UNAMID

Entre l’amor i l’odi

Darfur

Avui, mentre practicava esport al campament de les Nacions Unides a El Fasher (Darfur), m’ha sorprès primer una terrible tempesta de sorra i, tot seguit, un violent ruixat que  m’ha deixat moll com una sopa. I és en aquesta curiosa (però típica) situació en què m’he adonat que viure i treballar al Darfur no deixa mai indiferent a ningú. És impossible! Els que som aquí i no som d’aquí acabem per estimar bojament aquest país o a odiar-lo sense miraments. No hi ha terme mig.
Estimes el Darfur per la seva gent, per la seva gran senzillesa i pel seu cor tendre, pel seu orgull i per les seves conviccions culturals i patriòtiques. Els paisatges verds durant l’època de pluges i els que són torrats durant la resta de l’any mostren un espectacle continu. Les possibilitats de desenvolupament del Sudan són molt prometedores i el seu potencial turístic és tota una esperança. Els valors negatius del sistema capitalista pràcticament no han aterrat al Darfur i conviure entre cabres, rucs, gallines i camells passejant pels carrers, es combina amb l’agradable sensació de què la gent sap viure el seu temps: els nens jugant en el seu temps lliure i els adults reunits a peu de casa durant llargues hores de conversa.
Però el Darfur és a la vegada una terra desagraïda de conflictes i desavinences tribals, un lloc on les persones només treballen el mínim imprescindible. Es una societat que difícilment vol entendre res que no sigui sudanès i no és capaç de mirar més enllà de les seves fronteres i de les seves limitacions religioses. Una terra de dificultats climatològiques, de gastronomia pobre i de poca estima per la seva riquesa cultural. Viuen el present i poc els importa el futur.
Per a molts resulta francament difícil estimar el Darfur. Pràcticament impossible. I és per això que la immensa totalitat de cooperants internacionals es prenen l’estada com una cosa ben temporal.
Jo, de moment, m’inclino per sentir-me atret per aquesta terra que tant m’està ensenyant. I és per això que, després de menjar sorra i quedar xop durant la tempesta… m’ha envaït una agradable sensació de felicitat.

Els drets de la Madina

Darfur (Sudan)

Aquesta nena es diu Madina. Té 12 anys i va néixer a Korma, al nord del Darfur (Sudan), però la seva família es va desplaçar fa uns quants anys al campament d’Abu Shouk perquè se sentia amenaçada pel llarg conflicte tribal.
La Madina serà la protagonista d’un projecte audiovisual que la discogràfica solsonina Casafont m’ha encarregat per il·lustrar un poema musicat de la Clara Tarrida i el Toni Romero (Una nena cosida a trets per un soldat). El video clip, que encara està en procés de producció, incorporarà retrats d’una vintena més de nenes, algunes d’elles de països del Tercer Món.
I precisament aquest projecte m’ha provocat un profund debat intern. Amb l’ajuda de les persones que tinc al costat, he arribat a la conclusió que el dret d’imatge no és patrimoni exclusiu dels nens i nenes dels països desenvolupats, sinó del món sencer. Encara que això sembli una obvietat.
Per a la publicació de retrats de menors del nostre país és inapel·lable l’obligació de disposar de l’autorització corresponent dels pares i tutors. La llei a Catalunya, com a gran part d’Europa, és molt estricta en la defensa del dret dels menors d’edat. Tant estricta com hipòcrita, perquè poca cosa diu en defensa d’aquells que viuen a l’Àfrica i que són fotografiats indiscriminadament. Sovint, el rostre d’aquests nens serveix per il·lustrar no sols a reportatges periodístics, sinó també video clips, campanyes organizatives i fins i tot anuncis publicitaris.
En la majoria de casos es tracta de fotografies que s’han “robat” en moments gairebé accidentals i en condicions dramàtiques… Poques vegades es garanteix el dret d’aquests menors a negar-se a participar en aquests projectes audiovisuals.
Els responsables de la Unió de Profesionals de la Imatge i al Fotografia de Catalunya (Upifc), on estic sindicat des de fa dos anys, em van comunicar que malauradament  és altíssimament improbable que un fotògraf sigui denunciat per la publicació de la imatge d’un nen del Sudan o Etiòpia i, en canvi, hi ha molts números si és europeu.
Mentre que a Catalunya impera una règia, dura i fins i tot podríem dir que histèrica llei en defensa dels drets dels menors, hi ha una profunda hipocresia pel que fa als mateixos drets dels nens en països en desenvolupament.
Al final, tot acaba en mans del sentit comú dels mateixos professionals de la fotografia que som els qui prenem la decisió de com gestionar els nostres projectes. I és per això que he decidit demanar-li permís als pares de la Madina (i a la mateixa Madina) perquè em deixin utilitzar el seu rostre per al video clip que estic produint.

Un referèndum històric

Darfur (Sudan)

Sudan viurà un dia històric el proper 9 de gener (si no hi ha canvis d’última hora). Per primer cop des de fa molts anys hi ha la possibilitat de què sorgeixi un nou país al mapa africà. La població del Sud del Sudan tindrà el dret a l’autodeterminació. Milions de persones estan convocades a un referèndum que obre de bat a bat les possibilitats que aquest territori s’independitzi de Khartoum (la capital sudanesa).
I és que històricament el sud del Sudan està ben lluny de la resta del país: de majoria catòlica (Sudan és bàsicament musulmana), de raça centro-africana (no àrab com al nord), de tarannà completament diferent i amb algunes llengües pròpies. La idiosincràsia d’aquest territori ha fet possible la creació d’un govern autònom (a Juba, la capital) i una estructura d’estat perfectament sòlida.
Per assolir aquest estatus ha calgut, lamentablement, que hi hagués una guerra entremig, que encara segueix viva i que perilla de tornar-se més cruel. El conflicte ha arrossegat centenars de milers de morts, refugiats i desplaçats interns que encara no han pogut tornar a les seves cases.
El referèndum, òbviament, aixeca ara nous temors. El dia després dels resultats, tant si guanya o no el sí a la independència, és una incògnita i tot apunta que hi haurà un revifament de les tensions entre el govern i les milícies que defensen el nou país.
Les importants reserves de petroli que té aquest territori fan pensar que Khartoum no voldrà desempallegar-se’n fàcilment, tot i els compromisos que el seu president (Omar al Bashir) ha declarat verbalment en favor del dret a decidir.
I, a més, tot el que passi a les urnes afectarà també l’altre conflicte que es cou paral·lelament a l’oest del Sudan: el Darfur.
Hi ha un vincle fort entre el Darfur i el Sud del Sudan. Primer, perquè els dos territoris comperteixen frontera (les milícies armades d’ambdós bàndols la creuen tot sovint) i, segon, perquè hi ha nombrosos refugiats sud-sudanesos que fa anys que estan instal·lats al Darfur i que trigaran força temps a abandonar (si és que ho fan). Què passarà amb aquesta gent? Es convertiran en estrangers? Hauran de tornar al seu territori d’origen? Tenen la seguretat garantida per part dels seus veïns?
El que sí és cert és que els sud-sudanesos que viuen al Darfur també podran votar sense moure’s del lloc. El passat 15 de novembre, els desplaçats en aquest territori han començat a formalitzar els seus drets per poder participar al referèndum.
Un referèndum històric carregat de moltes pors…

Darfur (Sudan)

Qui protegeix les dones?

Darfur (Sudan)

Violades davant els seus propis marits i familiars, torturades i ultratjades i, finalment, assassinades en les condicions més tristes, les dones del Darfur (Sudan), com a qualsevol altre conflicte del món, són la part més castigada. Ja és prou trist que els homes es matin a trets uns als altres, que a més les seves dones sofreixen unes conseqüències molt més tortuoses.
Les Nacions Unides té una missió de pau aquí al Darfur que implica, entre altres coses, la protecció inqüestionable de la vida dels civils i, sobretot, dels desplaçats i refugiats. Però sorprenentment, malgrat la gran quantitat d’armament que els cascos blaus han instal·lat en aquestes terres (més de 15.000 soldats!), no es pot aturar el flux de denúncies de maltractament de dones. Cada setmana arriben comunicats en què es fa saber la violació d’alguna nena, l’assetjament d’una anciana o simplement l’assassinat d’una dona. I això passa sovint davant els ulls de les forces de pau! Qui ha de ser doncs el responsable d’aturar aquesta cruent realitat? És que les Nacions Unides no té prou autoritat? És que la comunitat internacional no pot imposar-se definitivament als arbitraris criteris dels bàndols enfrontats? No és més important la vida d’un civil que acceptar les regles imposades per les milícies rebels o del govern sudanès?  Tristement sembla que no…  Sembla que aquí ningú és capaç de donar un cop de puny sobre la taula en defensa dels més dèbils.
L’ONU s’ha inventat fa poc la nova agència UN Women que, aparentment, ha de dedicar molts més esforços en la defensa dels drets de la dona en tot el món. Es volen destinar molts recursos a assolir la igualtat entre sexes quan, en racons com el Darfur, ni tan sols la dona té garantits els drets més fonamentals com el dret a la vida. Quina patètica contradicció…

Desplaçats de per vida

Darfur (Sudan)

Diuen que al Darfur hi ha més de tres milions de persones que viuen lluny de casa. Durant l’última dècada, han hagut d’amagar-se dels atacs dels militars, dels violadors, dels rebels, dels saquejadors i dels partidaris d’una guerra absurda per anar a parar a massius camps de desplaçats que aviat s’han convertit en nous pobles i ciutats (en alguns ja hi viuen més de 20.000 persones). Els refugiats del Darfur viuen la doble maledicció d’estar desposseïts de les seves terres i de ser considerats una nosa per als bàndols enfrontats en el conflicte. Tres milions de persones viuen un infern mentre que la resta del món n’és totalment inconscient. Fins i tot una bona part dels cooperants internacionals que operen al Sudan no se n’adonen de la gravetat del problema. Perquè el fet és tan greu que pot condicionar el país per sempre. El conflicte tribal del Darfur, bàsicament motivat per la mancança de recursos naturals (sobretot aigua), ha fet que els més desamparats hagin hagut deixar les llars per abandonar-se a l’ajuda humanitària. I així viuen els desplaçats. En llargs descampats de cases fetes amb branques i plàstics, amb rudimentàries escoles i precaris hospitals, amb deficitaris serveis d’aigua, sense llum i amb l’alimentació pobrament garantida. Molts assumeixen fins i tot que s’hi hauran de quedar tota la vida malgrat no voler-ho (més d’un 80% desitja tornar a casa). El seu retorn, el principal repte dels diplomàtics en l’etern procés de pau, és alhora una utopia que cada cop està més lluny de fer-se realitat. Molts ja creuen que s’hi quedaran per sempre, es convertiran en permanents éssers passius que no fan res més que esperar la racció diària de menjar. Són desplaçats de per vida amb l’única esperança de què els seus fills puguin construir-se el seu futur en terres estranyes. Som davant d’un Darfur desconfigurat, desnaturalitzat i modificat per raons polítiques i econòmiques. Els grans pensadors de l’ordre mundial a penes són conscients de què tres milions de persones d’aquest racó de l’Àfrica (totes elles amb una història per explicar) han acabat per convertir-se en pàries al seu propi país.

Articles més antics
No hi ha articles més recents