World Press Photo

Seguint els mestres

 © Akintunde Akinleye

Sóc a les portes d’un dels reptes professionals més importants de la meva vida. Demà dia 24 m’incorporo com a fotògraf del departament de comunicació de la missió de pau UNAMID que Nacions Unides té a la conflictiva zona del Darfur (Sudan). I és en aquests moments de por, incertesa, dubte, excitament i entusiasme en què un ha de fer un esforç per mantenir el cap ben fred si vol fer alguna cosa positiva. Durant les darreres setmanes les meves emocions han passat per tots els estadis possibles i és ara quan he d’assolir aquell punt de professionalitat que em permeti exercir la meva nova feina amb la màxima eficàcia possible.
Entre altres possibles solucions, una de les que millor funcionen es emmirallar-se amb els darrers grans treballs dels millors fotoperiodistes de l’actualitat. Les darreres mostres a Barcelona de Fotopres de La Caixa, World Press Photo al CCBB i del Centre d’Arts Santa Mònica m’han permès respirar una mica d’oxigen i rebre un bany fresc d’idees que segur que m’aniran bé.
En el món del fotoperiodisme, com en la majoria d’activitats creatives, cal estar sempre al dia, conèixer les noves tendències i, sobretot, no deixar-se oxidar pel narcisisme. Cal, de tant en tant, aparcar la càmera, oblidar-se d’ella per uns dies, i refrigerar-se amb la feina dels altres.
Estic parlant d’alguns dels meus grans mestres com Agustí Centelles, Henri Cartier Bresson, James Natchwey, Alberto Korda, Robert Capa, Eddie Adams, Sebastiao Salgado, Gregori Colbert, Annie Leibovitz… i algunes últimes troballes que m’han aclaparat com el del nigerià Akintude Akinleye (guanyador del World Press Photo 2008), Anthony Suau (guanyador d’enguany), Chen Qingang, Emilio Morenatti, Luis Vasconcelos, Tim Hetherington, Walter Astrada i el darrer Premi Nacional de Fotografia, Gervasio Sánchez, entre molts d’altres.
Rere l’estel·la de tots aquests monstres de la càmera, a un no se li fa tan difícil emprendre projectes com el que estic a punt d’encetar al Sudan…

World Press Photo

Anthony Suau

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona exposa, fins 13 de desembre, les imatges guanyadores d’una nova edició del prestigiós World Press Photo, l’autèntica NBA del fotoperiodisme mundial. Acudir a un esdeveniment d’aquestes característiques ens fa adonar de moltíssimes coses i, especialment, de les injustícies que tot sovint esclaten a diferents racons del món. Són els testimonis més esquinçadors capturats per fotògrafs valents que s’han exposat a nombrosos perills per ensenyar a la humanitat la cruesa de la nostra condició.
Molt sovint s’ha criticat la premsa gràfica i els festivals de fotoperiodisme de jugar amb la pornografia del dolor. Moltes persones lamenten que hi hagi sempre una preponderància, gairebé morbosa, d’imatges que mostren explícitament el dolor, la fam, les mutilacions, les tortures, la guerra i la mort…
En certa manera és cert, però també necessari. No hem d’oblidar que necessitem d’aquestes imatges per adonar-nos que la vida en aquest món no sols és la que veiem quan sortim de casa, sinó aquella a la que considerem ben llunyana, però que no per això deixa de ser real. Calen imatges dures, escabroses, punyents i esfereïdores perquè ens facin sortir de la nostra realitat de cotó fluix. Sense aquesta visió colpidora de la realitat, no se’n podria dir fotoperiodisme. Perquè és precisament aquesta disciplina de la fotografia la que s’encarrega de difondre realitats d’aquest tipus i deixa l’estètica en un pla secundari.
Però no tot és sang i fetge. I queda demostrat amb la fotografia guanyadora del World Press Photo 2009 (a dalt reproduïda). És una imatge capturada pel fotògraf nordamericà Anthony Suau a Cleveland (Estats Units). Aquí no hi ha dolor explícit, és evident. Sols un policia empunyant una arma a l’interior d’una casa que ha estat desnonada per ordre del jutge per un impagament. Però no per això deixa de ser tant o més dura que veure un soldat mort a l’Iraq o un cos destrossat per un terratrèmol. La imatge d’Anthony Suau és la viva expressió de la crisi econòmica d’aquests temps, combinada amb la violència d’Estat i amb la vulneració d’un dret fonamental com el de tenir una llar. Són temps ben complicats els que vivim i l’esplèndida creativitat d’Anthony Suau permet copsar una tragèdia sense la necessitat de ser pornogràfic.

No hi ha articles més antics
No hi ha articles més recents