Ser fotògraf de guerra és un compromís molt més seriós del que sembla. A Dubrovnik (Croàcia) he participat en un curs d’una setmana sobre fotografia de conflictes (Covering Conflict Photography Workshop), organitzat pel War Photo Limited. Allí hi havia alguns dels fotògrafs que han cobert els esdeveniments bèl·lics més importants dels últims anys, com el neozelandès Wade Goddard, el croat Filip Horvart i el britànic Jason P. Howe. Tots ells han dictat les pautes que un fotògraf de guerra ha de seguir per saber treure rendiment al testimoni més intens en la vida d’un periodista i, sobretot, per mantenir-se viu entre les trinxeres. I és que cobrir una guerra no és un joc, tot i que el curs es basava en una simulació amb soldats no professionals i amb armament inofensiu. La primera lliçó que un fotògraf ha d’aprendre és que la pròpia seguretat sempre va abans que una esplèndida fotografia: estar a cobert durant el foc creuat, tenir sempre una via per escapar, saber bellugar-se amb habilitat a la línia de front, no perdre mai de vista les tropes (tant “amigues” com “enemigues”), disposar de les provisions necessàries d’aigua i menjar per sobreviure en casos d’emergència, mantenir-se físicament i mentalment en forma, accedir a la informació necessària per no perdre’s en els moments crítics, proveir-se de material imprescindible per a casos de quedar-se perdut (roba de recanvi, accessoris d’higiène, aparells de llum, documents, diners…), disposar d’un intèrpret i mitjans de transport… I és que la cosa aparentment més absurda (paper higiènic, potabilitzador d’aigua, una navalla multiusos, un sac de dormir, un impermeable, protector solar, medicines, dades mèdiques personals, una brúixola, una llanterna…) poden arribar a salvar la vida. I a partir d’aquí, queda el deure de què la feina feta sigui de qualitat. Un fotògraf de guerra ha de conèixer quina és la història, quins són els moments crítics en què ha de saber reaccionar, anticipar-se degudament als fets per poder ser a primera línia, disposar sempre de material suficient per treballar en bones condicions, tenir bons contactes perquè les imatges siguin finalment publicades en algun mitjà i, sobretot, aplicar la sensibilitat dels humans. Perquè fer fotos de guerra no sols suposa captar el conflicte en sí mateix, sinó bàsicament exprémer les emocions dels altres, tant el dolor de la població civil com els brots d’adrenalina que vomiten els militars. Per a tot això cal paciència i molt treball. S’han de dedicar hores i hores per ser finalment al lloc adequat al moment idoni. No és una carrera intensa i desesperada, sinó una llarga marató que comença en el precís instant en què un decideix anar a cobrir un conflicte fins que torna a casa sa i estalvi. Dins d’aquest interval de temps, passen moltes coses i cal tenir la ment ben organitzada, saber administrar-se els esforços, aclarir conceptes i objectius, ser disciplinat i, bàsicament, mirar de descobrir aquells raconets, aquelles petites-grans històries, aquells testimonis increïbles als que molt pocs hi tenen accés perquè la resta de la humanitat els pugui conèixer.
Commenti