UNAMID

Explotació infantil o una escola de valors?

Nens del carrer

La missió de pau de l’ONU al Darfur (Sudan) està treballant en un projecte comunicatiu per sensibilitzar els seus treballadors i la població local sudanesa sobre els perills de l’explotació laboral infantil. A mi m’ha encarregat el treball de proposar una imatge que il·lustri el cartell divulgatiu.
La necessitat d’aquesta campanya de sensibilització és immediata. Centenars de nens del Darfur, fills de famílies desplaçades per culpa del conflicte armat, han deixat les escoles a causa de la creixent presència d’empleats de l’ONU. Els nens passen la major part dels dies netejant els tot-terrenys que omplen els carrers d’El Fasher i, com veuen que guanyen diners, sovint s’obliden d’anar a l’escola. És un problema que preocupa perquè, malgrat que Nacions Unides és aquí per millorar l’estabilitat del país (i així és), la gran quantitat de personal (gairebé 35.000 funcionaris sols al Darfur) provoca nombrosos desequilibris en la vida diària dels sudanesos.
Treballar en aquesta campanya de sensibilització m’ha fet adonar, però, que no tot és blanc o negre, sinó que hi ha una confusa gradació de grisos que no permet tenir una opinió clara sobre el problema del treball infantil. El contacte amb treballadors socials del ministeri d’Afers Socials del Sudan m’ha permès entendre que el concepte que ells tenen d’explotació infantil no és el mateix que a Europa. Està clar que coincideixen en la defensa dels drets dels nens i en la importància que la seva educació passi sempre per les escoles. Però mentre nosaltres considerem que cap nen ha de dedicar ni un segon a activitats que haurien d’estar restringides als adults, aquí al Sudan (com a molts altres països de cultura diferent a l’Occidental) opinen que destinar les hores lliures de la setmana a col·laborar en l’economia familiar no és cap disbarat i contribueix fins i tot al procès de maduració del nen.
És difícil discernir quina és la veritat absoluta. Un bon amic em va explicar un dia que qualsevol nivell de treball infantil és inadmisible perquè no sols degrada la vida del nen sinó perquè també provoca una perillosa devaluació dels salaris (si un nen treballa per cinc cèntims, per què s’ha de pagar el doble a un adult?). Aquest mateix company em va sentenciar clarament que: “els nens han de dedicar el seu temps lliure a jugar i només a jugar”.
Potser té raó, però aquí al Sudan, els mateixos responsables de l’àrea sòcial consideren que el treball infantil, aquell treball que no castiga el físic del nen i que respecta fidelment les seves obligacions a les aules, és un complement ideal a la seva educació i, fins i tot, un joc formatiu. Vendre productes al carrer, netejar sabates o pulir la carrosseria d’un cotxe durant els caps de setmana es converteix, per a ells, en una altra escola que els ensenya a valorar l’esforç que costa aconseguir diners, a assumir les primeres responsabilitats i a entendre que cal ajudar la família en temps de limitacions…
Així doncs, el treball infantil pot convertir-se per a uns en una injusta explotació que degrada el mercat laboral i, per a uns altres, en una segona escola de valors.
Quina és, doncs, la resposta a aquest debat?

Street children

Quan la vida es torna de veritat

Darfur (Sudan)

Per submergir-se en la realitat d’un país nou i desconegut cal temps. I l’experiència que estic vivint aquí al Sudan així m’ho ha demostrat. No és una tasca gens fàcil haver d’eliminar prejudicis i amotllar-se a una cultura que és completament diferent a la pròpia. Així que l’única solució és invertir-hi temps i apostar per una actitud empàtica.
Després de cinc mesos justos al Sudan puc confirmar que ara ha arribat el moment en què m’he adaptat. Sembla mentida que es necessiti tant de temps però, com vaig escriure el novembre (En una bombolla al Sudan), el fet de treballar per a Nacions Unides encara dificulta més aquest procés d’adaptació. Malauradament, els que treballem en cooperació internacional pequem d’egocentrisme. Venim a salvar el Tercer Món quan ni tan sols tenim en compte la gent a qui venim a ajudar. Hi ha cooperants que van a la seva, que troben que tot el que els envolta és infinitament pitjor que al seu país, que no volen sentir parlar de quedar-s’hi un dia més del compte, que critiquen les incomoditats que sofreixen… I aquest tipus de gent és malauradament la gran majoria.
Hi ha molt pocs que asseguren ser feliços al Darfur, perquè malgrat els tocs de queda, la sufocant calor del desert, les tempestes de sorra, els perills d’un conflicte endèmic i la soledat de certs moments, saben que hi ha una part màgica, una part que, quan et captura, t’hipnotitza i no et deixa lliure. I aquest sentiment és impagable.
Recentment m’he instal·lat en una casa al bell mig de la ciutat d’El Fasher, al barri d’Al-Massane, i la meva vida ha canvia radicalment. Havent fugit de la zona reservada als treballadors de l’ONU i capbussant-me en la vida diària dels habitants de la capital del Darfur, trobo que viure aquí és més agradable del que em vaig trobar al començament. Ara puc respirar els aires d’aquest país, la calor de la seva gent, el dia a dia d’una rutina que et fa sentir viu. Galls que et desperten al matí, rucs que carreguen feixugues cisternes d’aigua, nens que corren en totes direccions, mares que saluden delicadament, homes que treballen o que prenen el te reunits sota la llum d’un fanal… i de tant en tant, festes on no falta mai el menjar, la música, el ball i les rialles.
I és aquí en què la vida comença per a mi, en què tot es torna de vertitat, perquè ser fotoperiodista arreu del món no sols suposa arrossegar la camera i ser a primera línia de front quan esclata la notícia, sinó també entendre tot (o gran part) del que es belluga al voltant.
Aquesta és la tasca que, després de cinc mesos, he començat a emprendre amb il·lusió.

Que no s’acabin les emocions

Darfur (Sudan)

Recentment vaig visitar dos camps de desplaçats instal·lats fa molt poc a la zona centre del Darfur (Sudan). A Daar al Salam vaig veure famílies senceres que no han volgut prendre part del conflicte tribal de la seva regió original i que han estat obligades a abandonar les llars sota l’amenaça de mort. En el cas de Shangil Tubaya, els desplaçats són majoritàriament mares i nens (gairebé el 90%) que han anat a buscar refugi prop d’un campament de l’ONU. Mentre els homes lluiten i es maten uns als altres, les seves dones conviuen en un mateix indret malgrat pertànyer a tribus rivals. Contradiccions de la guerra…
La situació d’aquests nous desplaçats és caòtica. Sobreviuen amb el poc que han portat de les seves localitats: una mica de menjar, una part del bestiar, roba i estris de cuina… I amb branques i trossos de plàstic s’han construït les seves casetes en una zona on bufa molt vent i on les nits són gèlides. I no saben ni volen tornar als seus llocs d’origen.
I treballant de fotògraf… em vaig emocionar. Quan prenia les imatges d’aquesta realitat, em van caure un parell de llàgrimes. Una sensació dura i excitant a la vegada. Fins i tot estranya, perquè s’hi barregen tota mena de sentiments. Em sento frustat per aquesta gent, em poso en la seva pell, em veig impotent i, el més dur de tot és el fet d’adonar-me de què la immensa majoria de desplaçats no demana res. Tan sols vol viure en pau… Els nens es barallaven per donar-me la mà, algun adolescent em demanava el meu número de telèfon, les dones reien davant de la càmera… Aquesta melancòlica simpatia va ser encara més desesperant.
Ploro d’emoció i agraïment. Els refugiats del Darfur m’estan despertant (i ensenyant) molts sentiments.
Aquest món és terrible! Només estic veient un 1% de totes les injustícies que hi ha i se’m fa molt pesat… Una càrrega molt feixuga haver de suportar la condició d’una persona a qui no li falta de res, que de vegades es queixa per ximpleries en comparació a les necessitats que té aquesta gent . Què puc fer jo per ells? N’hi ha prou fent fotos i divulgant el màxim possible la seva situació? Acabaré immunitzat davant de tanta misèria quan hagi visitat una desena més de campaments com aquest? Espero que no… Espero no perdre mai l’emoció i la sensibilitat… És l’únic que em queda per ser, a més de fotògraf, una persona.

En una bombolla al Sudan

© Albert González Farran

Treballar per a les Nacions Unides en un lloc de conflicte com al Darfur (a l’oest del Sudan) no és una tasca fàcil, sobretot per les conseqüències psicològiques que porten les mesures de seguretat que es prenen.
Fa uns pocs dies que vaig aterrar a El Fasher, on les Nacions Unides (NU) té la seu principal de tota la regió del Darfur. Adaptar-s’hi és la primera tasca que encomanen abans de començar a treballar per a l’organisme. I és que la vida aquí és tan diferent a la que estem acostumats que cal invertir un bon temps per ordenar les idees.
Treballar per a les Nacions Unides obliga a seguir unes mesures de seguretat que, malauradament, fan que la vida al Darfur sigui com fer-ho dins d’una bombolla. Resulta impossible formar part de la comunitat local perquè, a part de ser estrangers, els treballadors de les NU estan obligats a viure en allotjaments protegits per filats al voltant de tota la paret exterior. Hi ha un vigilant durant tot el dia a cadascuna de les cases i els inquilins no poden sortir al carrer a partir de les 22 hores. Durant la nit, unes llums de gran intensitat il·luminen el voltant dels edificis i tots els treballadors duen un ràdio-transmissor des del qual s’han de comunicar diàriament a la central per confirmar la seva situació.
Al Sudan està prohibit fer fotos sense permís de les autoritats, no es pot coquetejar amb les dones locals, no es poden vestir pantalons curts i està penat el consum i la venda d’alcohol (amb un any de presó).
A més de tot això, les indicacions de seguretat són ben evidents: vigilar sempre al teu voltant, no confiar en cas de dubte, canviar els hàbits i les activitats regularment, no donar mai almoina, ser respectuós amb els costums locals, demanar permís per a tot…
La vida en aquesta bombolla comporta per a molts un cop psicològic que provoca, en la immensa majoria dels casos, quadres d’estrés acumulat. I això cal eradicar-lo amb una mentalitat permanentment positiva, buscant sempre la complicitat i ajuda dels companys, practicant esport regularment i imposant-se certa disciplina.
Un cop en aquesta bombolla, però, s’ha d’anar a la recerca del que hom sempre busca quan un és en un territori desconegut: la integració. És a dir, en la mesura que sigui possible, és preferible interactuar amb la població local, aconseguir la seva complicitat, conèixer la seva cultura i, si és possible, parlar el seu idioma.
I és que som aquí al Darfur no sols per col·laborar en el procés de pacificació, sinó també (almenys personalment) per conèixer de ben a prop totes les riqueses d’un nou territori, d’un nou país, d’un nou món…

No hi ha articles més antics
Articles més recents