Visa Pour l’Image

Un any més

Fleeing in Darfur

L’acabament de l’estiu coincideix, entre moltes altres coses, amb la celebració del festival de fotoperiodisme Visa Pour l’Image a Perpinyà (Catalunya Nord), el gran esdeveniment que atreu fotògrafs de tot el món durant un parell de setmanes. Per a molts de nosaltres, durant els propers dies, aquesta ciutat es converteix en l’NBA del fotoperiodisme, el lloc on es concentra el bo i el millor de la nostra professió, l’oportunitat de coincidir amb els autors de les portades que han donat la volta al món i que han captivat l’opinió pública.
Un any més, jo també en formaré part i duré amb mi el meu millor treball, l’esforç del darrer any per mostrar-lo als editors de les millors agències del món i als representants dels col·lectius internacionals perquè em donin la seva opinió i m’aportin alguna nova perspectiva que jo no coneixia sobre la meva feina.
Ja fa prop de deu anys que visito Perpinyà per al Visa Pour l’Image, però ha estat durant les tres darreres edicions quan m’he apropat més estretament a la seva realitat. Primer va ser l’any 2009, quan vaig participar a la secció no oficial del certamen (Visa Off) amb un reportatge sobre Etiòpia que va quedar entre els cinc finalistes. L’edició de l’any passat va ser la primera en què hi vaig assistir com a professional acreditat i vaig veure, per primer cop, les entranyes del festival: vaig presentar el meu primer portfoli sobre el Darfur i vaig contactar amb els editors i amb nombrosos fotògrafs perquè el valoresssin, vaig assistir a xerrades i debats, vaig presenciar les projeccions audiovisuals (en les que una de les meves fotografies del Darfur en va formar part) i, sobretot, em vaig emportar un gran nombre de consells i crítiques que m’han servit per corregir-me. Ara, després de dotze mesos intentant seguir el que em van dir, torno enguany amb un altre treball sota el braç i disposat a aprendre tot el que em vagi millor per a la meva carrera professional.
I és que aquest festival és una gran oportunitat que no cal perdre mai. No sols per als fotògrafs professionals que volen seguir al peu del canó, no sols per als amants de la fotografía, sinó simplement per a tots aquells que encara s’emocionen veient imatges que han remogut la nostra societat durant el darrer any.

Visa Off

Visa Off

Hi ha un festival que és com l’NBA del fotoperiodisme. És el Visa Pour l’Image que se celebra cada setembre a la ciutat de Perpinyà (Catalunya Nord). Aquí participen els millors professionals de la fotografia de premsa que han cobert, durant el darrer any, l’actualitat més dramàtica.
Però al costat d’aquest certamen, n’hi ha un altre que se celebra els mateixos dies acollit pels comerços de Perpinyà on hi tenen cabuda aquelles promeses que no han tingut cabuda a la secció oficial. Es tracta del Visa Off, pel qual jo he estat seleccionat aquest any amb un treball sobre els drames que es viuen a Etiòpia.
L’oportunitat d’exposar a Perpinyà és com dir-li a un jugador de futbol que es pot entrenar amb el F.C. Barcelona durant la pretemporada; és per a un conjunt de música fer de teloner dels Rolling Stones; és com ajudar a preparar un aperitiu al restaurant del Ferran Adrià.
Aquesta oportunitat no s’ha de rebutjar i, per tant, les meves 15 millors fotografies que vaig aconseguir durant la meva estada a Etiòpia el juliol de 2008 seran exposades al Restaurant l’Amphitryon entre el 29 d’agost i el 12 de setembre. Curiós contrast! Mentre els clients d’aquest prestigiós local es menjaran un bistec, unes torrades de foie o un crep de xocolata… al seu voltant tindran imatges de nens i ancians que, pel preu que estan pagant pel seu àpat, podrien viure tres mesos seguits sense gana. Però aquestes són les contradiccions de la societat en què vivim.
Porto sis anys acudint sense interrupció al festival de fotoperiodisme de Perpinyà i, precisament enguany, que hi exposo per primera vegada, no hi podré ser. Em sap força greu, però són les coses de la feina. Em vaig proposar un projecte a llarg termini a Puno (Perú), on sóc ara, i ara no el puc abandonar.
És precisament això que fa gran el fotoperiodisme: és com una nòria que no para mai. El fotoperiodista que es preua de ser-ho ha d’estar perseguint l’actualitat, ha de treballar, ha de pensar en projectes nous, ha de viatjar i ha de perseguir contínuament aquella imatge que pugui captivar la societat. Perquè, com em va dir un dia un mestre del periodisme, la fotografia que facis avui, demà ja serà història.

Visa pour l’Image

Visa pour l'Image

Visa pour l’image és un dels certàmens de fotoperiodisme més importants que s’organitzen al món. Durant unes setmanes, entre agost i setembre, la ciutat de Perpinyà (a la Catalunya Nord) s’omple cada any de desenes d’exposicions dels millors fotoperiodistes del planeta amb treballs realitzats a països ben diferents, des del Congo a la Xina, passant per Nova Orleans, França, Iraq, Afganistan, Kènia i Vietnam, entre molts d’altres.
En uns temps en què hi ha una gran saturació d’informació, és ben difícil sorprendre els visitants de la Visa pour l’Image amb imatges noves i fresques. Hom diria que cada any (i ja en van vint!) es veu el mateix a Perpinyà: gent patint fam, militars a la primera línia de front, mutilats pels efectes de les bombes, damnificats per desastres naturals, víctimes d’epidèmies… Però cal impregnar-se de sensibilitat per mirar el que passa en aquestes fotografies i fer l’esforç de creure que allò que es veu és únic i igual de dolorós que si fos excepcional.
Membres del jurat del World Press Photo, que val a dir és molt exigent, denuncia que avui en dia s’està registrant una preocupant manca d’imaginació al col·lectiu de reporters. És cert que tot ja està inventat i que és pràcticament impossible crear una fotografia nova en tot el seu sentit. Però el que és més greu, i així ho denuncien els experts, és que alguns periodistes, perseguint un èxit immediat, copiïn amb mediocritat els recursos que ja han triomfat en edicions anteriors.
És cert que tot fotògraf que es posa en perill per reflectir les injustícies del món ja és un fet digne d’aplaudiment, però no n’hi ha prou amb això. Cal tenir, a més de sensibilitat, un elevat grau de creativitat i la pretesa intenció de fer d’allò tràgic una admirada obra d’art.

No hi ha articles més antics
No hi ha articles més recents