El Mahmud va salvar la pell sobre un vaixell atrotinat al Mediterrani. Però les ganes de tornar-ho a intentar persistien.
El Mahmud tenia 17 anys quan el vaig conèixer. Era un matí d’octubre quan me’l vaig trobar vaguejant pels afores de Shobra Sandy, un llogarret perdut al nord del Caire (Egipte). Ara el Mahmud, si tot li ha anat bé, en deu tenir 21. Potser encara sobreviu al poble amb feines mal pagades; potser deambula per alguna ciutat europea; i potser, amb molta sort, ha aconseguit reunir-se amb els seus familiars a França. Però també potser va tenir pitjor sort tornant a creuar el Mediterrani.
Aquell matí d’octubre, el Mahmud em va explicar la segona oportunitat que la vida li havia donat mesos enrere. La Creu Roja el va rescatar quan el bot amb què va sortir d’Alexandria va naufragar prop de les costes de Tessalònica (Grècia). Però també va confessar-me que volia intentar-ho un cop més, o potser tantes vegades com calgués, per sortir del que ell en creia un forat. Com que amics i parents li enviaven contínuament missatges des de França explicant les coses magnífiques que allí passen, ell tampoc se les volia perdre.
Per aquell primer viatge frustrat pel mar, la família del Mahmud va pagar gairebé 3.000 dòlars nord-americans. El Mahmud va jugar-se la vida en un vaixell atrotinat, carregat amb 500 passatgers, quan sols tenia capacitat per a cent. Els organitzadors del viatge, recorda, eren al port armats i sota els efectes de les drogues. No va veure’s capaç de negar-se a pujar-hi. Els havien promès un viatge a Itàlia, però en lloc d’això van canviar el rumb cap a Grècia. Pel camí, ja a alta mar, va morir un bon grapat de passatgers, que eren llençats a l’aigua a mesura que deixaven de respirar. Però ni així el vaixell va aguantar el sobrepès. Va fer aigües a pocs quilòmetres de la costa.
Un cop retingut a Tessalònica per les autoritats gregues, i per la seva condició de menor d’edat, l’ONU li va facilitar el retorn a Shobra Sandy, per tornar a les tasques a la granja del seu pare i estalviar per a un nou intent. “Aquí al poble la vida és avorrida, tots els dies s’assemblen”, explicava ensenyant l’habitació que compartia amb els seus tres germans. Des d’aquella habitació mal endreçada, plena de mitjons i matalassos desfets, el Mahmud va fer una mirada cap a la finestra. Les vistes, però, no eren gaire atractives. La meitat inferior estava tapada per la paret del veí del costat, aixecada a pocs metres de la seva casa. Però a la meitat superior es descobria un cel blau i lluent. El mateix cel que contemplava mentre anava a la deriva pel Mediterrani i el mateix que el va acollir a Grècia. Segurament també és el mateix que hi ha a França.
Li vaig demanar que s’aturés, que seguís mirant el cel per aquella finestra, per fer-li una foto prou significativa per a un reportatge sobre els immigrants a Egipte. La claror a la cara li donava un aire d’esperança irracional, pròpia de la seva joventut. En aquell moment em va convèncer que es tornaria a llançar al mar. Que es tornaria a jugar la pell pel seu tros de cel.
Comentarios