Unió Africana

Quan la vida es torna de veritat

Darfur (Sudan)

Per submergir-se en la realitat d’un país nou i desconegut cal temps. I l’experiència que estic vivint aquí al Sudan així m’ho ha demostrat. No és una tasca gens fàcil haver d’eliminar prejudicis i amotllar-se a una cultura que és completament diferent a la pròpia. Així que l’única solució és invertir-hi temps i apostar per una actitud empàtica.
Després de cinc mesos justos al Sudan puc confirmar que ara ha arribat el moment en què m’he adaptat. Sembla mentida que es necessiti tant de temps però, com vaig escriure el novembre (En una bombolla al Sudan), el fet de treballar per a Nacions Unides encara dificulta més aquest procés d’adaptació. Malauradament, els que treballem en cooperació internacional pequem d’egocentrisme. Venim a salvar el Tercer Món quan ni tan sols tenim en compte la gent a qui venim a ajudar. Hi ha cooperants que van a la seva, que troben que tot el que els envolta és infinitament pitjor que al seu país, que no volen sentir parlar de quedar-s’hi un dia més del compte, que critiquen les incomoditats que sofreixen… I aquest tipus de gent és malauradament la gran majoria.
Hi ha molt pocs que asseguren ser feliços al Darfur, perquè malgrat els tocs de queda, la sufocant calor del desert, les tempestes de sorra, els perills d’un conflicte endèmic i la soledat de certs moments, saben que hi ha una part màgica, una part que, quan et captura, t’hipnotitza i no et deixa lliure. I aquest sentiment és impagable.
Recentment m’he instal·lat en una casa al bell mig de la ciutat d’El Fasher, al barri d’Al-Massane, i la meva vida ha canvia radicalment. Havent fugit de la zona reservada als treballadors de l’ONU i capbussant-me en la vida diària dels habitants de la capital del Darfur, trobo que viure aquí és més agradable del que em vaig trobar al començament. Ara puc respirar els aires d’aquest país, la calor de la seva gent, el dia a dia d’una rutina que et fa sentir viu. Galls que et desperten al matí, rucs que carreguen feixugues cisternes d’aigua, nens que corren en totes direccions, mares que saluden delicadament, homes que treballen o que prenen el te reunits sota la llum d’un fanal… i de tant en tant, festes on no falta mai el menjar, la música, el ball i les rialles.
I és aquí en què la vida comença per a mi, en què tot es torna de vertitat, perquè ser fotoperiodista arreu del món no sols suposa arrossegar la camera i ser a primera línia de front quan esclata la notícia, sinó també entendre tot (o gran part) del que es belluga al voltant.
Aquesta és la tasca que, després de cinc mesos, he començat a emprendre amb il·lusió.

En una bombolla al Sudan

© Albert González Farran

Treballar per a les Nacions Unides en un lloc de conflicte com al Darfur (a l’oest del Sudan) no és una tasca fàcil, sobretot per les conseqüències psicològiques que porten les mesures de seguretat que es prenen.
Fa uns pocs dies que vaig aterrar a El Fasher, on les Nacions Unides (NU) té la seu principal de tota la regió del Darfur. Adaptar-s’hi és la primera tasca que encomanen abans de començar a treballar per a l’organisme. I és que la vida aquí és tan diferent a la que estem acostumats que cal invertir un bon temps per ordenar les idees.
Treballar per a les Nacions Unides obliga a seguir unes mesures de seguretat que, malauradament, fan que la vida al Darfur sigui com fer-ho dins d’una bombolla. Resulta impossible formar part de la comunitat local perquè, a part de ser estrangers, els treballadors de les NU estan obligats a viure en allotjaments protegits per filats al voltant de tota la paret exterior. Hi ha un vigilant durant tot el dia a cadascuna de les cases i els inquilins no poden sortir al carrer a partir de les 22 hores. Durant la nit, unes llums de gran intensitat il·luminen el voltant dels edificis i tots els treballadors duen un ràdio-transmissor des del qual s’han de comunicar diàriament a la central per confirmar la seva situació.
Al Sudan està prohibit fer fotos sense permís de les autoritats, no es pot coquetejar amb les dones locals, no es poden vestir pantalons curts i està penat el consum i la venda d’alcohol (amb un any de presó).
A més de tot això, les indicacions de seguretat són ben evidents: vigilar sempre al teu voltant, no confiar en cas de dubte, canviar els hàbits i les activitats regularment, no donar mai almoina, ser respectuós amb els costums locals, demanar permís per a tot…
La vida en aquesta bombolla comporta per a molts un cop psicològic que provoca, en la immensa majoria dels casos, quadres d’estrés acumulat. I això cal eradicar-lo amb una mentalitat permanentment positiva, buscant sempre la complicitat i ajuda dels companys, practicant esport regularment i imposant-se certa disciplina.
Un cop en aquesta bombolla, però, s’ha d’anar a la recerca del que hom sempre busca quan un és en un territori desconegut: la integració. És a dir, en la mesura que sigui possible, és preferible interactuar amb la població local, aconseguir la seva complicitat, conèixer la seva cultura i, si és possible, parlar el seu idioma.
I és que som aquí al Darfur no sols per col·laborar en el procés de pacificació, sinó també (almenys personalment) per conèixer de ben a prop totes les riqueses d’un nou territori, d’un nou país, d’un nou món…

No hi ha articles més antics
No hi ha articles més recents