitaris ja no donen a l’abast, tant per les dificultats logístiques d’arribar a tots els racons del país, com pel greu forat financer provocat per uns donants que cada cop confien menys en un país on la corrupció és a l’ordre del dia polític.
    La gent menja fulles i qui més ho paguen són els vells i els infants, que sovint sofreixen problemes d’indigestió o una malnutrició tan severa que ONGs com Metges sense Fronteres adverteixen que el país frega ja els nivells d’emergència.
    Si a tot això se li afegeix una guerra encara bategant, amb violacions, execucions i destruccions constants, costa de creure que la humanitat hagi decaigut a estats paleolítics…

    Feu clic aquí per veure el recent video-reportatge produït per a France Presse (en anglès)

    Pau, desenvolupament i una foto que faci justícia

    Displaced People in Shangil Tobaya

    Al Darfur s’ha plantejat sovint la pregunta del milió d’euros: és necessària la pau abans d’invertir en desenvolupament? O cal desenvolupament per garantir la pau?
    Avui en dia, quan ja han passat més de deu anys des que es va iniciar el conflicte al Darfur, aquesta pregunta ja ha deixat de ser vàlida. Des de fa molt de temps, els processos de pau i desenvolupament s’estan donant de forma simultània i hem d’admetre que en aquesta regió d’Àfrica segurament caldrà reconsiderar els paràmetres convencionals de la cooperació.
    Mentre que encara els principals grups armats no han firmat cap acord amb el Govern i que les milícies segueixen saquejant tot el que troben, la població civil, així com també els centenars de milers de persones que viuen en campaments de desplaçats, no aturen el seu pas ferm cap al futur.
    Com ja he escrit algun cop, la gent del Darfur és dura, persistent i incansable. Això queda demostrat quan veiem que, malgrat el conflicte armat, la societat segueix activa construint escoles i clíniques, conreant terres i alimentant el bestiar, formant universitaris i ideant nous models econòmics, ampliant serveis i aixecant edificis amb materials més eficients.
    El progrés no s’atura al Darfur, malgrat les bombes i els fusells. Mentre la comunitat internacional ha de seguir prioritzant la necessitat d’abandonar les armes, no pot donar l’esquena al suport econòmic, tècnic i humà que la regió necessita per a un desenvolupament eficaç.
    I amb tot això, també cal reorientar el nostre fotoperiodisme i fer que sigui un mirall fidel del Darfur. Sabem que imatges de nens desnodrits, mares desesperades, homes errants i soldats en lluita són una aposta segura d’èxit editorial. Però cal fer justícia a la complexa realitat del Darfur, a aquella que també ens mostra pagesos compromesos amb el medi ambient, mestres amb una gran preparació intel·lectual, artistes amb idees originals, enginyers amb gran capacitat i metges sobradament experts.

    Articles més antics
    No hi ha articles més recents