Tradició

La puresa és a la barreja

  • Ja ho cantava Jarabe de Palo l’any 2001: “la pureza está en la mezcla”. Sembla una obvietat, però cal recordar-ho sovint perquè sembla fàcil d’oblidar-se’n.
  • 25 June 2015. Sabadell: German Acevedo, 23 years old from La Paz, El Salvador, participates in a training session of 'castellers' (human towers) with the Saballuts from Sabadell, Barcelona, Spain.  German arrived to Europe in summer 2012, running away from the gangs ("pandilleros") in San Salvador. The Spanish Government rejected his asylum request, but he is remaining in the country and attending courses to becomes a social worker in the future. He doesn't want to go back to El Salvador because he's afraid of being killed by the gangs. Photo by Albert Gonzalez Farran, CCAR - www.albertgonzalez.net

    German Acevedo, un immigrant de 23 anys de El Salvador, fa ‘pinya’ a una sessió d’entrenament de la colla de ‘castellers’ Saballuts de Sabadell.
    Foto de l’Albert González Farran, CCAR

     
    El German, un jove de 23 anys de San Salvador, va arribar a Catalunya fa dos anys escapant de la violència juvenil que envaïa la seva ciutat. Ha estat força temps patint gana i dormint als carrers de Barcelona i el govern espanyol li ha denegat dues vegades la seva petició d’asil. Però ara sembla que les coses comencen a anar-li bé. Està estudiant per convertir-se en treballador social i fa algunes feines mal pagades que l’ajuden a sobreviure. Però el més sorprenent de tot és que després d’aquest temps d’adaptació ja parla un català fluid i ha participat en la construcció dels millors castells de la colla dels Saballuts de Sabadell.
    Sense dubte, aquest món és un entramat que dóna sovint solucions tan riques com aquesta del German. I ja n’hi ha prou dels avorrits clixés sobre la immigració.

    Un crit de guerra o una vella desagradable

    Sports for peace

    L’anciana d’aquesta fotografia és una Hakamat, que en la tradició de les tribus àrabs del Darfur (al Sudan) és aquella dona que recita cançons de guerra per esperonar els homes que van al front. Sortosament, és un costum que està quedant progressivament en desús i es practica més aviat en festes culturals per invocar la memòria històrica.
    La fotografia mostra l’agressivitat emocional amb què les Hakamat solen interpretar els seus cants de guerra i en els seus trets facials es poden llegir l’entusiasme i l’orgull per un paper molt important dins la seva comunitat.
    Però aquesta és només la meva lectura. En poden haver d’altres, algunes tan contraposades com les que he rebut d’alguns companys sudanesos. Segurament per les diferències culturals, acadèmiques i de gust estètic, la seva reacció és la de girar la cara quan veuen aquesta anciana fotografiada tant de prop i la descriuen com una vella desagradable amb uns gestos grotescos que no li fan justícia.
    Penso que no he atemptat contra la dignitat d’aquesta Hakamat al publicar el seu retrat si explico que hi he posat tota la meva sinceritat i respecte. Que la meva vinculació al món occidental crei percepcions contràries en altres cultures hauria de ser sols una mostra de la diversitat d’aquest món en què vivim.

    El pa de cada dia

    Pa al Darfur

    El pa és un dels aliments bàsics en la majoria de societats i cultures del món. El Darfur no és una excepció i la seva gent acompanya qualsevol àpat amb el pa, que a la vegada fa de forquilla i ganivet.
    El pa, que al Darfur és una peça lleugera, rodona i plana, es converteix doncs en una part essencial de les vides de la gent i de la qual no en poden prescindir. Les fleques es converteixen en un servei públic que posen a l’abast de tothom un ingredient únic i imprescindible a un preu irrisori (cada peça de pa sols costa al Darfur cinc cèntims d’euro).
    Els forns funcionen gairebé totes les hores del dia per tal de què la gent no es quedi sense pa. Des del matí fins al vespre, els forners del Darfur, la majoria joves emprenedors que s’associen en cooperatives, treballen sota la calor de les brases i el frenètic ritme de venda per tal de no deixar la població del Darfur sense un dels pocs drets bàsics que encara els queda.

    El cosmos del Darfur

    Portraits

    Zagawa, Berti, Fur, Rezeigat, Dinka… Aquests són els noms que tenen algunes de les cent tribus que viuen al Darfur que, a més, es ramifiquen en nous matisos en funció de les migracions que es van produint darrerament. Molts basen les raons del conflicte del Darfur en les disputes tribals, bàsicament per la possessió dels recursos naturals. I aquestes rivalitats es tornen fraticides amb un odi tan radical que alguns d’ells brindarien per l’exterminació de la comunitat rival. Però a la vegada, són incapaços d’identificar els membres enemics només pels seus trets físics. Ni tan sols ho poden saber per la roba que porten o el menjar que cuinen. De vegades, tenen els seus dubtes quan paren atenció a la dicció i a l’accent amb què parlen l’àrab. Per saber-ho del cert, només ho poden descobrir sabent el lloc on van néixer, els seus orígens familiars i, sobretot, quin és el nom del seu líder.
    Les set imatges de dalt representen set membres de tribus diferents de l’Est del Darfur. Alguns d’ells són àrabs, d’altres no àrabs. Alguns viuen en campaments de desplaçats i altres són precisament els propietaris de les terres on s’han aixecat improvisadament aquests campaments. I alguns pertanyen a tribus del Darfur que estan històricament enfrontades entre sí. Si els observem totalment descontextualitzats, sense noms, ni escenaris, només mostrant la cara i una part del seu vestuari, a penes els podem distingir uns dels altres. Així fotografiats, diríem que simplement tots ells són habitants del Darfur.
    Amb aquesta base parteix un projecte fotogràfic que promet ser de llarga durada. L’objectiu és retratar representants esporàdics de la majoria de tribus del Darfur, descontextualitzant-los per tal que només aparegui la persona, l’individu en el seu estat pur, sense que ningú els pugui pre-jutjar pel que representen. Es tracta d’una forma de reivindicar l’estupidesa humana en els conflictes armats i, en aquest cas, en el del Darfur. Sense ser capaços de conviure en una terra que fa la mida de tot França, tampoc són capaços de donar raons convincents que justifiquin per què els Berti odien els Zagawa o per què els Dinka s’han enfrontat durant tants anys amb els Rezeigat.
    Estem parlant de les mateixes diferències que hi ha entre tutsis i hutus, entre bosnis i serbis i entre sunnites i xiïtes. Cap. Tan sols existeix la diferència cultural que les generacions anteriors els han estampat a la carcassa de la seva pell, com si fos un tatuatge impossible d’esborrar. Però dins les seves venes, només corre la sang humana.

    Entre la fe i la tradició

    Traditional Medicine

    La religió, sigui quina sigui, té sempre una doble la cara. La més oficial, aquella que està escrita als llibres sagrats i que prediquen els seus líders. I la més profana, en què tothom hi creu però que pocs volen admetre. Em refereixo a aquella medicina ancestral practicada per bruixots i remeiers d’arreu del món. I el Darfur no n’és pas una excepció.
    Malgrat l’estricta presència de l’Islam a la societat sudanesa (el país està governat per la ‘sharia’, la llei islamica que prohibeix l’alcohol, imposa el mocador femení i castiga les conductes indecents), hi ha la creença de què hi ha problemes que es poden resoldre sense haver de passar per la voluntat de Déu. Remeis contra les malalties, les armes, els problemes econòmics i, fins i tot, els mals d’amor són a les mans del ‘fakih’, nom amb què es coneixen els remeiers de llarga tradició ancestral. És un ofici que s’aprèn amb la genètica (es transmet de pares a fills) i que, segons ells, s’ha de practicar amb honestedat i amb un coneixement profund del Corà, el llibre sagrat dels musulmans. I és que a la bruixeria sempre hi és present el component religiós.
    Els ‘hijabs’ (els amulets fets de pell de cabra) i les pòcimes de tinta i aigua estan fets amb missatges del Corà escrits a consciència pel ‘fakih’ i pensats exclusivament per al mal del seu client.
    Molts diuen que aquesta tradició és una autèntica ximpleria, però tots la practiquen. No fos cas…

    Articles més antics
    No hi ha articles més recents